Rellotges, Història i Patrimoni

 Segimon Claveria: baula i testimoni   “Segimon Claveria. Vigatà. De professió pintor. De parets, de colors plans. O, potser de professió músic? Si. Segurament músic!. El senyor Claveria ens el figurem amb contrabaix, amb el clarinet, amb el violí o fent escales cromàtiques al piano”.                          Paraules de Josep M. Solà Sala sobre el músic  vigatà, escrites quan Claveria, ja acomplerts els setanta, era un avi venerable, jubilat de la docència, i amb un bagatge sardanista de més de quaranta composicions. I és que fins als vuitanta anys, Claveria no va deixar ni per un moment la sardana, un dels seus grans amors. Continuà força temps desgrananant notes amb el seu contrabaix en aplecs i ballades, com a músic de la cobla Canigó. En tot cas, però, la seva participació en aquesta formació, no serà res més que l’apèndix d’una llarga vida artística. Segimon Claveria és l’únic músic viu que va trepitjar l’escenari del Teatre Principal, cre

  Una història de campaners i campanes, rellotges i rellotgers.   Pocs elements hi ha tan identificatius als nostres viles i ciutats -arquitectònicament parlant-   com la del seus campanars. Pals de paller del poble, secularment amb funcions litúrgiques, serà a partir de finals del XIX principis del XX quan molts d’aquests gegants de pedra sofriran modificacions a la seva part més alta per tal de poder encabir la maquinària i les campanes destinades a assenyalar el pas del temps.   ELS PRECEDENTS HISTÒRICS   Els campanars com òbviament expressa el seu nom   varen construir-se per a allotjar-hi i fer sonar les campanes, anomenades a voltes paulines, esquelles o senys. Aquests instruments de convocatòria pública ja es coneixien en usos cerimonials i religiosos a les civilitzacions antigues de l’Orient Mitjà (Grècia, Babilònia i Egipte) si bé a l’Occident cristià no es van imposar fins al VIII–IX per a convocar els fidels al temple. Cal dir però que ja al segle Vè, Sant Paulí ,b

         Poques peces artístiques i monumentals han generat tanta literatura Vic com els fanals modernistes anomenats popularment d’en Gaudí inaugurats a l’entrada de la Plaça del Mercadal de la ciutat el dia   7 d’agost de 1910 en plenes festes dedicades a l’il.lustre fill de Vic, filòsof, pensador i polemista Jaume Balmes (1810-1848) i desmuntats, el dia 12 d’agost de 1924, per motius varis que s’aniran desgranant al llarg de les ratlles que segueixen.     SOBRE L’AUTORIA   DE LES PECES   Gaudí, va   anar   a Vic (primavera de 1910 ) a passar uns dies de repòs a casa de la família Rocafiguera, acompanyat del Pare Casanovas (jesuïta). La comissió del Centenari, formada   bàsicament per persones del Cercle Literari adscrites al moviment de la Renaixença, van demanar al genial arquitecte una actuació monumental per a commemorar l’efemèride.   Gaudí que tractà d’això amb els seus ajudants col·laboradors Josep Canaleta i Josep M. Pericas va aconsellar la col·locació de dues fa

  La història de les cases hospitalàries de la ciutat de Vic després de la conquesta dels francs s’inicia   documentalment l’any 957, quan el bisbe Jordi de Vic va reorganitzar la vida i dotació de la comunitat dels canonges ausetans entorn l’Albergueria “per tal que poguessin rebre hostes i sostenir pelegrins segons les regles dels sants pares”.  Però no és d’aquest primer establiment medieval que us volem parlar sinó del segon hospital documentat a la ciutat i que es trobava a un quilòmetre dels seus murs, a l’extrem de migdia del carrer de St. Francesc o La Calla, en l’actualitat al bell mig del carrer de Sant Jaume on encara avui queden les restes de l’ermita.   D’aquest hospital no es coneix la data exacte de la seva fundació només que se sap que existia l’any 1210 i 1211 ja que –com veurem- hi ha documents que l’esmenten. La distància   de l’hospital al nucli de la ciutat s’explica per a la utilitat de la seva destinació: s’hi acollien els leprosos, vulgarment empestats.     L

    Plets i enraonies sobre el rellotge de la Ciutat   “Los honorables consellers son obligats dues voltes l’any d’anar a visitar i veure lo relotge en companyia de qui se’n ocupa juntament amb d’altres homens sian de l’ofici, per tal de veure si hi manca res, si hi fa falta   conservació del dit relotge i que hi proveescan el que hi faci falta…”   Amb aquest   capítol del Cerimonial de Consellers (seg. XV), l’Antoni Vila   posa blanc sobre negre les obligacions d’aquests en referència al manteniment del rellotge de la ciutat, que en aquells moments i fins el segle XIX, va ser per dret propi el de la Catedral.   Un conjunt de normes les del Conseller en Cap publicades l’any1496 que ens demostren la importància del rellotge en la vida de la ciutat però que també   afecten a totes les obligacions corporatives dels Consellers que anaven des del vestuari de cerimònies, passant per les obligacions de revisar les instal·lacions de les fonts i obres de la ciutat o bé sobre el protocol

  La nostre torre de Pisa    No és tan alta ni té tanta delicadesa, no és un baptisteri ni tampoc un temple. Es tracta de la capelleta votiva o padró dedicat a sant Miquel Xic situat a recer dels camps que queden entre la carretera de Roda i l’Avinguda de   sant Bernat Calbó que malauradament el temps i la inoperància tècnica han fet oscil·lar la seva verticalitat fins a la situació aparent de desplomar-se. La capelleta construïda en 1779 i refeta l’any 1862 mostrava en el seu origen una estàtua del sant infantó en actitud de penitència que fou substituïda a finals del segle passat per una majòlica de Sant Miquel en actitud orant.   Caldria actuar en aquest lloc “miquelià” abans l’obra no caigui en desfeta. Falten tres anys pel 400 aniversari de la mort de sant Miquel dels Sants (10 d’abril de 1624) seria un bon moment   per actuar prompte i pensar en la seva rehabilitació abans no sigui massa tard     Miquel S.Cañellas - Vic.                   *Publicat a EL 9

  LA INGENUÏTAT DELS DOCTES          Fa unes setmanes i des de les planes de El 9 Nou s’ens informava de l’actuació d’un grup de il.luminats davant la planta de purims de Sant Martí Sescorts. Una actuació del GDT, diu el subtítol, per tal de denunciar la similitud de la   marea de fuel a Galícia i la taca de purims a Osona .        El darrer número de la revista de l’organització ecologista Greenpeace, un altra grup d’ il.luminats des de fa un bon grapat d’anys, ens mostra i descriu amb tot   el patetisme els danys irreversibles causats per aquesta manta negra estesa damunt el mar les costes gallegues. Les fotografies del paisatge i les aus embetumades fan escruixir.        Dos   fets fortuits , lamentables,diuen alguns,    danys col.laterals del progrés i sol.lucionables amb mitjans tècnics i econòmics segons les ments més lúcides i preprogramades dels tècnics, els polítics i els funcionaris que ens governen.                            El cas de Galícia impressiona per la magn