Capella de Sant Jaume dels leprosos a Vic

-

 La història de les cases hospitalàries de la ciutat de Vic després de la conquesta dels francs s’inicia  documentalment l’any 957, quan el bisbe Jordi de Vic va reorganitzar la vida i dotació de la comunitat dels canonges ausetans entorn l’Albergueria “per tal que poguessin rebre hostes i sostenir pelegrins segons les regles dels sants pares”. 

Però no és d’aquest primer establiment medieval que us volem parlar sinó del segon hospital documentat a la ciutat i que es trobava a un quilòmetre dels seus murs, a l’extrem de migdia del carrer de St. Francesc o La Calla, en l’actualitat al bell mig del carrer de Sant Jaume on encara avui queden les restes de l’ermita.  D’aquest hospital no es coneix la data exacte de la seva fundació només que se sap que existia l’any 1210 i 1211 ja que –com veurem- hi ha documents que l’esmenten. La distància  de l’hospital al nucli de la ciutat s’explica per a la utilitat de la seva destinació: s’hi acollien els leprosos, vulgarment empestats.  

 La lepra, atàvica malaltia bíblica, veié una represa a tot l’Occident a partir del segle XI i disminuí malgrat unes revifalles esporàdiques cap al segle XIV quan a Europa quedà delmada per l’aparició de la Pesta Negra. En el segle XV molts d’aquests hospitals de leprosos es reconvertiren o es clausuraren passant les seves rendes a d’altres institucions assistencials. Des dels seus inicis però, l’Hospital de Sant Jaume es va destinar a acollir leprosos tot i que sota aquesta denominació s’hi englobaven sovint altres malalties que tenien efectes externs deformants. Trobem l’any 1210 una dona anomenada Florencia que en el seu testament llega sis diners a la capella de Sancto Jacobi Leprosorum i l’any següent el rei Pere el Catòlic cedeix a l’església de Sancti Jacobi Leprosorum de Vico, els cinc sexters de vi que donava cada any al rei en Berenguer de Sala.

 El canonge Jaume Ripoll –pioner en la historiografia vigatana- va estudiar els inicis d’aquest hospital en un opuscle editat l’any 1829 on es diu que “l’hospital va funcionar més o menys i va tenir rendes pròpies fins l’any 1410, en que el Papa Benet XIII va unir les seves rendes al benefici de sant Hipòlit de la Catedral de Vic, fundat pel canonge Bernat Despujol”.

 Hem de dir que la ciutat de Vic va tenir al llarg de la seva història altres establiments hospitalaris coneguts fruits de deixes testamentàries: aquest és el cas de l’Hospital de  Sant Bartomeu erigit  pel ric hisendat Arnau de Cloquer, l’any 1217, al cap del pont de la Calla avui desaparegut i l’Hospital de la Santa Creu  fundat gràcies al llegat de  Ramon de Tarrades al segle XIV, encara operatiu en la seva ampliació actual al carrer del Dr.Junyent.

 Pel que fa a la capella romànica de l’Hospital de Sant Jaume hem d’afegir per acabar que va ser profanada per les tropes franceses l’any 1809 i que després d’una restauració l’any 1829 fou novament saquejada l’any 1936 venent-se posteriorment  a particulars.  Avui  secularitzada l’ermita és utilitzada com a magatzem d’una coneguda masia i serradora al peu de l’antic camí ral de Vic a Barcelona i lloc de pas de l’antic torrent amb un pontarró, ja desaparegut, que duien el nom del seu patró: pont i torrent de Sant Jaume.

 

 Miquel S.Cañellas                               


   


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació