El Vigatanisme (a la recerca de les arrels ) IV

 Un dia van venir els íbers i ens van donar la bel·licositat de les tribus que defensen el  territori a cops de roc i maten senglars i soldats romans a cops de fona. El pebre de la supervivència . Més tard foren els romans, que sembraren  els camins de la Plana d'esteles i pedres mil·liars. El julivert de la civilització.  Encara li faltava el buquè al gran plat del vigatanisme. Que bé hi venia el bàrbar romaní dels visigots ¡ Però s'acostava el gran element de la nostra essència. La petjada dels primers bisbes i la paraula dels primers apòstols que, a cops de destral marcaven les arestes que més enfortirien el paladar. Ens feiem cristians.  Però la Plana seguia sent un passadís, un corredor, un punt de va-i-vé. Erem la Rambla de Catalunya  de les civilitzacions, una esponja que accepta i escup el líquid però que sempre n'aprofita el gust. Perquè darrera el toc aquest personal, d'aquest aiguabarreig d'íbers, procònsuls i bisbes, hi venien els sarraïns, amb aquella punta d'hedonisme i d'esteticisme que encara servem en el fons del fons. 

I la cosa seguia bullint. El tupí del vigatanisme seguia permeable. Amb els braços oberts rebiem els francs, els ceretans, que s'empeltaven a casa nostra. I s'escoltava regant aquestes arrels, l'aigua de "les gaves" del Bearn i la solidesa de les pedres de Foix.  Pendulàvem episcopalment entre Narbona i Tarragona. A partir del segle XIII anàvem a pidolar préstecs a l'aljama dels jueus del Call Nou i agafàvem una mica el perfil sionista de nas aguileny i bossa estreta. Al segle XVI se'ns venia a sobre un diluvi de gascons i de francesos que feien les cases i desfeien les nostres runes romanes, fins tal punt, que semblava que a Vic hi havia més gascons que vigatans. 

Però s'estava obrant el prodigi quiet, misteriós, ètnicament inexplicable. Tot això, aquest brou bullint en el tupí de la Plana estava covant el plat exquisit del vigatanisme.

A l'estil dels "eterns vencedors " pemanians, ens haviem deixat amarar de solera ibèrica, de civilització romana, de rauxa visigòtica, d'esperit cristià, d'esteticisme sarraï, de noblesa feudal, de sapiència gascona, d'ànima feinera i mercantil jueva fins a aconseguir que a la gran taula de la Catalunya Vella hi fos presentat aquest plat paradoxal, signe de contradicció que és el vigatanisme.  Un plat que tant el pot saborejar un Sant Miquel dels Sants com un Perot Rocaguinarda. Tant un Bernat Calbó com un Don Joan de Serrallonga. Tant un Jaume Callís com un Trucafort. Tant l'autor de la Marina com l'autor de l'Atlàntida. Tant en Marrana del correbou com Sant Antoni Mª Claret. I és per aquesta raó que els que han volgut tocar el tema del vigatanisme des del tòpic no han trobat la mesura justa: han destapat l'olla només per un cantó. La Laura va venir a la ciutat dels sants i va tastar només una cullerada. Llàstima ¡




De:  Josep M. Solà i Sala 

Ausona, 12 de gener de 1980







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)