Rellotges, Història i Patrimoni

 El grup del GDT (Grup de Defensa del Ter) que ja  fa una pila d’ anys que vetlla per  la vida d’un riu cabdal per la nostra comarca , va tenir, en el seu moment,  la bona pensada de sol•licitar els permisos a l’ajuntament de Manlleu per tal d’instal•lar un petit embarcador a la riba esquerra, just davant per davant de l’actual  Museu Industrial del Ter. El paratge al voltant d’aquest embarcador, que el podríem qualificar gairebé d’idíl•lic (ja el voldríem els vigatans  però ens falta  el riu) aplega cada cap de setmana d’estiu a públic de tota mena que aprofitant el servei de taules de bar que el mateix grup del GDT  gestiona,  aprofita l’ocasió per gaudir del microclima agradable que les aigües aporten mentre gaudeix del regal afegit d’un recital d’autor, grup musical o poeta  que amenitza la vetllada.     L’avinentesa i un bon reclam ens ha portat, els darrers caps de setmana a l’embarcador del Ter. En la primera ocasió per assistir al recital del cantautor aragonès  José Antonio 

     Aquesta és una reclamació reiterativa. És una petició que s'ha fet en dues ocasions a través de les planes de El 9 NOU, amb la promesa per part de l'Ajuntament que les faroles tornarien al seu lloc. Vist la situació actual (en la que no han aparegut ni s'han instal·lat les antigues peces) em remeto altra volta i a través d'aquest Blog a les paraules que vaig subscriure anteriorment....   A principis del segle XX, es van instal•lar, flanquejant l’entrada de l’antic Hospital de la Santa Creu, uns fanals modernistes amb vidre emplomat molt peculiars amb l’anagrama vermell de la institució. Eren tots dos una magnífica contribució a aquell espai renaixentista de l’hospital vigatà. Farà tres anys en ocasió (o aprofitant) les obres de l’església però es van desmuntar del lloc i no han tornat a aparèixer, deixant orfes els dos pals de ferro forjat que els sostenien, Algú ens podria explicar la causa del seu desmuntatge i posterior desaparició ? Es que no eren elements rell

       Podria dir que m’ha sorprès  gratament que algú com la senyora  Carme Rosés de Ciutadans per la Defensa del Patrimoni, reivindiqués des d’aquestes planes (v. 9 Nou de 23-05-03) la imperiosa necessitat de fer més atenció al nostre patrimoni monumental i vindicar-ne el seu respecte, conservació i millora. Podria afirmar de debò que em va sorprendre el seu article si no conegués el tarannà i la vocació conservacionista de l’autora que ha fet sovint bandera d’aquests temes per imperiosa necessitat vocacional,  amb un llenguatge clar i desacomplexat. M’imagino la rialla  burleta i els comentaris sorneguers d’alguns benamats  vigatans d’origen o d’adopció,  després d’haver llegit pel damunt  i  a cua d’ull l’article de Rosés. Potser el mateix posat que adoptaran quan llegeixin aquestes ratlles. M’hauria  sorprès gratament , i ara reprenc el fil inicial, si un article d’aquest calat l’haguessin subscrit els  nous polítics que aspiren representar-nos en aquesta nova etapa. Polítics que 

   El fet que posem el punt de mira de manera privilegiada sobre el rellotge públic i les campanes, el seu ús i la seva evolució al llarg dels temps, no ens ha de fer oblidar un element arquitectònic  imprescindible, anterior al rellotge i a les mateixes campanes: el campanar. Es l’element material que es mantingué secularment com a torre d’avís i senyals i més endavant,en la majoria dels casos -quan hi ha rellotge- ens informa del pas del temps. Sense aquesta atalaia física, ni la feina de l’home o la màquina que percudeix el batall ni la potència sonora de la campana, servirien massa de res; i és que la torre de guàrdia, anterior al campanar, serà posteriorment un element  imprescindible per a la propagació del so  de les campanes. Però les campanes, no són fruit de l’atzar, ni van aparèixer de cop i volta enmig d’un erm cultural impermeable a les influències del món antic. Està del tot establert i és conegut pels historiadors de les antigues civilitzacions, que respecte a la utilitz

              Fa pocs diumenges, al sortir de la penombra del recinte d’una petita esglesiola romànica del Lluçanès, em vaig trobar a les mans un full ciclostilat en una modesta postada, just al costat del cancell de la porta. L’article, signat per “l’Ermità” parlava, simptomàticament,  de l’actual esperit de negació i de rebuig envers els valors tradicionals de la religió dels nostres pares i es feia  una pregunta  que ens fem també nosaltres i que la trasllado als lectors:  ¿Com és que hem arribat fins aquí ?      Europa, sembla avergonyir-se del seu substrat cristià com  si es tractés d’una epidèmia o una relíquia a dissoldre amb la pressa d’un malson.  No fa gaires mesos, el  Parlament Europeu  va cruixir a l’hora de la discussió sobre si–tal com defensaven alguns-   s’havia d’inserir en el preàmbul de la nova Constitució un article que reflectís  i considerés les arrels cristianes del vell continent. El resultat negatiu de la moció,  va representar  una mostra més d’aquesta al•lèr