Campanars, Campanes i Campaners

-

 


 El fet que posem el punt de mira de manera privilegiada sobre el rellotge públic i les campanes, el seu ús i la seva evolució al llarg dels temps, no ens ha de fer oblidar un element arquitectònic  imprescindible, anterior al rellotge i a les mateixes campanes: el campanar. Es l’element material que es mantingué secularment com a torre d’avís i senyals i més endavant,en la majoria dels casos -quan hi ha rellotge- ens informa del pas del temps. Sense aquesta atalaia física, ni la feina de l’home o la màquina que percudeix el batall ni la potència sonora de la campana, servirien massa de res; i és que la torre de guàrdia, anterior al campanar, serà posteriorment un element  imprescindible per a la propagació del so  de les campanes.

Però les campanes, no són fruit de l’atzar, ni van aparèixer de cop i volta enmig d’un erm cultural impermeable a les influències del món antic. Està del tot establert i és conegut pels historiadors de les antigues civilitzacions, que respecte a la utilització de gongs i címbals  se’n troben referències a Grècia a partir del 850 AC.i en totes les cultures  l’Orient Mitjà, Egipte i fins la Xina. Aquests instruments de formes variades, ja formaven  part de la litúrgia en cerimonials iniciàtics o para litúrgics d’aquestes cultures. Eren instruments construïts en forja de ferro o amb planxa de coure endurida,de sonoritat vibràtil, normalment atonals.

Pel que fa a les actuals campanes, designades antigament a Catalunya amb el nom d’esquelles o senys, si bé el segle V la tradició ja ens parla de Sant Paulí de Nola com a introductor d’aquest instrument al servei de l’església,  devem a  Teòfil, un benedictí alemany del segle XIè, el perfeccionament de la seva fosa. Al tractat “De diversis Artibus” descriu amb minuciositat el treball artesanal de construcció de senys basat en el doble motlle de nucli d’argila; una tècnica que va permetre l’obtenció d’uns bronzes de notables dimensions, gràcies a l’aliatge adequat de dos metalls prou coneguts: l’estany i el coure. 

Amb la fabricació  d’aquest ginys i amb aquesta tècnica depurada es va obtenir un instrument sonor de gran potència i d’àmplies possibilitats sonores  i tonals. D’aquesta manera l’ús de les campanes i la seva tècnica de fosa artesanal s’aniria estenent arreu d’Europa i l’orient cristià gràcies a l’experiència i el mestratge gremial de monjos transhumants que varen aplicar a peu de cloquer les noves tècniques de la metal•lúrgia al servei de l’església. Més endavant l’ofici de fondre campanes, passaria als seglars, cosa que propiciaria la constitució de veritables dinasties de mestres de seny, dit altrament senyers, els quals més endavant (segle XVIII aproximadament) passarien a conèixer-se com a bronzistes o forjadors.

Miquel S. Cañellas


Publicat a EL 9 NOU en data 7/09/2018




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació