Entrades

La dècada dels anys cinquanta ( III )

Imatge
 A mitjan dècada, i després del traspàs del bisbe Perelló (1955), pertocarà al doctor Ramon Masnou d’empunyar el bàcul episcopal per tal d’aplicar les directrius pastorals i socials pròpies de l’església d'aquell temps. L’omnipresència eclesiàstica, va  impulsar iniciatives moralitzadores  en el camp de a la cultura i el lleure que en alguns moments podien semblar suplències, en d’altres intromissions. Fou d’aquesta manera van sorgir entitats com l’OAR (Obra Atlètico Recreativa), una institució que conreà l’esport juvenil als antics terrenys del Marià Ausa, conegut avui com a Estadi Torras i Bages.  Doctor Ramon Masnou i Boixeda bisbe de Vic  En aquests mateixos terrenys es va  construir més endavant una piscina pública  que obria en horaris separats per a ambdós sexes. Fou la proposta  alternativa a les piscines vigatanes de Can Martra i La Conxa, on ja no s’aplicava aquesta rigorositat moral.  Però ben aviat va aparèixer quasi de forma simultània,dos fenòmens que tindrien  conseq

La dècada dels anys cinquanta ( II )

Imatge
 Un altra obra emblemàtica d'aquests anys (d’iniciativa pública estatal) fou el nou edifici de Correus estrenat l’any 1959 al capdavall de la rambla de les Davallades a l’antic solar deixat per la caserna i anterior seminari tridentí. En aquest mateix sector, a l’altra banda de la rambla, es va aixecar la casa de Jaume Genís, mentre que al seu costat s’hi reproduí extemporàniament una de les torres de muralla de l’antic Portal de Malloles (1955). Ambdues construccions, varen ocupar finalment aquell solar desolat durant una trentena d’anys, d’ençà l’incendi del Teatre Principal. Durant tota aquesta època, la rebatejada Plaza del Caudillo, fou el  testimoni de l’expressió de les festivitats i celebracions del Règim, el cimal de les quals era l’anual commemoració, cada 2 de febrer, del Dia de la Liberación anunciat per un estentori so de sirena, des de la torre de l’Ajuntament.  El Mercadal, després de veure’s desproveït de la peça central que l’il.luminava (un bàcul de quatre braços

La dècada dels anys cinquanta ( I )

Imatge
 A l’alcalde Joan Puigcerver el va succeir l’any 1952, Josep M.Costa Velasco que va donar pas a una època que va coincidir  amb els acords econòmics entre l’Estat espanyol i els EEUU, el Concordat amb el Vaticà, i l’ingrés d’Espanya a l’ONU. El clima de “guerra freda” entre la URSS i els EEUU, propicià el reconeixement d’Espanya en el si del bloc de les països occidentals.  Dins d’aquest ambient favorable,l’abril de 1954 la nostra ciutat va rebre  la visita d’una representació de “marines”  la  sisena flota americana ancorada a Barcelona. S’havien desplaçat a la nostra comarca  per tal de  jugar un amistós de beisbol. A la recepció de l’Ajuntament es brindà per l’amistat i la col.laboració entre Espanya i els Estats Units d’Amèrica. Era el signe palpable, en clau local, d’un incipient galanteig. Vic va viure a partir de llavors, i al compàs dels temps, una notable expansió econòmica, que va fer possible l’augment de població a partir del propi creixement vegetatiu, però sobretot per l’

Reconstruccions de postguerra ( II )

Imatge
 En aquests primers anys de postguerra, el bisbe Perelló  va destinar bona part dels recursos mediàtics i econòmics a la campanya per la construcció del nou Seminari Diocesà, la nineta dels seus ulls. Inicialment projectat en els terrenys de l’estadi Torras i Bages, la proximitat  de la capa freàtica dels terrenys aconsellava el canvi d’emplaçament cap al sector nord de la ciutat.  Les aules d’aquest vast edifici de planta de doble creu, aixecat mitjançant el treball de mà d'obra forçada, varen ser dirigides per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí. L'edifici va estar a disposició dels primers estudiants de capellà l’any 1947, mentre que la inauguració oficial de l’edifici es demorà dos anys més. Però al mateix temps que es construïa el Seminari Diocesà, s’adaptà –a petició del Dr. Eduard Junyent-  l’antic col.legi de Sant Josep, “La Panissa”, com a seu del nou Museu Episcopal. Així mateix, continuaren ininterrompudament les restauracions d’antics temples parroquials,capelles i sant

Reconstruccions de postguerra ( I )

Imatge
 Lentament s’anà restablint el ritme d’una nova normalitat. Al centre del Mercadal s’hi construí de manera provisional, enorme i contundent, un monòlit d’aspecte marmori en recordança a les víctimes del bàndol franquista. Monolit de guix aixecat al centre del Mercadal  (1939-1945 ) A aquesta simbologia, multiplicada arreu per pobles i contrades, s’hi  va afegir la profussió en l’ús de vestuari uniformat d’autoritats civils i grups afiliats a entitats socials i juvenils adscrites al nou règim. L’uniforme paramilitar, va substituir amb escreix l’aspra granota blava i el fulard vermell, que havien lluït anteriorment els milicians. A poc  a poc tornaven els qui havien acabat la guerra en el bàndol “nacional”, substituint els corporativament titllats de rojos, que varen ser represaliats amb penes de treball, mort o presó quan no van emprendre el llarg i arriscat camí cap a l'exili, amb les consegüents deportacions i internaments en camps de refugiats on milers foren condemnats a trebal

Destruccions conventuals ( II )

Imatge
 I és que més enllà de les teories socials i la seva aplicació, els abusos i l'arbitrarietat contra persones i béns, es perllongaren fins més enllà de l'octubre del 36. Catalanistes moderats, gent de missa, simpatitzants de les dretes, però sobretot clergues, religiosos i religioses van engruixir una llista de brutalitats i d'assassinats resolts sovint amb un expeditiu tret a la nuca, a peu de carretera o dessota  qualsevol pont de la comarca. Després de veure com s'estimbaven les estàtues dels sants patrons de la ciutat, la creu i les campanes de la catedral, els ciutadans contemplaren atordits, el dia 8 de setembre, l'espectacle públic de l’apilament d'imatges i llibres religiosos disposats per a la catàrsi revolucionària del foc al centre del Mercadal. Qui no portava aquests objectes a la plaça els havia de fer desaparèixer a casa seva sota pena de càstigs severs.  Les llibreries  i impremptes van haver de llogar carretons per fer front a aquesta  coercitiva

Destruccions conventuals ( I )

Imatge
 El dissabte dia 18 de juliol a les onze del matí, la ràdio donava una notícia sorprenent: "El ejército de Africa se ha levantado contra la República". Era dia de mercat a Vic i la nova corregué com la pólvora. Molta gent no s'ho acabava de creure, d’altres s'esveraren, n'hi havia que potser ho desitjaven...Tothom posà la ràdio en espera de notícies, mentre que a l’ambient s’hi mantenia una tensa calma. L'endemà diumenge, uns innocents viatgers, van ser retinguts al seu pas per la població de la Garriga. Es tractava del gegants de la ciutat, transportats en camió a Barcelona on havien d’assistir als actes culturals de l’Olimpíada Popular. Tot apuntava a un mal presagi. Tots els partits que havien format part del Front d’Esquerres i les centrals sindicals, que ja havien creat prèviament  un comitè d’enllaç, convocaren, el diumenge al vespre, una assemblea al Teatre Vigatà on va  prendre la paraula  Francesc Freixenet, destacat dirigent local de la CNT-FAI,  ale