Si les pedres parlessin...

 
     Podria dir que m’ha sorprès  gratament que algú com la senyora  Carme Rosés de Ciutadans per la Defensa del Patrimoni, reivindiqués des d’aquestes planes (v. 9 Nou de 23-05-03) la imperiosa necessitat de fer més atenció al nostre patrimoni monumental i vindicar-ne el seu respecte, conservació i millora. Podria afirmar de debò que em va sorprendre el seu article si no conegués el tarannà i la vocació conservacionista de l’autora que ha fet sovint bandera d’aquests temes per imperiosa necessitat vocacional,  amb un llenguatge clar i desacomplexat. M’imagino la rialla  burleta i els comentaris sorneguers d’alguns benamats  vigatans d’origen o d’adopció,  després d’haver llegit pel damunt  i  a cua d’ull l’article de Rosés. Potser el mateix posat que adoptaran quan llegeixin aquestes ratlles.

M’hauria  sorprès gratament , i ara reprenc el fil inicial, si un article d’aquest calat l’haguessin subscrit els  nous polítics que aspiren representar-nos en aquesta nova etapa. Polítics que  per altra banda que no s’han cansat d’afirmar l’estimació per la ciutat a qui desitgen servir. Però parlem de la mateixa ciutat ? Deixant de banda les diferències  ideològiques i d’altres com poden ser el model urbanístic, la mobilitat, creixement sostenible,  l’ecologia,  l’ atenció social  i d’altres prou importants que en aquest moment  no vénen al cas, tots els grups polítics  s’han referit a Vic com a ciutat de cultura. Això s’ha vist potenciat  darrerament  per la creació de la  Universitat i el suposat reclam del  nou Museu Episcopal, tant deficientment promocionat  des del primer dia en que un boicot mediàtic institucional van convertir aquella inauguració en un  acte d’allò més casolà.  

Aquesta afirmació: ciutat de cultura, llevat d’un cas puntual, no ha  tingut el corresponent reflex en les intervencions  ni en la publicitat  electoral dels diferents partits  que haurien de contemplar com una prioritat cultural  la conservació i potenciació del capital arquitectònic i monumental de la ciutat.

 Se suposa que estem tots d’acord en  que  Vic posseeix un llegat  històric i un patrimoni arquitectònic que cal potenciar en tots els ordres . Si és així, si es vol aprofitar mediàtica i econòmicament  i ens ho creiem de debò, haurem  d’ adjudicar que una intenció tant bella i cofoia no es correspon amb la realitat del que representen l’abandó i la indolència de molts dels nostres  edificis històrics  rosegats pel pas del temps  sota la mirada indiferent i dilatòria de polítics i a voltes també de molts ciutadans.  En aquest sentit ens fem ressò de la denúncia apuntada en l’editorial del  butlletí del grup de  “Ciutadans per la Defensa del Patrimoni” publicat aquest mes de maig: “per alguns polítics i urbanistes les restes arqueològiques, els vells casals, els ponts centenaris, les reixes vetustes ,.....són destorbs per a la construcció d’una ciutat del segle XXI. No s’adonen que  si alguna cosa  pot donar-nos personalitat  com a ciutat és tot allò que ens relliga amb la ciutat dels nostres avis  (llegeixi’s avantpassats), amb un passat que no trobarem enlloc perquè només és nostre i només aquí”



Aquestes ratlles pretenen posar en evidència una situació que a voltes només és comprèn quan el projectista, l’urbanista o l’arquitecte no  estima la ciutat perquè simplement,  no és la seva o gasivament  pensa en un projecte personal i lluït, deslligat de tota referència a l’entorn que l’acull. Quina mena de respecte sentirà per edificis  antics, suposadament  anodins, quan no els ha viscut, percebut  ni palpat des de la infantesa o no han estat mai per a ell cap referència d’identitat  visual ?

Però no cal que ens fiquem exclusivament  en les actuacions dels forans si els de casa (polítics i tècnics)  sovint no han tingut el tremp per  defensar vells edificis històrics o no  han tingut la traça per posar damunt la taula les necessitats dels qui encara en peu són víctimes de la incúria i la degradació.  Heu viatjat mai a una ciutat o  població sense ficar-vos al seu nucli antic per tal de copsar les sinuositats dels vells  carrers, olorar la sentor de les seves botigues  comerços i tallers, admirar els vells casals,  les esglésies,  els edificis nobles, les muralles  o  sentir el pas dels temps dessota els  vostres peus ?.  Llevat d’algun lloc o una obra extra d’absoluta contemporaneïtat i prestigi, el viatger cerca  els millors racons, aquells que expliquen la història del país o de la ciutat que visita:   París, Siena, Bruges, Roma, Venècia,  Àvila, Tarragona  o  Girona.... tenen els seus racons entranyables  amb pàtina d’antigor  on el temps  sembla aturar-se  i  és això el que els fa únics al món.

Vic no és aliè a aquest fenomen,  Vic és abans que tot una ciutat amb història, amb un poderós comerç, però també amb un nucli antic envejable.  Fa falta amb urgència un pla de restauració de monuments,  des de les corporacions polítiques (Ajuntament, Diputació, Generalitat.) des del mecenatge, l’esponsorització  i si cal també a través de l’aportació popular. El que es va fer fa dos anys amb la façana de la Catedral de Vic, cal continuar-ho amb altres obres com la casa Galadies, la façana i església de l’antic Hospital de Santa Creu, l’església de la Pietat, la torre de l’Ajuntament , la Sala del Consell i  cal seguir  amb l’agençament de paratges paisatgístics d’interès com poden ser les lleres del riu tant degradades al voltant dels  antics ponts de Queralt i del Remei.  
 
Ara com ara dubto que  Vic atregui pel flamant edifici del col•legi d’arquitectes, pel cilindre oxidat a propòsit de Verdaguer  o per la fràgil comporta de vidre que tanca un tram  de muralla. Ja començaria a ser  hora de passar plana a un tipus conceptual de modernitat que equipara progressisme  a  anticlericalisme i en conseqüència pretén deixar en la  indefensió i l’oblit edificis que són part de la història de la nostra ciutat; molts d’ells religiosos, naturalment. Darrera la olor de naftalina,  que segons sembla alguns afirmen ensumar arreu, s’hi amaguen antics recels, conceptes caducs o bé doctrinarismes laics tant perniciosos com els que diuen combatre,  que seran tot el que es vulgui llevat d’honestos i encara menys,  científics. Aquest vigatanisme vergonyant  d’alguns que  equiparen progressisme a l’oblit  de tots els  símbols i monuments d’un llegat religiós que preferirien ignorar és una infantilisme que va contra la raó i contra la realitat  històrica de casa nostra, que és civil i eclesiàstica alhora.

Diuen que rectificar és de savis  i potser encara hi som a temps. El patrimoni arquitectònic d’aquesta ciutat mereix una major atenció, cura i respecte i si s’actua en  aquest sentit,  serà un signe d’estimació. I és que si les pedres parlessin (les que encara ens queden)  ho cantarien a cor.


            Miquel S.Cañellas                                                    publicat a El 9 NOU 30 de maig de 2003

 

 

 


Vista del deteriorament dels carreus del Pont de Queralt- Sg.XI

 



  
 
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari