ELS FANALS DEL CENTENARI (1910 - 1924)

 

     Poques peces artístiques i monumentals han generat tanta literatura Vic com els fanals modernistes anomenats popularment d’en Gaudí inaugurats a l’entrada de la Plaça del Mercadal de la ciutat el dia  7 d’agost de 1910 en plenes festes dedicades a l’il.lustre fill de Vic, filòsof, pensador i polemista Jaume Balmes (1810-1848) i desmuntats, el dia 12 d’agost de 1924, per motius varis que s’aniran desgranant al llarg de les ratlles que segueixen.

 

 

SOBRE L’AUTORIA  DE LES PECES

 Gaudí, va  anar  a Vic (primavera de 1910 ) a passar uns dies de repòs a casa de la família Rocafiguera, acompanyat del Pare Casanovas (jesuïta). La comissió del Centenari, formada  bàsicament per persones del Cercle Literari adscrites al moviment de la Renaixença, van demanar al genial arquitecte una actuació monumental per a commemorar l’efemèride.

 Gaudí que tractà d’això amb els seus ajudants col·laboradors Josep Canaleta i Josep M. Pericas va aconsellar la col·locació de dues faroles monumentals (fars-obelischs) a l’entrada del Mercadal, just on s’acabava d’enderrocar la casa Rusconi que des d’aquest moment deixava lliure i a la  vista una avinguda urbana el carrer de Mn. Cinto Verdaguer, que enllaçava sense cap més impediment la nova estació del ferrocarril amb el centre neuràlgic i econòmic de la ciutat: el Mercadal. 

L’obra la podríem qualificar genèricament de col·lectiva ja que el paper d’Antoni Gaudí en la mateixa fou d’assessorament i supervisió. Aquest fet es denota clarament en la carta de 18 d’agost de 1912, (Arxiu Municipal de Vic; ref. 7/5 any 1912)  que ell mateix tramet a l’arquitecte Canaleta , quan aquest  proposa a l’Ajuntament de dur a terme unes modificacions o reformes després que un grup de veïns de la Plaça i del carrer de la Riera (contigu al Mercadal)presentessin una petició acompanyada de trenta signatures demanant el desmuntatge o el trasllat dels dos fanals pels problemes que generaven (segons ells i molt resumidament : entorpiment del pas de vehicles, problemes de sorolls amb el perill de despreniment d’alguna de les peces i l’ús indecorós del seu recer com a mingitori i racó de brutícia).

 Antoni Gaudí escriu  a Canaleta  per tal d’oferir-li un argument de pes que l’ajudi a poder convèncer a qui correspongui a  l’hora d’emprendre les millores necessàries  d’aquests dos fars-obeliscs.. “estich disposat a fer constar la meva intervenció en lo de las faroles de la Plaça de Vich”

I adreçant-se directament a l’arquitecte, deixeble i amic li diu encara “ningú més que vostè pot explica més exactament aquesta intervenció me sembla molt oportú la millora i l’acabament de dites faroles .Pot fer-ho constar com li sembli” El lector –en aquest cas- pot treure ràpidament, pel que fa  l’autoria,  les seves conclusions.

 A part de Canaleta, que al nostre entendre seria el gestor principal de tot un recull d’aportacions  (el disseny de la reforma de 1912 la signarà ell personalment), va intervenir en la part decorativa i pintura(daurats efectuats de ben segur amb oli de llinosa i fum d’estampa)  un altre  deixeble de Gaudí en Josep M. Jujol. Fins i tot segons Basegoda Nonell (investigador de l’obra de Gaudí) l’arquitecte vigatà  Josep M. Pericas, hi hauria tingut la seva part de col·laboració. La feina de forja del ferro (motius vegetals, creus, sàrries i llanternons) anà a cura dels serrallers de Vic en Joan Colomer i en Ramon Collell; aquest darrer  conegut popularment com “en picallimes”. Finalment cal fer constar el nom de Josep Ylla i Cassany com a mestre d’obres en la part constructiva, el qual també tindrà un paper molt actiu a l’hora de  defensar la pervivència del monument.

 

 DESCRIPCIÓ DE LES PECES

 Els dos fanals desiguals estaven formats en la seva part baixa per un basament fet de columnes estriades (molt semblants a les de la capella dels Güell que s’estava construint en aquells moments a Barcelona). Sabem  que la pedra basàltica fou portada des de Castellfollit de la Roca (Garrotxa) amb tir animal fins a sant Joan de les Abadesses i d’aquest poble del Ripollès fins a Vic amb tren. El mateix arquitecte Canaleta (segons fa constar Lluís B.Nadal al diari Gazeta Montañesa de 28 de juny de 1910) va anar a Castellfollit a inspeccionar les peces que s’havien de dur cap a Vic.

 El fust, de basalt carejat, constava de dues seccions de diferent gruix i es remataven amb una creu de braços trevolats feta amb planxa de ferro embutida . Ambdues faroles tenien unes abraçadores  de ferro forjat que unien les dues seccions. De la més gran hi penjaven unes sàrries o cabassos de planxa embotida suspesos d’uns llargs braços del mateix material que simulaven branques d’atapeït fullatge. La menor, desprovista d’aquests dos braços, sostenia tres punts de llum a través d’un element semblant a un bàcul floral dessota la creu trebolada que ja hem descrit. César Flores, en el seu llibre “Gaudí y Jujol y el modernismo catalán” sense negar l’esti modernista d’aquestes dues peces, les situa dins  del que n’anomena “dins d’una tendència barroca” , segons l’autor més pròpia  de Jujol que no pas de Gaudí.

 

 

 L'ENDERROC DEL MONUMENT

La majoria d’autors –per no dir gairebé tots- s’apunten a la revenja política com a motiu principal de l’enderroc d’aquests dos fanals.

 Recordarem que el Centenari de Balmes fou encoratjat per membres i socis distingits del Cercle Literari (Jaume Collell, Lluís B. Nadal, Josep Salarich etc.) engatjats a un catalanisme polític conservador però culturalment actiu. L’enderroc fou executat per l’ajuntament de la dictadura de Primo de Rivera el dia 12 d’agost de 1924. Governava la ciutat des del dia 1 de març el consistori  que encapçalava l'alcalde Joan Comella i Colom. 

Hem comentat la instància presentada per trenta veïns en data 6 de juliol de 1912 denunciant una problemàtica i exigint solucions. La majoria d’aquests veïns representaven el comerç de la zona. La resposta de tres col·lectius més, no es va fer esperar; entre els dies 15 1 16 d’agost van  a l’Ajuntament de Vic tres instàncies més recorrent aquella impugnació i presentant arguments per a la conservació de les faroles.

 La primera, una instància d’un col·lectiu que s’identificava com a Veïns de Vic amb trenta-tres signatures. Una segona instància en el que hi consten els operaris i artesans que van treballar en la construcció i instal·lació de les faroles  que sumen trenta-cinc signatures més i finalment la carta dels representants del Vic  proper al projecte  i al sentiment patriòtic i cívic amb que s’embolcallaren els  actes del centenari:  intel·lectuals, artistes, metges i escriptors en general que signen al peu d’una petició per a la conservació de les faroles redactada pel  primer conservador del Museu episcopal mosèn Josep Gudiol al que hi segueix la signatura de cinquanta noms més.

 La carta de Gaudí a Josep Canaleta, que hem citat més amunt, signada el dia 18 d’agost del mateix any està dintre la mateixa tònica i objectiu: Salvar els fanals¡. Aquesta carta és la que servirà perquè Canaleta presenti d’immediat un comunicat a l’Ajuntament per tal d’oferir un projecte de millora que eviti les molèsties presents. Això si, el trasllat de les faroles a un altra emplaçament serà innegociable, és veu clarament quan escriu “tant al escollir l’actual emplaçament com la forma per a la construcció de ditas faroles obelischs el seu iniciador Sr. Gaudí (compte¡ utilitza el mot poc compromès ”iniciador”)  no va fer-ho perquè si, sinó tenint presents les diferents circumstàncies  que concorrien...”  La raó més poderosa que dóna a l’hora de negar-se a qualsevol desplaçament, radica en el fet que les faroles, com diu Canaleta “donen sol.lució de continuitat entre unes voltes i les altres  alhora que regularitzen i harmonitzen aquell racó.”.

 Malgrat que hem trobat una factura de 1913 (desembre) que es paguen uns honoraris a Canaleta per un projecte de millora i reforma de les faroles i una altra comunicació del mes de desembre de 1915 en la que s’especifica el pagament per a un projecte complementari, no es va fer cap intervenció; o almenys no ens consta ni per documents trobats ni per fotografies dels darrers mesos.

 

 

 LA TESIS I L'ANTÍTESIS

Si en l’apartat anterior afirmàvem que la majoria d’autors –per no dir tots- s’apuntaven a la revenja política com a motiu principal de l’enderroc d’aquests dos fanals, voldriem oferir una nova visió en que si bé la “revenja” no es descarta d’entrada, vol obrir-se a altres consideracions.

 M. Angels Ferrer a l’igual que Anicet Altés (Revista Vic, anys 1983 i 2002) respectivament, s’apunten a la teoria sostinguda des d’un bon principi pel deixeble de Gaudí, Cèsar Martinell (1888-1973) . Diu M.Angels Ferrer en el referit article “ Cesar Martinell aporta la teoria política de l’enderrocament. Creu que les faroles foren aterrades com a acte de reacció contra la política i els personatges que donaren calor a la idea: el bisbe Torras i Bages, Gudiol i el propi Gaudi ", tots ells del camp catalanista.

 

 Aquesta teoria no està desencaminada si no fos per alguns punts que caldria de tenir en compte.

 Primer: els fanals, tenien problemes tècnics d’oxidació, d’ancoratge i constitueix un focus d’insalubritat. Les tres qüestions eren unànimement reconegudes per totes les parts, veïns opositors, defensors, ajuntament i l’arquitecte inspirador inclòs.

 Segon: Davant del problema hi ha una resposta afirmativa de conservació al costat d’un mandat de restauració. Josep Canaleta signa i cobra per un projecte en dues ocasions.

 Tercer. El projecte de Josep Canaleta millora el fust ornamentalment i col·loca uns bancs circulars a l’entorn de les columnes de basalt per tal d’impedir la utilització d’aquestes i les seves lloses verticals en mingitoris semipúblics. No es va dur a terme.

 Quart: Malgrat que continua, durant nou anys més, un Ajuntament favorable a la línia política que va propiciar les festes del Centenari i les faroles, malgrat haver-se reconegut els problemes que generaven al seu entorn, malgrat tenir un projecte per restaurar-les, no s’actua i es deixa que continuïn degradant-se. 

 

 

QÜESTIONS DE DEBAT

 a) Els trenta primers signants,l’any 1912, molts criticaven les faroles per política o per problemes personals? Majorment els afectats eren veïns i comerciants de la zona. Recordem l’espectacle i la pudors dels urinaris improvisats,  el soroll de les sàrries oxidades i el perill reconegut d’algun accident per ruptura d’algun element metàl·lic. Algú continuaria regentant un comerç amb aquesta situació per companyia sense elevar una sonora protesta ?

 b) Els 120 signataris que s’afermaren en la lloable idea de conservar i reparar  les faroles, van entendre el motiu de la queixa dels veïns o la van polititzar innecessàriament ja que van atribuir inconscientment a aquella queixa un motiu de mala fe ?.

 c) Si l’Ajuntament de la Mancomunitat reconeixia el problema i pagava l’arquitecte Canaleta un projecte de reforma perquè va deixar que els fanals es consumissin de rovell sense posar fi a un problemes de seguretat, de salubritat i decòrum que ja venia de massa lluny ?

 

 

NO TAN SOLS FOU LA POLÍTICA...

 L’Administració municipal tindria, a la nostra manera d’entendre, un a bona part de responsabilitat en l’encallament d’aquest problema. No es va fer res perquè els que havien protestat s’havien quedat en minoria i ja no oferien batalla o bé el cost material de l’execució i millora dels components de forja eren excessivament cars i no hi va haver coratge per endegar-ho ?.

 La negligència, la burocràcia o el pensar que allò era una batalla guanyada va subestimar l’atenció necessària a un monument i el respecte d’uns ciutadans (els veïns propers sobretot) que feia anys que havien de suportar un problema que l’administració en el seu moment va reconèixer però que no li va solucionar ?.

 Amb el canvi d’ajuntament (el mes d’abril) les faroles van continuar encara en peu quatre mesos. Fins al mes d’agost la Comissió de Foment (potser esperonada per algun d’aquests veïns molestos que feia anys que esperaven una solució) no va demanar un informe tècnic a l’arquitecte Gausa. L’informe, transcrit en una acta de la Comissió Permanent de 4 d’agost de 1924, després d’enumerar els problemes que continuaven  generant les faroles i els perill que comportava en cas de no actuar recomana la reparació immediata o el seu desmantellament. Tècnicament l’informe de l’arquitecte és correctíssim. Tot i que Gausa no rebrà el nomenament oficial com a arquitecte municipal fins el mes d’octubre del mateix any, no s’està d’assenyalar que en cas de conservar-se “se estudien las necesarias disposiciones para su modificación y para que queden en un estado de fortaleza y adorno las farolas levantadas en la Plaza Mayor.”

 No es va pressupostar res y de paraula , el sr Forcada, un dels regidors va afirmar que, l’arquitecte municipal li havia dit que la reparació d’aquestes faroles seria molt cara. A instàncies de l’alcalde, Joan Comella i Colom la setmana següent es va procedir a la votació del Ple de la Permanent, no sense abans llegir el recurs que arribava del Centre Excursionista de Vic, signat pel seu president Joan Soler i Sendra i el secretari sr. Lluís G. Ylla  en que a banda de recordar la solemnitat i els motius pels quals la ciutat va plantar aquells fars-obelischs a l’entrada del Mercadal l’any 1910, demanaven la seva restauració del i proposava un referèndum popular sobre la seva conservació. L’alcalde no va acceptar el recurs al·legant formalismes tècnics i procedí a la votació en que unànimement (cinc consellers de la Permanent) acordaren donar el vist-i-plau a l’enderroc dels fanals. La incúria i la irresponsabilitat de les anteriors administracions que teòricament havien d’haver preservat aquell monument singular varen servir al real o virtual enemic el cos de la presa en safata de plata. Vic perdia irremeiablement un element singular i únic del seu modest patrimoni modernista: picabaralla política, potser si; però també ganduleria i irresponsabilitat administrativa.

 

 Miquel S. Cañellas