Rellotges de Campanar: pregoners del Nou Any

 

Una història de campaners i campanes, rellotges i rellotgers.

 

Pocs elements hi ha tan identificatius als nostres viles i ciutats -arquitectònicament parlant-  com la del seus campanars. Pals de paller del poble, secularment amb funcions litúrgiques, serà a partir de finals del XIX principis del XX quan molts d’aquests gegants de pedra sofriran modificacions a la seva part més alta per tal de poder encabir la maquinària i les campanes destinades a assenyalar el pas del temps.

 

ELS PRECEDENTS HISTÒRICS

 Els campanars com òbviament expressa el seu nom  varen construir-se per a allotjar-hi i fer sonar les campanes, anomenades a voltes paulines, esquelles o senys. Aquests instruments de convocatòria pública ja es coneixien en usos cerimonials i religiosos a les civilitzacions antigues de l’Orient Mitjà (Grècia, Babilònia i Egipte) si bé a l’Occident cristià no es van imposar fins al VIII–IX per a convocar els fidels al temple. Cal dir però que ja al segle Vè, Sant Paulí ,bisbe de Nola, n’havia estat un precursor pel fet de promoure l’ús i la fabricació de les primeres campanes de fosa  que va instal.lar a l’església de Cemitile (Campània-Itàlia), considerada la primera església cristiana d’occident que va tenir un campanar.

 

 

ELS NOSTRES PRIMERS CAMPANARS

Cal recordar que durant els primers temps de cristianisme (segles IV-VIII) pràcticament tots els territoris de l’anteriors províncies de la Hispania romana havien passat a mans de la jurisdicció política i religiosa de l’església visigòtica. Amb la repoblació duta a terme pels comtes francs al nostre país (segles X-XI),  s’introduirà l’estil romànic a les construccions religioses, les qual incorporaran per primera vegada, separat o adosat a la nau de l’església, una torre vigia o campanar. Monuments quasi mil.lenaris que encara avui ens sorprenen com és el campanar de la Seu de Vic, -segons Junyent-  “el rei dels cloquers romànics” i  d’altres que el seguiran seguint un model d’importació llombarda : Sant Vicenç de Torelló, Sant Esteve de Tavèrnoles, Sant Genís de Taradell, Santa Eugènia de Berga sols per citar-ne alguns dels més reconeguts de la geografia de la comarca d’Osona.

 

EL RECOMPTE DE LES HORES

    Si bé la utilització dels “senys” del campanar venia regulat pel pas de les hores, el còmput d’aquest temps es controlava amb mètodes poc fiables: clepsidres, espelmes, rellotges de sorra o de sol. Un monjo o un levita, era l’encarregat ordinari d’atendre aquest ofici. Pel que fa a la Seu de Vic, consta que el càrrec de campaner ja existia al segle XIII. Qui l’exercia era anomenat comunament “guaitabada” . Un nom particular per a un estrafet quasimodo, amatent i orgullós del seu ofici, però lligat de per vida a un servei esclau.

Vivint entaforat la major part del dia al seu refugi dins  la torre del campanar, el guaita s’ocupava d’atendre manualment amb fidelitat i escrúpol, els oficis divins i els tocs de la Litúrgia de les Hores que recitaven amb regularitat monjos i canonges als monestirs i catedrals. Però més enllà de l’ús litúrgic que li era natural, les campanes eren l’altaveu que informava o convocava el poble per a múltiples funcions de caràcter secular. Serà a partir dels segles XIV-XV, que les corporacions municipals reclamaran per al seu ús exclusiu els tocs de caràcter  civil. Foc atac o tempesta eren alguns dels tocs diferenciats d’unes campanes que el poble discriminava a la perfecció.

 

LES PRIMERES MÀQUINES

 L’aparició del rellotge mecànic d’ús públic va tenir lloc a Europa (concretament a Itàlia) a finals del segle novè. Malgrat haver-se adjudicat aquesta invenció a personatges reconeguts i quasi mítics, la majoria d’estudis coincideixen en atribuir la construcció de la primera maquinària al monjo Pacíficus, un benedictí  de Verona. Però l’evolució de les primeres màquines de rellotgeria fins a convertir-se en mecanismes autònoms capaços d’accionar els batalls, va necessitar el trànsit de quatre segles. A Vic hi ha constància que el monjo Guillem de Bellestar,  l’any 1283 havia donat la primera maquinària rústega per al rellotge de la Catedral. Caldria esperar fins l’any 1444 perquè Joan de la Pedra, un ferrer artesà de Palamós,”Magister Orologium”a petició del Capítol , endegués la construcció de la primera màquina autònoma per al rellotge del cloquer. Un giny capaç de caminar i sonar tot sol gràcies a l’ajuda d’un envitricollat sistema de rodes dentades, contrapesos, palanques i martells.

 

 UN INSTRUMENT DE PODER

 La importància de tenir el control del toc de les hores  i altres avisos de caràcter civil depassava els límits  d’un simple servei públic. Qui disposava de l’altaveu (entengui’s campanes) feia ostentació del seu poder.  A Vic els desacords i desavinences entre el capítol catedral i els consellers, que reclamaven el trasllat de la màquina del rellotge a l’edifici del Consell foren freqüents al llarg de quatre segles. Però la  vigència i la perpetuació de “concertacions” entre ambdós estaments obligava al poder civil a atendre puntualment les despeses de reparació del rellotge i campanes horàries sempre que el rellotger jutgés que hi calia una reparació o un canvi de peces. Per alguna cosa el rellotge de la Catedral havia estat considerat des de sempre i el Capítol ho recordava al Consell Municipal, el rellotge de la ciutat.

 

L' UNIFORMISME DELS CAMPANARS BARROCS

La irrupció de l’estil barroc a Vic i a la seva àrea d’influència, fou notable a partir de finals del XVII fins pràcticament a principis del XIX. De  la mà d’arquitectes i escultors com els germans Moretó, o el tracista carmelità Fra Josep de la Concepció, la reforma o ampliació de moltes esglésies de la nostra comarca va seguir unes pautes estilístiques molt semblants sobretot si ens fixem en la forma dels seus campanars, coronats amb un teulat cònic recobert de teules de ceràmica esmaltada. Així van ser construïts inicialment els campanars de la Pietat de Vic i d’altres de la comarca com el de Roda de Ter, Sant Pere de Torelló, Sant Boi de Lluçanès, Santa Maria de Corcó, Manlleu etc. que es van mantenir sense canvis mentre la fal·lera del rellotge públic no es va convertir en motiu d’emulació o prestigi. Avui encara podem observar aquest model de torre amb el seu teulat barroc original en campanars com els de La Gleva, Sant Genís d’Orís o Vidrà.

   

VIC I EL RELLOTGE DE PLAÇA

 A principis del XIX, malgrat el moviment il·lustrat, les relacions institucionals no havien canviat gaire i les tensions entre capítol catedralici  i  el consell municipal pel tema del rellotge encara estaven ben vives. Tal com diuen les cròniques “el capítol no estava disposat a consentir aital usurpació tot i quan en totes les ciutats de Cathalunya estan los Relotges en la Catedral”.

 Fou durant el trienni lliberal a Espanya (1821-1823) que la pèrdua de poder de l’església, al costat de la persecució i l’exclaustració d’alguns conventuals va permetre al nou Ajuntament emprendre la materialització d’una antiga reivindicació, un vell somni: instal·lar un rellotge públic a la casa de la ciutat. La construcció de la torreta amb el seu teulat ceràmic i el gabial per a les campanes va començar el mes de setembre de 1822. Rifes, “saraos” i balls populars haurien de servir per comprar a la subhasta del Crèdit Públic, la primera màquina i dues campanes sostretes al convent carmelità de Sant Josep: els josepets del carrer de Manlleu. Però abans que  finalitzessin les obres de la torre del rellotge, va canviar novament el règim polític i els consellers vigatans. L’octubre de 1823 el rei Ferran VII,  recobrava el poder absolut cobejat que li havien llevat els constitucionals. Malgrat el canvi de règim i haver-se donat pressa per a enderrocar el monument a la Constitució  erigit al centre del Mercadal de Vic un any abans, el nou Ajuntament no va poder fer marxa enrera en l’afer del rellotge de plaça. Finalment  i quasi de puntetes es van acabar les obres de la torre i a primers de gener de 1824 es posava en marxa d’una vegada i per sempre el nou rellotge de la Ciutat; el rellotge de Plaça.

 

ELS CAMPANARS CIVILS

 Segons Ainaud de Lasarte ” amb la distinció entre municipi i parròquia i especialment des de la Rev. Francesa, el toc de campanes (especialment les hores) fou atribuït a les corporacions locals” El cas de Vic (any 1822) és simptomàtics aquest trencament de l’exclusivisme eclesiàstic que permet finalment instal.lar un rellotge a la casa de la Ciutat . En les altres poblacions i viles més poblades de la comarca, l’absència secular de rellotge públic i el cost afegit de construir torres en uns ajuntaments de factura modesta, propiciaren l’entesa entre les corporacions  locals i les parròquies que van cedir per a aquesta nova funció l’espai més alt del cloquer de l’església. Va ser així com a cavall del segle XIX i XX, es van modificar el cimal de molts dels nostres campanars barrocs per tal de facilitar la col·locació de la maquinària del rellotge i les noves campanes.   Amb aquesta transformació, arquitectònica i tècnica, es va donar  la paradoxa d’experimentar com la torre del campanar es  convertia al mateix temps, en la torre del rellotge o el rellotge del poble. Un campanar civil a l’església? ....coses de la història, aparentment, una contradicció.

 

“TEMPUS FUGIT” 

 El temps passa; aquest llegenda llatina ve inscrita en un munt d’esferes de rellotges de tot tipus i mides tot i que és molt pròpia en els  rellotges de sol. Acabem de passejar-nos imaginativament per la història d’uns monuments emblemàtics que per cadascun dels lector són a al mateix temps una  referència  d’identitat visual i una icona potent de la població on habita: són els campanars.

 Hem hagut de deixar al calaix  un munt d’històries per a explicar. Podríem haver anat més enllà, viatjar cap al centre o al nord d’Europa per fabular sobre traïdories i conspiracions a l’ombra del Big-Ben, passejar-nos per l’interior de l’antiga maquinària del rellotge d’autòmats de la catedral d’Estrasburg, dialogar amb quasimodo i les gàrgoles de Nôtre Dame o badoquejar davant l'imponent carilló d'autòmats del rellotge de Praga.  Al tornar a casa, amb ànim detectivesc, podíem haver seguit, almenys per uns quants dies, la pista d’alguna de les maquinàries desnonades que van passar barroerament del campanar a l’antiquari sense el permís del poble. Per acabar i com a final de festa, entaforats dins de la màquina del temps hauríem fet cap, de forma virtual, al mercadal de Vic la nit de cap d’any d’aquest any 2021 per intentar la consecució d’una proesa: endrapar-nos vint-quatre grans de raïm al ritme imparable d’uns endimoniats batalls. Tempus fugit?.....tempus volat ¡ QUE TINGUEU UN BON ANY¡

 

 Miquel S. Cañellas