El Gurri i l'aiguat de 1863 inspiraren l'Atlàntida de Verdaguer

 

 L’AIGUAT DE 1863 INSPIRÀ L’ATLÀNTIDA

 

El camí diari d’un estudiant de Vic

 

    Molt s’ha parlat de la vida de Mn.Cinto, nat a Folgueroles el 17 de maig de 1845.  Coincidint enguany (2002) amb els cent anys del seu traspàs, produït l’any 1902,  ens plau de recordar aquell camí que feia cada dia des del poblet de Folgueroles a la ciutat de Vic, traspassant l’antic i robust, avui encara dempeus, pont gòtic del Bruguer a mig camí entre Vic i Folgueroles per la ruta d’un antic camí ral que es bifurcava en aquest punt cap a la “stratta francisca” la ruta de França. Camins fresats, paisatges de la Plana que forniren un munt de records i d’imatges visuals que garbellarà més endavant el seu geni innat i la seva inspiració que es plasmarà ben aviat en poemes èpics, poesia i narracions.

 Es ben coneguda la influència  de la mare en la vocació sacerdotal del noi. Tercer fill d’onze germans, ben aviat seria el segon de la colla pel traspàs del seu germà Jaume, premort abans de néixer en Jacint. I ja se sap que en aquells temps, el cabaler (el segon dels fills de la casa), anava al seminari. I encara més provenint, en el cas de Verdaguer, d’una mare molt piadosa que mantenia aquesta il·lusió dins el seu cor i l’expressava amb veu ben alta.

 Amb deu anys, en Cinto ja assistia al seminari de Vic (al carrer de Sant Just, a la part baixa de la ciutat, al nucli antic) a rebre lliçons de Gramàtica. Verdaguer no fou mai intern del col·legi de Sant Josep, una residència d’estudiants pobres creada aquells mateixos anys pel pare Bach. La  proximitat del seu poble, Folgueroles, a una hora de camí de Vic, li permetia resseguir diàriament a peu, la ruta d’anada i tornada a casa.

 D’aquest anar i venir dels estudiants en ho explica Ramon Ordeig en un llibre sobre els estudiants de Vic i el col·legi de Sant Josep: la popular “Panissa”: l’edifici que posteriorment ocupà l’anterior Museu Episcopal de Vic “Els estudiants que eren fills de Vic o de la rodalia,no tenien problema de residència ni manutenció perquè vivien a casa seva. Els que eren fills d’un poble o d’una masia de la plana situats més lluny,anaven al matí a Vic i tornaven a la tarda cap a casa seva, sempre a  peu de manera que alguns feien i desfeien cada dia trajectes tan llargs com el de Manlleu a Vic i a l’inrevés. A aquests només els calia trobar una família que, a l’hora de dinar, els deixés escalfar la manduca  que duien dins de la carmanyola.

 A Mn. Cinto ens l’imaginem vestit amb la típica indumentària d’estudiant de Vic amb la capa i el tarot fent aquell camí diari que encimbellava lleument al traspassar el rierol del Gurri per damunt del pont d’en Bruguer. Des d’aquest punt, sobretot a la tardor quant les fulles dels arbres s’havien desprès del brancatge, es podia contemplar, com des d’una atalaia, la bellesa d’una Plana clapejada de camps, l’ermita propera de sant Jordi “botó d’eixa roda” com l’anomenarà el poeta, la torre del Morgadès i al seu redós la “Font del Desmai” cenacle de les esbartades poètiques que compartiria ben aviat amb els seus amics lletraferits de Vic. Abans d’entrar a Folgueroles, contemplaria una i altra  a l’horitzó de tramuntana, el  “blanc Pirineu” nina dels seus somnis que anys a venir li dedicaria una de les seves millors obres èpiques : “Canigó".

L’any 1863, Mn.Cinto, amb 18 anys fets, passà a viure a “Can Tona”, una masia propera al convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a mig camí de Vic. Allí, treballà com a mosso i mestre de minyons per tal de pagar-se els estudis al seminari. Però l’anada diària a Vic, per a completar estudis, s’estroncà durant uns quants dies del mes d’octubre d’aquest mateix any en ocasió del gran aiguat del Gurri, que crescut i paorós com mai ningú recordava, deixà un reguitzell de cases esfondrades, 33 víctimes mortals  i prop de seixanta ferits als ravals de la ciutat.

La influència de la visió d’aquest aiguat en l’ànima de Mn.Cinto ens l’explicava fa uns anys un gran verdaguerià,  el Dr. Eduard Junyent: “L’aiguat de Vic, ocorregut en la nit del 7 al  8 d’octubre de 1863, fou un cataclisme impressionant per les seves proporcions de la seva grandesa, per les destrosses  causades en la intensitat de la inundació i per les escenes terrorífiques que es multiplicaren en la cursa d’un allau d’aigua sense aturador”

 ... i afegeix més endavant : “quin trasbals interior  devia remoure les fibres dels seus sentiments davant dels capgirells amb què els remolins de les aigües havien submergit les encisadores deveses que eren l’orgull dels prats d’aquelles riberes i arrasat els conreus i les hortes ufanoses per canviar-les en arenys i pedregam fangós, on apareixien les despulles del naufragi de les cases de Vic “.

 De tots és notori, que la visió d’aquest aiguat li proporcionà al jove Verdaguer, unes imatges inesborrables a la retina: aquestes imatges , juntament amb la contemplació del quadre d’un naufragi (real o imaginari) que havia vist al menjador de Can Tona, li proporcionaran les imatges necessàries i suficients per a compondre  la seva primera  obra èpica de volada insòlita per a un pagès de terra endins : “L’Atlàntida “ 

 Des de “Can Tona” començaria a escriure ben aviat, la primera versió de l’Atlàntida sota el títol “L’Espanya naixent” que l’any 1868, no va rebre cap guardó .  L’èxit li arribaria nou anys més tard, amb la tercera versió del manuscrit de l’Atlàntida amb el que triomfaria  definitivament, essent ja capellà, als Jocs Florals de Barcelona. Es el Verdaguer que entra als salons de la burgesia barcelonina, amb el sentiment viu i l’admiració dels que encara el recordaven jove, aquell any pletòric dels seus primers Jocs Florals, 1865, quan dempeus davant la Reina amb la barretina musca i el bastó de tortellatge entre les mans, es mostrava orgullós enmig de la burgesia i noblesa, dels seus orígens humils.

 Ens pot semblar estrany que la visió d’un rierol humil com el Gurri, li pogués inspirar un cataclisme de dimensions universals. Però les travessies marítimes a les Antilles, a bord dels vapors del marquès de Comilles, realitzades en nou ocasions entre els anys 1875 i 1876 no li havien proporcionat cap altra visió que la d’una mar blava, llisa i encalmada. Sols li proporcionaren, això si, la il·lusió de poder navegar pel damunt del seu  continent enfonsat.

La força de la descripció de l’esfondrament de l’Atlàntida, ens mostra el talent i la  capacitat imaginativa d’un Verdaguer ja madur, plenament consagrat.

 

                             MINISTRE D’EXTERMINIS QUE ELS LLAMPS HI DESCARREGA

OH¡ PORTA-M’HI ENTRE ONADES DE POLSEGUERA I FUM

PER EIXA NIT REVEURE L’ATLANTIDA QUE OFEGUES

DEIXAM MUNTAR A TES ALES DE TON FLAGELL AL LLUM

 

XISCLETS D’ESGARRIFANÇA RENECS, AIS, CRIDADISSA

VEUS TRISTES DE LA FOSSA, VEUS DOLCES DEL BRESSOL,

FAN COR AMB LO FERESTEC RUGIT I UDOLADISSA

AMB QUE ELS  BOSCATGES PLOREN LA LLUM DEL DARRER SOL.

 

COLGADES EN SEPULCRE D’ESCUMA LES MUNTANYES

DE PEUS AL FANG, RESPONEN AMB CRITS I GEMEGOR

I SOU COM SI ENRUNASSEN MALS GENIS ENTRANYES,

DE COLPS, ESLLAVISSADES I  ESFONDRAMENT REMOR.

 

 

                       I ES MUNTEN I REVENEN I ARREU VOLCATS S’ABISMEN

EN REMOLI, FRISSOSOS, MAR SOBRE MAR AL FONS.

 

 

                   D’AHONT, AMB ULL D’ESCUMES I VENTS QUE S’ENFURISMEN                          

RENAIXER SEMBLA EL CAOS, SEPULCRE I BRES DELS MONS

.

 

            S’ADRECEN ERMS I MARGES,APRES QUE EL  MAR TROCEJA

AMB UNA MA LLURS BOSCOS, AMB L’ALTRA LLURS CIUTATS

ALS PEUS DEL PUIG RODOLA SON CAP I ES BALANCEJA

L’ESPERIT DE LES ONES DAMUNT L’OR DELS SEMBRATS.

 

 

LES EUGUES QUE BATIEN LO BLAT VOLEN PELS AIRES

AMB L’ERA I MAS A TROÇOS I GARBES I GARBERS

          FAN UN GARBELL ENTRE ONES, ARBREDA I  LLENYATAIRES

I AB SOS DIFUNTS LA FOSA BARREJA SOS FOSSERS.

 

L’Atlàntida, el món dels antics; esfondrat , vençut i colgat sota les aigües, reapareix i es fa viu en el seus somnis de poeta líric, vestit i destrossat a través dels paisatges, sembrats i vivents pescuts de la Plana. Finalment el riu s’ha convertit en tomba, el paisatge un enderroc, la vida ja és pur silenci. Per al poeta és la natura que es venja.... o l’insondable misteri de Déu quan la vida es torna mort.

 

 

 Miquel S. Cañellas