Alcaldes de Vic

-

Ara fa quatre anys que Vic commemorava a la quieta el setè centenari de la creació del seu primer govern municipal.  Per a entendre aquest esdeveniment ens cal remuntar-nos a un seguit de causes històriques que comencen després de la repoblació de la Plana per part de Guifré el Pilós (840-897 ).  Efectivament per un seguit de fets polítics que s’iniciaven al segle IX amb el decret del rei Otó que atorgava la jurisdicció de la ciutat al bisbe de Vic, la situació havia derivat de l’única cap a la doble jurisdicció a partir de 1088 quan el bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà  (atiat per necessitats bèl·liques de la conquista sarraïna a la tarraconense) cedeix la part alta de la ciutat a Guillem Ramon II de Montcada, el senyor del castell. Des d’aquest moment doncs la ciutat de Vic quedaria migpartida en dues jurisdiccions: la del bisbe (part jussana) i la del comte (part sobirana) . Aquesta situació es perllongà més enllà de l’any 1315 que és quan el bisbe Berenguer de Guàrdia  cedirà la seva part jussana a canvi de compensacions territorials en castells i masos al rei Jaume II reservant-se per a ell l’alou episcopal i catorze cases de la ciutat. Es precisament  en aquest moment, fa just 704 anys,  que la ciutat obtindrà el seu primer govern municipal que es reuneix provisionalment al convent dels framenors situat a La Calla. En sentit estricte doncs, Vic té esquema consistorial o municipal des del dia 22 de setembre de 1315 que és quan se signa el traspàs de la partida episcopal i s’inicia “ un règim municipal de caràcter regular” a la part jussana vora del riu. Una demarcació territorial urbana que tresca  per carrers tortuosos de l’actual nucli antic a partir del pont romànic fins arribar a les voltes de migdia i ponent del Mercadal .  

A partir d’aquest moment el nou ajuntament municipal triaria el seu batlle a través de la insaculació en una bossa on hi havia unes paperetes amb el nom de les” persones honrades” de la ciutat: el primer nom que sortia escollit era el Conseller en Cap. Amb certa exactitud podem afirmar que el primer Conseller en Cap o alcalde efectiu de Vic fou en Bernat Barrat acompanyat dels regidors Bernat de Vilarnau  i Arnau Coch. El nomenament es feia cada any el dia 30 de novembre festivitat de sant Andreu. Sabem que en Bernat Barrat fou novament  Conseller en Cap els anys 1316, 1318, 1321 i 1335. Ja que el consell s’unificà el 1397,  trobem una llarga tirallonga de 82 alcaldes de Vic. Aquest consell va administrar i regular la ciutat de Vic al llarg de 4 segles fins el Decret de Nova Planta que el va substituir el 1716 per l’Ajuntament, institució que des de la guerra del francès (1808-1814) ha anat evolucionant fins a prendre la forma actual.

El primer alcalde de la ciutat unificada en 1397 és don Tomás de Manso, al qual seguiran 53 alcaldes més fins que l’any 1450 i després d’haver redimit la ciutat amb la suma de 5.000 florins d’or entregats al comte de Foix (successor dels Montcada) el rei Alfons el Magnànim dicta el dia 22 de setembre del mateix any la Carta Magna en la qual es diu que la “insigne, molt forta i fèrtil ciutat de Vic” restarà sempre més unida al comtat de Barcelona. El primer alcalde d’aquesta nova etapa és don Jaume Riera.  En total i fins arribar al Decret de Nova Planta de 1716 se succeeixen 265 consells. De manera que Vic, des del seu rudimentari dibuix consistorial fins a la ruptura administrativa de Felip V va sumar la xifra rodona de 400 alcaldes per la via providencialista de la insaculació o la via menys aleatòria i circumstancial del nomenament reial. 

La nova etapa, encara amb la reminiscència transitòria del regidor degà, s’enceta amb el nom de Jeroni Ferrer de Llupià el 29 de gener de1719. Ja no existirà més el costum de la periodicitat anual per al consistori , això fa que el successor de don Jeroni, en Francesc de Pasqual, passi a ser l’alcalde vigatà que més temps ha empunyat la vara: exactament des del 6 d’agost de 1720 fins el 5 d’abril de 1767, amb un total de 47 anys o més exactament encara  17.035 dies d’alcalde, que superen els 25 anys de l’Ignasi Ramon de Sellers entre 1771 i  1796 o els 15 anys d’alcaldia de l’Antoni Bach Roura, molt més recent.

Sols ens resta afegir a aquest panorama de durada intercanviable en l’exercici de l’alcaldia de la ciutat  els temps darrers de la recuperada democràcia en la que les legislatures es compten de quatre en quatre anys a partir de 1979 . Alcaldia, la de Vic que han ocupat per dues legislatures (1979-1987) en Ramon Montanyà i Salvans primer alcalde elegit per votació popular seguit per dues d’en Pere Girbau i Bover (1987-1995), les tres legislatures d’en Jacint Codina i Pujols (1995-2007), les dues de Josep M. Vila-Abadal (2007-2015) i finalment la legislatura de la primera alcaldessa de la història de la ciutat Anna Erra i Solà investida per al càrrec, el dia 13 de juny de 2015.  Lletra menuda i petites històries dels diferents alcaldes i consistoris de la ciutat.

 

Miquel S. Cañellas   


Publicat a EL 9 NOU  en data 10 de maig de 2019


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació