Manlleuencs i vigatans

 El grup del GDT (Grup de Defensa del Ter) que ja  fa una pila d’ anys que vetlla per  la vida d’un riu cabdal per la nostra comarca , va tenir, en el seu moment,  la bona pensada de sol•licitar els permisos a l’ajuntament de Manlleu per tal d’instal•lar un petit embarcador a la riba esquerra, just davant per davant de l’actual  Museu Industrial del Ter. El paratge al voltant d’aquest embarcador, que el podríem qualificar gairebé d’idíl•lic (ja el voldríem els vigatans  però ens falta  el riu) aplega cada cap de setmana d’estiu a públic de tota mena que aprofitant el servei de taules de bar que el mateix grup del GDT  gestiona,  aprofita l’ocasió per gaudir del microclima agradable que les aigües aporten mentre gaudeix del regal afegit d’un recital d’autor, grup musical o poeta  que amenitza la vetllada.

 

  L’avinentesa i un bon reclam ens ha portat, els darrers caps de setmana a l’embarcador del Ter. En la primera ocasió per assistir al recital del cantautor aragonès  José Antonio  Labordeta, que va actuar dins dels actes del vint-i-cinquè aniversari de  El 9 Nou. Un mitjà que va tenir l’encert de fer aquesta celebració d’un marcat signe reivindicatiu al costat del Ter i amb la gent del GDT  que l’ha defensat enèrgicament i sense treva fins avui. El segon  dels recitals, més familiar i menys reivindicatiu, fou a càrrec dels amics de V.I.C.U.S, un trio vigatà amb cançons pròpies que es guanyà el públic amb les seves melodies trufades de lletres iròniques, noves versions, poemes i històries vàries que conviden a la participació.  

Es pel fet de trobar-me a Manlleu, assaborint una bona vetllada en bona companyia,  que un amic que coneix les meves  filies  i fòbies al veure’m m’increpà més o menys així: “Com  un vigatà com tu per aquí ? com si es tractés del fet més antinatural del món  Es de sobres coneguda la rivalitat atribuïda als dos municipis. A l’igual que  Sabadell i Terrassa o  Tarragona i Reus per posar altres exemples ben coneguts, la rivalitat entre vigatans i manlleuencs s’ha alimentat de tòpics, més o menys fonamentats en fets històrics o de la tradició oral que de tant en tant funcionen sobretot si s’utilitzen  per a  fer comparacions poc agraciades..

Ja ho sabem que arreu hi ha de tot i per a tot, però personalment dels manlleuencs que conec solament en puc dir bé: He tingut per amics i amigues, gent noble que en moments de la vida hem compartit vivències o m’han ajudat – sobretot darrerament- a tirar endavant projectes personals sense cap tipus d’objecció i amb tota franquesa.  En Joan i la Roser, una parella compromesa cívica i políticament amb el poble des de fa una pila d’anys, la Fina de la qual n’he rebut sempre molts bons consells personals; en Josep, un llibreter manlleuenc que té botiga a Vic i que en el seu moment va confiar en les meves capacitats  al publicar-me unes  “Cròniques Urbanes” sobre Vic ; o en  Miquel, l’arquitecte que sense conèixer-me de res no va tenir cap prevenció ni escrúpol per orientar-me sobre alguns aspectes urbanístics i històrics de la meva ciutat que ell coneix més que ningú.

Amb tot això vull dir que el meu vigatanisme no se sustenta en cap rivalitat sinó en tot cas en la mútua col•laboració i bona harmonia amb els veïns propers, la llar comuna dels meus amics. Vic té algunes coses a aprendre de Manlleu, i a la inversa evidentment, però deixeu que com a vigatà faci remarqui alguns aspectes pels qual Manlleu ens passa ara mateix la ma per la cara. En són un exemple els giratoris construïts darrerament  que  gaudeixen d’una immillorable senyalització amb una corona de punts de llum halògena que els fa del tot visibles i segurs. Obres com el monument a la dona que acull al viatger a l’entrada de Manlleu pel sector nord de la vila  o la remodelació de l’antiga fàbrica de can .Sanglas, convertida avui en  Museu Industrial del Ter, són un exemple de bon gust i respecte pel llegat de les anteriors generacions manlleuenques.   Vic no pot dir el mateix  del  monument a propòsit de Verdaguer ni per la desaparició de l’edifici de la Panissa, avui nou Museu Episcopal ; quina llàstima ¡¡

No volia creure en les capelletes d’aquesta ciutat ni en els exclusivismes i en el meu llibre vigatà ho vaig defensar ben convençut en el darrer capítol. La realitat viscuda en la pròpia pell m’ho ha vingut a contradir pel fet d’experimentar , salvant honrosíssimes excepcions, l’allunyament,  la indiferència o la negació de la salutació per part d’alguns,  que coneixent-me de fa anys sembla que els ha costat pair que algú sense titulació entrés en un camp (el de la història) massa pledejat . Prou que vaig voler curar-me en salut buscant un títol pel llibre que no ferís susceptibilitats, prou que vaig procurar no entrar en parcel•les especialitzades  que desconec i no em pertoquen , prou que després d’escriure una carta a aquest mitjà que és  “El 9 Nou” vaig pregar al seu sotsdirector que no hi posés altra identificatiu que “articulista vigatà”.  Ni col•locant-me  al capdavall del clot he pogut evitar  que molts se sentin molestos a pesar meu. No volia incomodar a cap historiador, ni a cap guia turístic, ni a cap escriptor i pel que sembla ho he aconseguit; ha estat ben fàcil.

Donades les circumstàncies no em puc imaginar que alguna editorial vigatana (com molt bé sap tothom almenys n’hi ha una) hagués apostat  pel meu llibre, que per modest que sigui, és un llibre sobre aquesta ciutat.  D’altra banda però,  he tingut l’alegria de rebre  paraules d’encoratjament per part de molts amics que m’han llegit, de molts vigatans, gent normal del carrer que en el seu moment m’ho van manifestar i també de part d’altres persones que  sense prejudicis van fer les seves pròpies  remarques i objeccions; aquestes m’han ajudat de debò. Però havia de ser un manlleuenc  (un llibreter de vell que té botiga i posa al mercat de Vic) qui en el seu moment fes el gest i arrisqués els seus diners per donar llum a una petita  crònica sobre aquesta ciutat. Ell que no  tenia cap obligació editorial i compromís amb el públic, va possibilitar aquest petit miracle. Avui li ho he d’agrair.

 A partir d’ara, si se’m permet continuar furgant des d’aquesta  finestra periodística que tan gentilment em va brindar en el seu moment el sots-director d’aquest setmanari, li hauré de pregar altra vegada que modifiqui el meu identificatiu a  peu de plana per un altre de més neutre i menys ofensiu. Si li sembla bé, Miquel Cañellas , el Sense títol... D’aquesta manera em farà l’efecte  que estic en sintonia amb el tarannà de  l’ Andreu Buenafuente; un periodista genial que sap riure’s de la seva pròpia ombra.  

 

Miquel S. Cañellas             

*publicat a El 9 NOU; agost de 2003