Recordant a un músic ja finat
Segimon Claveria: baula i testimoni
“Segimon Claveria. Vigatà. De professió pintor. De parets,
de colors plans. O, potser de professió músic?
Si. Segurament músic!. El senyor Claveria ens el figurem
amb contrabaix, amb el clarinet, amb el violí o
fent escales cromàtiques al piano”.
Paraules de Josep M. Solà Sala sobre el músic
vigatà, escrites quan Claveria,
ja acomplerts els setanta, era un avi venerable,
jubilat de la docència, i amb un bagatge sardanista de
més de quaranta composicions.
I és que fins als vuitanta anys, Claveria no va deixar ni
per un moment la sardana, un dels seus grans amors.
Continuà força temps desgrananant notes amb el seu
contrabaix en aplecs i ballades, com a músic de la
cobla Canigó. En tot cas, però, la seva participació
en aquesta formació, no serà res més que l’apèndix
d’una llarga vida artística.
Segimon Claveria és l’únic músic viu que va trepitjar
l’escenari del Teatre Principal, cremat l’any 1919. Més
endavant formaria part d’una munió de grups i formacions
orquestrals. Amb vint anys, amb l’Orquestra
de Cambra del Conservatori del mestre Benet Morató,
posteriorment les dues creades per Subirachs (1931
i 1945) i, finalment, la de Joventuts Musicals, amb
un jove Ros Marbà que s’estrenava a Vic l’any 1964.
També va formar part del Quintet Cortines (anys trenta)
i de la Banda Municipal de Vic.
Al mestre Claveria també li devem la creació (any
1954), d’una de les poques cobles de sardanes vigatanes:
La Principal de Vic. Finalment com a músic
versàtil, cal dir que va exercir un protagonisme
eloqüent al front d’una institució catalanista -l’Orfeó
Vigatà del Conservatori- que dirigí entre els anys 1931
i 1934, després dels deu anys de sordina imposats pel
directori militar.
Fa pocs dies, que el mestre Claveria acaba de complir
els 106 anys d’edat. Home de llarga vida, ha estat
mestre de vàries generacions i músic intergeneracional.
En l’avinentesa de la inauguració de la nova
Escola de Música de Vic i com a conferenciant, em
va plaure recordar a Segimon Claveria com a baula,
que fa de pont entre els músics i professors de la
vella Escola (la que dirigí Subirachs) i la nova Escola
de Música que encapçalaren, a partir del curs 1968-
1969, Santi Riera i Quim Maideu. El mestre Claveria
va viure tot just el relleu i aportà la seva experiència
musical a les noves generacions en aquell primer curs
de rodatge.
Avui, com fa sis anys en ocasió del seu centenari, em
plau agrair-li altra volta el testimoni d’una vida entregada
a la bona música i desitjar-li, una vegada més,
llarga vida als anys.
Miquel S. Cañellas
dijous, 28 d’octubre de 2010
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada