Mossèn Galceran

 

             Quan mossèn  Josep Galzeran, prengué possessió de la seva tinència com a rector de la parròquia de la Pietat de Vic, l’any 1893,  feia pocs anys que la Festa Major de la ciutat havia deixat de celebrar-se en aquesta imponent església barroca. Per quin motiu ?   La canonització de Sant Miquel dels Sants, l’any 1863, va  desplaçar la festa dels sants Llucià i Marcià (els Sants Màrtirs) que havien ostentat la titularitat de patrons de Vic des de finals del XVII. Anteriorment la ciutat havia celebrat la seva festa major en la diada de Sant Pere.

 Josep Antoni Galzeran i Tarrés, aquest era el seu nom complert, havia nascut a Prats de Lluçanès el dia 19 de març de 1826. Era fill de Josep Calceran un reconegut “agitador” carlí, i germà del no menys famós brigadier  Jeroni Galceran mort el dia 24 de març de 1873 a resultes d’una ferida soferta en una emboscada dels lliberals, molt prop de Vinyoles d’Orís.

 Mossèn Galceran, en aquells moments rector de la parròquia d’aquest poblet de la Plana, no dubtà ni un moment  a fer-se escàpol degut  al parentiu amb el militar abatut com per la innegable afinitat ideològica conservadora que se li suposava com a sacerdot. Sortí de nit llevant-se la sotana i protegit d’un guardapols, travessà furtivament el Ter. L’acompanyava en aquesta escapada decisiva el seu vicari; un novell sacerdot més bregat en poemes i somnis que en la senzilla i sacrificada vida de capellà de poble. Es deia Jacint Verdaguer i Santaló i era fill de Folgueroles.  Mossèn Cinto tornà al cap de poc temps a la parròquia d’Orís al contrari del rector rebel que es reuní amb les partides carlines que el defensaren i a instàncies del general Alfons Carles passà bena aviat a dirigir un batalló de tropes.

 

Mossèn Galceran que havia estudiat també al seminari  de Vic els anys de la seva joventut, va entrar a la ciutat novament uns quants anys després  (8 de setembre de 1874) amb les tropes d’en Tristany com a coronel de requetès. La figura d’un sacerdot que deixa els hàbits i pren les armes ens resulta xocant i com a mínim antievangèlica, en aquells anys es jutjava com a conseqüència a la fidelitat d’uns principis. Durant tot el segle XIX  a Espanya i a Catalunya el fenomen es prodigà; noms com el cura Merino, el diaca Antoni Coll anomenat en “Misses”, el mateix Josep Galceran o el canonge i historiador vigatà Ramon Corbella que després d’un curt període d’exili i rehabilitació , tornà a Vic per exercir al servei del bisbe Morgades en són testimonis més que evidents.

Galceran però, ens conta Lluís Arumí en el seu llibre sobre la guerra dels carlins, organitzà l’entrada dels carlins a la ciutat de Vic procurant evitar represàlies, lliurant salconduits a alguns significats milicians reialistes i afegeix uns pensaments sobre el seu procedir “Mossèn Galceran podia ser un fanàtic de la causa, però era un home ple de caritat i bones proves en donà, acabada la guerra, quan el feren rector de la Pietat”.

 Sebastià Joan Arbó, en la seva insuperable novel.la “La vida tràgica de Mossèn Jacint Verdaguer”, també s’hi refereix en termes molt semblants; en destaca la seva bonhomia i la seva entrega “vivia en una gran pobresa i donava als necessitats tot el que tenia”. En aquesta situació ens conta que rebé més d’una vegada, a la seva casa rectoral del carrer dels Dolors, la visita del seu antic vicari a Orís, que en aquests darrers anys del segle XIX, començava el seu calvari personal per la retirada de confiança dels seus  mecenes i l’oblit immerescut d’alguns dels seus millors amics.

 Mossèn Josep Galceran fou el quart rector d’una parròquia, la de la Pietat, erigida com a tal pel bisbe Pere Colomer l’any 1877. Sens dubte el seu caràcter i la seva rehabilitació foren provades per la confiança expressada pel bisbe  Josep Morgades quan li encomanà la regència d’una parròquia tant significativa a Vic. Josep Antoni Galceran va tenir encara  temps de veure el canvi de segle i morí a la ciutat de Vic l’any 1908 a l’edat de vuitanta-tres anys. L’any que ell va néixer, a Prats de Lluçanès, Vic encara celebrava la Festa Major el dia 26 d’octubre en honor dels Sants Llucià i  Marcià. Segur que mossèn Josep, a l’igual que Verdaguer que ens va deixar escrits els versos dels goigs del nou patró de Vic, va ser un bon devot de Sant Miquel dels Sants. Però al captard de la seva vida i gelós dels seus Sants Màrtirs que custodiava amb la fidelitat d'un rector amatent, els devia picar sovint l’ullet  pregant-los pau a la Glòria i bones maneres, amb el nou patró de la ciutat: el seràfic Sant Miquel . Que de guerres i malvestats  ell ja n’havia vist prou.

 

    Miquel S. Cañellas