Rellotges, Història i Patrimoni

 El grup del GDT (Grup de Defensa del Ter) que ja  fa una pila d’ anys que vetlla per  la vida d’un riu cabdal per la nostra comarca , va tenir, en el seu moment,  la bona pensada de sol•licitar els permisos a l’ajuntament de Manlleu per tal d’instal•lar un petit embarcador a la riba esquerra, just davant per davant de l’actual  Museu Industrial del Ter. El paratge al voltant d’aquest embarcador, que el podríem qualificar gairebé d’idíl•lic (ja el voldríem els vigatans  però ens falta  el riu) aplega cada cap de setmana d’estiu a públic de tota mena que aprofitant el servei de taules de bar que el mateix grup del GDT  gestiona,  aprofita l’ocasió per gaudir del microclima agradable que les aigües aporten mentre gaudeix del regal afegit d’un recital d’autor, grup musical o poeta  que amenitza la vetllada.     L’avinentesa i un bon reclam ens ha portat, els darrers caps de setmana a l’embarcador del Ter. En la primera ocasió per...

     Aquesta és una reclamació reiterativa. És una petició que s'ha fet en dues ocasions a través de les planes de El 9 NOU, amb la promesa per part de l'Ajuntament que les faroles tornarien al seu lloc. Vist la situació actual (en la que no han aparegut ni s'han instal·lat les antigues peces) em remeto altra volta i a través d'aquest Blog a les paraules que vaig subscriure anteriorment....   A principis del segle XX, es van instal•lar, flanquejant l’entrada de l’antic Hospital de la Santa Creu, uns fanals modernistes amb vidre emplomat molt peculiars amb l’anagrama vermell de la institució. Eren tots dos una magnífica contribució a aquell espai renaixentista de l’hospital vigatà. Farà tres anys en ocasió (o aprofitant) les obres de l’església però es van desmuntar del lloc i no han tornat a aparèixer, deixant orfes els dos pals de ferro forjat que els sostenien, Algú ens podria explicar la causa del seu desmuntatge i posterior desaparició ? Es que no eren elements r...

       Podria dir que m’ha sorprès  gratament que algú com la senyora  Carme Rosés de Ciutadans per la Defensa del Patrimoni, reivindiqués des d’aquestes planes (v. 9 Nou de 23-05-03) la imperiosa necessitat de fer més atenció al nostre patrimoni monumental i vindicar-ne el seu respecte, conservació i millora. Podria afirmar de debò que em va sorprendre el seu article si no conegués el tarannà i la vocació conservacionista de l’autora que ha fet sovint bandera d’aquests temes per imperiosa necessitat vocacional,  amb un llenguatge clar i desacomplexat. M’imagino la rialla  burleta i els comentaris sorneguers d’alguns benamats  vigatans d’origen o d’adopció,  després d’haver llegit pel damunt  i  a cua d’ull l’article de Rosés. Potser el mateix posat que adoptaran quan llegeixin aquestes ratlles. M’hauria  sorprès gratament , i ara reprenc el fil inicial, si un article d’aquest calat l’haguessin subscrit els  nous...

   El fet que posem el punt de mira de manera privilegiada sobre el rellotge públic i les campanes, el seu ús i la seva evolució al llarg dels temps, no ens ha de fer oblidar un element arquitectònic  imprescindible, anterior al rellotge i a les mateixes campanes: el campanar. Es l’element material que es mantingué secularment com a torre d’avís i senyals i més endavant,en la majoria dels casos -quan hi ha rellotge- ens informa del pas del temps. Sense aquesta atalaia física, ni la feina de l’home o la màquina que percudeix el batall ni la potència sonora de la campana, servirien massa de res; i és que la torre de guàrdia, anterior al campanar, serà posteriorment un element  imprescindible per a la propagació del so  de les campanes. Però les campanes, no són fruit de l’atzar, ni van aparèixer de cop i volta enmig d’un erm cultural impermeable a les influències del món antic. Està del tot establert i és conegut pels historiadors de les antigues civilitzacions, q...

              Fa pocs diumenges, al sortir de la penombra del recinte d’una petita esglesiola romànica del Lluçanès, em vaig trobar a les mans un full ciclostilat en una modesta postada, just al costat del cancell de la porta. L’article, signat per “l’Ermità” parlava, simptomàticament,  de l’actual esperit de negació i de rebuig envers els valors tradicionals de la religió dels nostres pares i es feia  una pregunta  que ens fem també nosaltres i que la trasllado als lectors:  ¿Com és que hem arribat fins aquí ?      Europa, sembla avergonyir-se del seu substrat cristià com  si es tractés d’una epidèmia o una relíquia a dissoldre amb la pressa d’un malson.  No fa gaires mesos, el  Parlament Europeu  va cruixir a l’hora de la discussió sobre si–tal com defensaven alguns-   s’havia d’inserir en el preàmbul de la nova Constitució un article que reflectís  i considerés...

 Segimon Claveria: baula i testimoni   “Segimon Claveria. Vigatà. De professió pintor. De parets, de colors plans. O, potser de professió músic? Si. Segurament músic!. El senyor Claveria ens el figurem amb contrabaix, amb el clarinet, amb el violí o fent escales cromàtiques al piano”.                          Paraules de Josep M. Solà Sala sobre el músic  vigatà, escrites quan Claveria, ja acomplerts els setanta, era un avi venerable, jubilat de la docència, i amb un bagatge sardanista de més de quaranta composicions. I és que fins als vuitanta anys, Claveria no va deixar ni per un moment la sardana, un dels seus grans amors. Continuà força temps desgrananant notes amb el seu contrabaix en aplecs i ballades, com a músic de la cobla Canigó. En tot cas, però, la seva participació en aquesta formació, no serà res més que l’apèndix d’una llarga vida artística. Segimon Clave...

  Una història de campaners i campanes, rellotges i rellotgers.   Pocs elements hi ha tan identificatius als nostres viles i ciutats -arquitectònicament parlant-   com la del seus campanars. Pals de paller del poble, secularment amb funcions litúrgiques, serà a partir de finals del XIX principis del XX quan molts d’aquests gegants de pedra sofriran modificacions a la seva part més alta per tal de poder encabir la maquinària i les campanes destinades a assenyalar el pas del temps.   ELS PRECEDENTS HISTÒRICS   Els campanars com òbviament expressa el seu nom   varen construir-se per a allotjar-hi i fer sonar les campanes, anomenades a voltes paulines, esquelles o senys. Aquests instruments de convocatòria pública ja es coneixien en usos cerimonials i religiosos a les civilitzacions antigues de l’Orient Mitjà (Grècia, Babilònia i Egipte) si bé a l’Occident cristià no es van imposar fins al VIII–IX per a convocar els fidels al temple. Cal dir però que ...