El rellotge de la Catedral de Vic, aturat
No es coneix l’existència de rellotges autònoms als campanars de Catedrals, monestirs o castells reials abans de principis del segle XIV. Amb això no volem dir que no existissin ginys mecànics, més enllà de les clepsidres o el rellotges de sorra, que servien com a avisadors per a compassar el toc de les hores manualment des del peu del campanar. Qui ens testimonia l’existència d’un primer “horologium o aralotge ” vigatà, és mossèn Josep Gudiol(1872-1931), el primer director i mantenidor del Museu Episcopal de Vic. A principis del segle XX, coincidint amb el desig anunciat de part de l’ajuntament de Vic, que hi havia la voluntat ferma de canviar la maquinària del rellotge de la plaça, mossèn Gudiol va publicar un recull de les seves recerques d’arxiu al setmanari “La Veu del Montserrat“. Com ens recorda el mateix historiador “ els rellotges al segle XIII formen part de l’edifici sagrat o església. Havia de servir bé per necessitats litúrgiques, i així és de pensar que seria