Xemeneies i campanars
Si observéssim una fotografia de Vic de finals del XIX veuríem un paisatge urbà ben definit en què campanars i xemeneies pugnen per perforar el cel amb els seus retallats obeliscs. Quasi al centre de la imatge, un campanar de la Pietat, utilitzat com a torre de vigilància de lliberals contra carlins, acabava de perdre lamentablement el seu airós teulat cònic que l’havia convertit, des de la seva construccció, en el punt més alt de la ciutat. Vic 1890 des de la Torre dels Frares amb els garatges de l'Estació en primer terme. Al fons la ciutat amb les seves xemeneies i campanars que pugnen per clivellar el cel amb les seves airoses punxes Però malgrat l’emergència del món industrial i com ja hem fet notar en capítol anterior, a pesar de les exclaustracions, no hi hagué cap minva d’edificis conventuals, ja que els antics convents rehabilitats per a nous usos es van mantenir dempeus llevat d’un únic cas, el monestir de Sant Josep enderrocat a mitjan segle per convertir-se, pocs an