L'esperit del Noucentisme ( II )

 Poc més endavant,  el 1920, Pericas bastiria al centre de Vic, un edifici  que va esdevenir  paradigmàtic. Ens referim a la Casa Puig, aixecada  a la meitat del carrer de Verdaguer, en un terreny segregat anteriorment a la Central Hidroelèctrica del Freser amb motiu de l’explanació de la nova avinguda: es tracta d’un gran casal de planta i quatre pisos destinat a habitatges. Es disposà  amb una façana simètrica entorn  d’un eix central, de tons pàlids i baixos relleus esculpits a diferents nivells, emmarcaments esgrafiats a  les finestres i la incorporació de tribunes poligonals sobressortint a la línia de façana.

Fundació Puig Porret al carrer de Verdaguer

Aquesta disposició d’elements orientà a partir d’aquell moment, (hi ha un abans i un després), la resolució de les façanes de molts dels nous habitatges de la ciutat. Amb això volem dir que a partir d’aleshores, l’eix simètric, l’elevació del cos central -a voltes en forma de torreta- i la tribuna coberta sobressortida ,van ser elements significatius de l’arquitectura vigatana posterior.

Pericas, que esdevingué un artista complet, dissenyà, mobles i vitralls, mosaics i joies; fou l’autor d’esteles funeràries, monuments, fonts i aparadors. Però, l’any 1910, havia estat també el dissenyador de la bandera del municipi, de les teieres del Portalet i, més endavant, de diversos fanals de forja artística emplaçats alguns, al redós de la casa de la ciutat. Com a arquitecte municipal, cal destacar la seva intervenció decidida en la restauració de la Sala de Llotja (anys 1922 a 1931), que es tornà a recuperar com a sala noble, al mateix temps que es van tancar els baixos de la primitiva porxada gòtica amb unes  vidrieres i una reixa de forja artística, obra del mateix arquitecte-dissenyador.

El període que comentem acabà l’any 1924, amb l’extinció per decret de la Mancomunitat de Catalunya i la irrupció del govern militar de Primo de Rivera. Vic tenia en aquells moments  una població de 14.000 habitants en contra dels 11.500 que s’hi estatjaven a començaments de segle. L’expansió demogràfica continuà en ascens i això va tenir la seva repercussió en la construcció de nous habitatges i l’obertura dels nous vials que es van planificar atrets per la nova estació: carrers del Pare Gallissà, i les  prolongacions del Bisbe Morgades i del Plà de Balenyà, que termenaren una nova àrea que calia  emplenar. El creixement urbà d’aquest sector aportà dues edificacions tardanes: la fàbrica de Ca l’Abel i la plaça de Braus, aixecades l’any 1917. Ambdues construccions, perviuran en la memòria ciutadana, per un peculiar estil empeltat de modernisme i per un  “focus” fotogràfic del conjunt amb la ciutat al fons, obtingut des de dalt del Puig d’en Planes en múltiples ocasions, al llarg de cinquanta anys. 

Vic 1921-Panoràmica de la ciutat des del Puig d'en Planes. La Casa Puig Porret al fons a la dreta  

No podem acabar sense fer una referència a algunes activitats lúdiques dels vigatans en uns temps que, com ja ens podem imaginar, l’excés era  inimaginable i tot quedava reduït als pocs balls de societat, a l’assistència al novedós cinematògraf (el cinema Canigó s’havia inaugurat l’any 1907) o bé als aplecs de sardanes, sarsueles, correbous i tornabodes de Festa Major. 

Amb la inauguració, de la nova Plaza de Toros, s’havia revifat una afició que no disposava de plaça fixa d’ençà de 1868, quan s’havia destruït la del barri del Remei. El correbou havia canviat de clos a la mercè dels vents i de les disposicions municipals. Durant una colla d’anys s’instal.là un tancat provisional al Mercadal, però a partir de 1908 la popularitat de les sardanes desplaçà de la Plaça el tradicional correbou, que va tenir continuïtat en uns terrenys propers a la farinera del carrer Morgades. Sardanes versus correbou fou l’eterna cantarella de tertúlies, crides i reunions de dues sensibilitats ciutadanes adscrites a cenacles sovint oposats

Teatre Principal cremat el maig de 1919 

Però, pocs anys més tard -concretament el dia 26 de maig de 1919- Vic s’aixecava quasi plorant per la pèrdua d’un preuat actiu cultural: el Teatre Principal, a partir d’aquells moments “teatre cremat”.  Aquesta pèrdua es va compensar amb la construcció del Teatre Cinema Vigatà, encara operatiu i renovellat avui per avui al carrer de Verdaguer. Finalment l’esport de la pilota estrenava camp de joc a Vic(1914) al paratge de l’Esbarjo Marià, més tard Estadi Torras i Bages. Uns anys després després al costat de Ca l’Abel i el “torín”, s’hi va instal.lar el primer camp de futbol de la Unió Esportiva de Vic. S’estrenava el dia de Sant Josep de l’any 1923. Pocs dies després començava un període gris forçat per les circumstàncies polítiques del moment, al qual, i de bon començament, els prohoms de la Lliga no van fer-li cap escarafall.

Miquel S. Cañellas 

(del llibre  VIC CRONIQUES URBANES )

Teieres del Portalet disenyades l'any 1910 per Josep Maria Pericas, peces d'un patrimoni a preservar