...només ens queden les Adoberies

 

                                                                                

L’ALTRA RUTA DELS MOLINS

Un corredor verd que s’entronca amb els adoberies i les hortes de  Vic

 

PRESERVAR EL PASSAT, ÉS PENSAR EN FUTUR, RECONSTRUIR, REHABILITAR, MANTENIR EL LLEGAT DELS NOSTRES AVANTPASSATS NO HAURIA DE SER UN ASSUMPTE FRÍVOL. ESCRIURE SOBRE ELS ANTICS CAMINS MOLINERS, SOBRE ELS HORTOLANS I ELS ADOBERS DE VIC, PODRIA SEMBLAR UN EXERCICI DE RECERCA FOLKLÒRICA PERÒ VOL SER MÉS QUE AIXÒ. EL MOTIU D’AQUEST REPORTATGE ÉS BÀSICAMENT REIVINDICATIU A TRAVÉS DE MOSTRAR UNA REALITAT NO TAN LLUNYANA QUE ENS AJUDA A ENTENDRE’NS MILLOR I ENS ADVERTEIX DE LA NECESSITAT DE NO TRENCAR EL DIFÍCIL EQUILIBRI ENTRE CAMP I CIUTAT.

 

Era l’estiu del 94 quan un grup de gent jove de Calldetenes, van poder fer realitat el somni de veure recuperat l’antic camí de molins que discorre al costat del torrent de Sant Julià en el tram que va de l’Altarriba fins al Molí del Pujol, el darrer molí fariner abans d’arribar  al  poble. El petit miracle va ser possible a partir d’una caminada de conscienciació per l’antic camí  de ribera, el suport del propi Ajuntament i la organització d’uns camps de treball coordinats en el seu moment per la Secretaria General de la Joventut, en la que un estol de voluntaris arranjaren les fonts, netejaren les séquies, referen cadiretes i aixecaren cledes en alguns dels paratges més bells del recorregut.

 

¥      EL RECORREGUT AMBIENTAL  I LA SÉQUIA DELS MOLINS

 

            Quan fa deu anys, l’ajuntament de Vic va instaurar les primes  Jornades Mediambientals, per tal de fer pedagogia sobre el medi natural i el creixement sostenible,  dissenyà i estrenà un recorregut  entorn del Mèder que partia del pont del Blanqueig (a la sortida de ponent de la ciutat) fins a La Guixa seguint pràcticament el curs del riu. De les bondats d’aquesta intervenció: mantenir un corredor biològic, protegir el bosc de ribera, afavorir la diversificació de la fauna i flora autòctons, se'n ha continuat parlant en les següents edicions d’aquestes jornades que sovint es queden en un rosari de bones intencions. Fer aquest camí però, en el seu dia  va representar per molts”redescobrir” l’antic camí dels molins fariners de Vic que neix a la petita presa de la Font del Ferro i acaba (en el seu tram urbà) al Molí d’en Saborit del Prat de Galliners

 

¥      EL  TRAM RURAL DE LA SÉQUIA 

 

            Podríem parlar, d’un recorregut exterior a la ciutat que s’inicia just a pocs metres del nucli urbanitzat de Sentfores. El paratge de la Font del Ferro (avui amb un cartell que prohibeix abeurar-se en el seu doll), seria encantador ben mantingut. L’embassament que produeix la seva presa construïda amb pedra tosca feia possible l’inici d’un petit corrent d’aigua, la séquia dels molins,  que fins al seu punt més baix dins de la ciutat, passada la resclosa de les adoberies, recorria  una distància de més de tres quilòmetres amb un descens  aproximat de trenta metres de desnivell. Partint d’aquest indret la séquia recorria solitària els primers tres-cents metres  fins vessar el seu cabal dins la primera de les basses; la del Molí del Roig, una masoveria que es troba ran de carretera i que, malauradament fa pocs anys va veure com la séquia quedava definitivament eixuta per la instal·lació de la depuradora de La Guixa que en la seva construcció va enterrar matusserament el aquest tram  del canal. Després del Molí del Roig i havent-se escolat per entre les pales de la primera roda hidràulica del camí, l’aigua intacta sortia pel rec inferior  de la bassa per anar a abeurar les hortes dels masos propers: El Clos, Can Serè i el Maset. Era una giragonsa accidental en davallada perquè quan la segona de les basses, la de Sant Llorenç necessitava anivellar el seu cabal, la cadireta del rec principal es tornava al seu lloc i l’aigua dels molins seguia recta cap a llevant, impertorbable fins escolar-se a la bassa del molí de Sant Llorenç.  Sant Llorenç de Boada, a més d’un mas moliner havia estat una ermita romànica al redós de la qual, els vigatans del segle XIX, hi celebraven cada 10 d’agost l’aplec dels Melons, un dels més vistosos de l’any; així ho conta el canonge Collell a “Memòries d’un noi de Vic”, “Aquest lloc temps ha eren prats i pollancredes hermoses” i en un relat que no té pèrdua ens descriu l’estampa bucòlica de la trobada d'apleguistes en franca camaraderia i distensió “Alli les colles d’amichs y les families més vistoses de la ciutat s’assentaven fent rodona, menjant alegrement lo be de Déu de fruyta estiuenca, lo pans de pessich y algun pollastre rostit ».

 

Seguint el traçat de la séquia i en tan sols  tres-cents metres de recorregut, l’aigua s’escolava encara amansida a la darrera de les basses d’aquest sector,  la del molí del Graell. Del mas Graell  i els seus camps de conreu, podem dir que varen ser utilitzats  com a camp d’aviació en temps de guerra; encara en resta el testimoni la petita torreta utilitzada com atalaia de vigilància i de control dels aterratges i sortides dels avions de l’exèrcit republicà. Es en aquest punt que abans d’entrar a la ciutat, el canal torçava abruptament cap a  l’esquerra en direcció al riu que traspassava “volant” materialment pel  damunt de la llera. Aquest transvàs necessari a  fi efecte de no perdre el nivell hídric, es feia inicialment a través  d’un rústec pont de fusta o canaló de conducció, que dipositava l’aigua  a la riba esquerra del  Mèder. Molt més endavant (mitjans del segle XX) i per tal d’evitar la pèrdua o destrossa del pont de fusta com a conseqüència de les riuades, aquella rudimentària conducció va ser  substituïda  per una canonada metàl·lica en forma de sifó que s’endinsava sota la llera de Mèder i dipositava l’aigua del canal  a la riba contrària, just al costat de la paret de can Cassanella.

 

 

¥      L’HORTA NOVA  I LA D’EN CALDERÓ, O DE L’ESCALÉ

 

Just en aquest punt, i després d’atravessar el Mèder per sota de l’actual bòbila a l’entrada de Vic, la séquia començava un recorregut de mostrar i amagar que la desnaturalitzava però que la mantenia igualment  útil  per a la feina que li restava fins arribar al seu tram final.

Així que sortia del sifó metàl·lic que havia transportat l’aigua a l’altra riba, la séquia continuava soterrada uns cinquanta metres fins traspassar, a través d’un tub ceràmic,  el talús artificial aixecat l’any 1955 amb motiu de la construcció de la variant N-152, popularment anomenada  “de can Pamplona”.  Una tunelització que no havia pas estat la primera  ja que  uns anys abans s’havia hagut de fer passar la canalització de la séquia per sota el talús de la via del tren, coincidint (any 1875) amb l’arribada del ferrocarril a la ciutat: la primera servitud de la séquia al paisatge dels “temps moderns”.  L’Horta Nova i la de Can Calderó o l’Escalé,  des de llavors separades definitivament pel talús de la via del tren, varen compartir durant molts anys una llarga construcció d’obra vista, una mena d’aqüeducte a cel obert que transportava l’aigua pel damunt del nivell de les basses i canals de rec d`ambdues hortes. Encara avui i després de la radical urbanització del lloc, queda el testimoni d’un petit tram de l’antic canal i la bassa de parets de llosa de l’horta de l’Escalé, que delimiten urbanísticament un ampli aparcament de vehicles  situat entre la passera del Sucre i el nou pont del Blanqueig.

 

 

¥      L’ENTRADA A VIC PEL  PRAT DE LA RIERA

 

  Calia entrar l’aigua a la ciutat, però el carrer de Sant Pere s’havia reviscolat de  la desfeta dels ravals ordenada per Joan d’Austria l’any 1655, així és que a principis del segle XVIII les cases ja arribaven una altra vegada al cap del pont.  L’aigua era necessària per a les hortes de Vic i calia traspassar el carrer sense fer soroll. Aquesta era la mina més antiga de la séquia, la que permetia entrar l’aigua del rec a la ciutat. Una senzilla tunelització practicada amb lloses planes conduïa directament el sobrant de l’horta de can Calderó (o de l’Escalé)  a la part exterior  de la paret del “morbo”, la muralla  rústega que tancava els ravals de la ciutat. Aquesta senzilla paret supervivent encara en alguns dels seus trams, separava els  petits horts familiars del carrer de Sant Pere, de les  àmplies hortes productives del Prat de la Riera; ¿voleu saber algun dels seus noms? : Entre el pont del carrer de sant Pere fins a la Casa Asil dels capellans s’hi podien trobar denominacions d’origen ben curioses com la de can Pones, can Carbonell, can Pere Gras, can Mascaró o Meia (avui el Clos, el darrer hortolà del Prat de la Riera), finalment cal sabater Bord (¡) i ca la Serena, un indret on s’hi ubicaven els antics safareigs públics  de la ciutat. Fins allí s’hi atansaven les mestresses de casa que es volien estalviar la “penitència”de posar-se de genollons a la llera del riu, l’altre safareig públic gens artificiós, ampli i gratuït. Val a dir que els moliners i els hortolans sabien molt bé que cap dilluns ni cap dimarts de l’any els era permès rentar ni treure el llot de les basses, doncs eren dies de bugada a Vic. Des d’aquest sector del Prat de la Riera, l’aigua de la séquia tornava a giravoltar esquitxant amb força la turbina de fusta del molí d’en Prat o l’Ardiaca, una casa que termenejava amb l’Asil de Capellans, on s’hi escolava el braç d’aigua sobrant que discorria lentament per entre els reguerons de l’horta destinada al consum dels residents de la casa. D’aquest punt i apart del Prat de la Riera, en l’actualitat Parc d’en Balmes,  l’aigua restant es precipitava  muda i anònima per sota el terreny en davallada fins caure espremuda i  minvada a la riera just dessota l’actual pont d’en Balmes o de la Pista on encara avui, es pot contemplar l’antiga boca de sortida de la séquia en forma d’arcada de mig punt.

 

 

 

 

¥      LES ADOBERIES I EL MOLI  D’EN SABORIT

 

 Retornar al riu d’origen, el Mèder, després d’haver haver accionat quatre molins fariners i haver espremut notablement el cabal a força de cedir generosament el preuat líquid en un gota a gota imparable als conreus i hortes de Vic i Sentfores, seria el descans que es mereix un humil canal de séquia. Però es tractava d’un descans prematur, una embranzida momentània per a refer-se de l’anterior xuclada de molins, hortes i conreus per a poder arribar pletòric a l’embassament i a la petita resclosa de les Adoberies, dessota mateix del pont romànic.  

Es ben cert que es coneix l’antigor del barri de calciners i pellaires, documentat a partir  del segle XI així com la seva localització al costat del riu per tal d’aprofitar  el  cabal d’aigua per rentar les pells, era una opció –al marge de la perforació de pous- més que natural. A finals  del XVII, però sobretot al llarg de tot el segle  XVIII, la ciutat gairebé duplicaria la seva població. Entre els anys 1714 i 1750 es passa  de 5000 a 8000 habitants i a finals del mateix segle (dades de 1789) s’arriba a les 9000 ànimes. Es per això que la ciutat  necessitava en aquests moments l’ampliació de les zones de regadiu per a proveir una demanda d’alimentació que augmentava al mateix ritme del seu creixement demogràfic.  Es aquí que gosem fer un salt un salt en el buit, que posteriors recerques ens hauran de confirmar. I és que el contingut de les ratlles que segueixen, està basat en l’estadística poblacional del Vic del segle divuitè, però també en la troballa excepcional d’una inscripció en un carreu de llinda, amb un nom i  una data. Dues dades irrefutables que apoïen la nostra intuició inicial. Gràcies a aquesta troballa, hem sabut que Fèlix Saborit, l’any 1710,

va fer  construir la resclosa de les adoberies per tal de poder donar continuïtat a la séquia dels molins. Seria com un  punt i seguit a l’anterior tram del canal que ja havíem recorregut des de Sentfores, a fi efecte de poder obtenir una aportació continuada d’aigua per al nou molí i  masoveria que ell mateix va fer construir al Prat d’en Galliners, dos centenars de metres més avall de la resclosa: parlem de la masoveria i hortes del Molí d’en Saborit. Aquesta intervenció en el curs del riu, indubtablement  fou un regal per a hortolans i pellaires. Aquests darrers, varen aprofitar l’avinentesa per afermar les primitives construccions medievals; algunes les engrandiren i obriren estaques a les parets d’alguns baixos dels obradors ara submergits sota el nivell de l’aigua de l’embassament de la nova resclosa per tal d’aprovisionar directament safareigs i molinetes de rentar sense d’haver d’utilitzar cap altra energia que la de la força de la gravetat. Des de la resclosa i gràcies a una cadireta on s’accionava una petita comporta amb un volant de ferro, es reconduïa el cabal sobrant del riu cap a la nova sequia que iniciava el seu petit recorregut per sota les passeres de llosa de les pelleries, introduint-se al Prat de Galliners, per una rasa que ben aviat s'emplenaria de vegetació amb canyars, bedolls , àlbers i més endavant pollancres,  formant juntament amb la casa del nou molí d‘en Saborit, on s’hi escolava generosament l’aigua del nou canal,  un racó imprescindible, ja no tan sols per  a les boques del veïnat de Vic, sinó per a l’ànima de tants i tants pintors de cavallet que copsaren mil i una vegada la bellesa d’aquell indret.

 

 

 

 

¥      PUNT I FINAL DE LA SÉQUIA AL PRAT DE GALLINERS

             

Una bona part del Prat d’en Galliners, va fruir de la portada d’aigües d’aquesta séquia regulada des de la resclosa dels adobers i retinguda pocs metres més enllà  per la bassa del darrer dels molins fariners de Vic. Des del Molí d’en Saborit s’obrien tres comportes, la del rec de desguàs que tornava l’aigua sobrant al Mèder, la que donava pas al brogit del rodet de pales connectat a la mola de pedra  que triturava el gra  i finalment una cadireta exterior que s’obria cap a un nou rec que ben aviat es distribuïa en altres braços d’aigua, esprimatxats, però suficients per a fecundar aquelles terres d’horta situades entre el convent de  Santa Teresa i la casa asil de les Germanetes dels Pobres. D’aquest subministre se'n servien directament l’horta de la Mayola i ca la Victòria. Per l’altra cantó del Prat de Galliners i un centenar de metres abans d’arribar al Gurri, s’hi escolava el darrer fil d’aigua que hi fructificava  després d’amorosir l’aspra terrer dels hortolans de cal Camagra, una masoveria desapareguda en el fatídic aiguat de 1863. Era el punt i final d’una séquia vigatana,  humil en cabal però generosa en indústria i eficàcia sense l’existència de la qual, en el seu moment, la ciutat no hauria pogut  prosperar.

 

 

RECUPERAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA

I UN CORREDOR MEDIAMBIENTAL

 

La recuperació de l’antic camí de Molins de Vic, seria possible  en el primer dels seus trams, si es refés l’aportació del nivell sobrant de la presa de la Font del Ferro, deixant que torni a circular l’aigua per una séquia encara visible, per la vegetació que hi prospera,  des del molí del Roig fins el de Sant Llorenç. Això possibilitaria l’existència d’un segon corredor biològic gairebé paral.lel al  Mèder.

 Dins de la ciutat, el projecte de recuperació de l’antic camí dels molins s`hauria de conjuntar amb la rehabilitació  de les adoberies que inclouen la resclosa amb el salt d’aigua, la cadireta  de decantació, l’esclusa de la séquia, les passeres de llosa dels pellaires, i finalment la recuperació total de la malmesa casa del Molí d’en Saborit, rescatada in extremis de l’enderroc i l’abandó.

Aquesta antiga masoveria del segle XVIII degudament rehabilitada, podria destinar-se a  Centre de Recursos i d’Informació Mediambiental de la ciutat alhora que mostrés de forma directa i pedagògica el funcionament dels antics molins fariners i la rellevància de la vida dels hortolans i els seus conreus i collites, imprescindibles per al sosteniment dels ciutadans.

 

Si fa uns anys, un grup entusiasta de joves de Calldetenes va ser tot un referent al rehabilitar l’antiga Ruta dels Molins Fariners al torrent de Sant Julià, perquè Vic no es pot permetre una actuació modèlica que posi de conjunt els valors històrics, mediambientals i etnològics del seu  passat pensant en clau de futur? En tot cas, més enllà d’un somni, és una oportunitat única i un repte.

 

   

 

 

 autor:  Miquel  Cañellas -  publicat a  OSONACOMARCA    dijous 16 d’agost de  2007