La Pietat al bell mig del centre històric

 La Pietat és l’església votiva dels antics patrons de la Ciutat de Vic, just al centre del nucli antic i a la part més alta del turó de l’antiga Ausa, que havia acollit la primitiva construcció del Temple Romà.

 Per entendre’ns, si la Catedral, la seu del Bisbat va ser, en època medieval, un dels dos centres jurisdiccionals de la ciutat, el Municipi que ocupa l’indret superior de l'antiga vila, a partir del segle XV, però amb més determinació a partir del XVII es voldrà dotar  de la seva pròpia basílica patronal al mateix lloc on antigament s'havia format el primer nucli de  població al cim del turó de l'antiga ciutat romana. Un indret rellevant on avui encara s’hi poden veure, estotjant l’antic temple romà,  les restes posteriors del castell medieval dels Montcada, senyors jurisdiccionals de la part alta de la ciutat. 

És en aquest indret justament, al centre del nucli antic i al costat d’aquestes restes d’importància cabdal per a entendre els orígens històrics de la ciutat de Vic, on avui hi trobem magnífica església de la Pietat, una peça barroca d’àmplia nau iniciada l’any 1643, amb un altiu campanar, amb caputxó de teula vidriada, coronat trenta anys després i  restaurat fa pocs anys (2008) gràcies a l’acord entre el Bisbat i l’Ajuntament  que va permetre restaurar el teulat punxegut esmotxat amb finalitats de defensa, vigia i senyals, durant els anys de les guerres carlines (segle XIX) i millorar la seguretat de la seva estructura. Això ha permès l’adaptació de l’accés al campanar i la millora visual de la terrassa o galeria de campanes, avui del tot apta per a les visites del públic. 

 Del centre històric d’aquest lloc i de les ocupacions anteriors suficientment contrastades ens en parlava fa pocs anys un dels millors romanistes que ha tingut el nostre país; el vigatà Dr. Eduard Junyent  (1901-1978) en el seu llibre "La ciutat de Vic i la seva Història", aquest indret, és descrit per l'investigador i romanista amb prou coneixement de causa quan ens diu (pl.33)   " El centre principal a Ausona radicava a l'església matriu, que degué ser edificada així que foren suprimits els cultes pagans i desafectats el llocs on es celebraven. Consistí en una basílica, que sembla cal recercar rere el Temple Romà, en el lloc on segles més tard hi hagué l'església de Sant Sadurní  ampliada posteriorment en l'actual de la Pietat. Ho corrobora el fet que s'hagi conservat el nom de Paradís per denominar la plaça que li queda al darrera, donat a l'indret corresponent a cementiri urbà, situat davant l'atri de les basíliques i confirmat en un terreny en el qual han estat explorades sepultures que es remunten al segle VI"

El Municipi , passada la maltempsada de la Guerra dels Segadors (any 1640) erigí damunt els anteriors enderrocs, romànic i gòtic de la capella preexistent de Sant Sadurní, l'actual església basilical de la Pietat; la petxina barroca la que custodia les relíquies dels seus sants màrtirs: Llucià i Marcià. Dos personatges reconeguts per l’Església primitiva com a testimonis de la fe. En aquesta església monumental construïda per Josep Moretó, on hi va viure de forma permanent un grup regular de clergues fins pràcticament a principis del segle XX, s’hi celebrava , cada 26 d’octubre i durant més de dos segles, la festa principal de la ciutat en honor dels Sants Màrtirs.

A finals del segle XIX la ciutat es va decantar però, per celebrar la Festa Major el dia de Sant Miquel dels Sants; un frare trinitari fill de Vic, que morí el 1625, i fou canonitzat per l’Església de Roma l’any 1862. En aquesta ocasió Vic estrenava un nou sant patró, que els vigatans celebrem cada 5 de juliol.

La devoció popular a aquest gran místic, frare descalç de creu blava i vermella, fill d’Enric Argemir, un antic Conseller en Cap de la ciutat, havia passat progressivament per davant de la devoció dels Màrtirs: dos joves soldats romans convertits a la fe de Crist, sacrificats durant la persecució decretada per Deci al segle III a Nicomèdia  (Asia menor) i que per una antiga tradició, la ciutat els havia fet fills seus i patrons.  La veracitat real i les investigacions documentals actuals, és decanten més  a reconèixer l’existència del fet martirial i la localització geogràfica del mateix, que no pas la suposada filiació vigatana dels dos màrtirs. El que si els va convertir, per als ciutadans de Vic en sants de la seva devoció, fou la troballa  miraculosa (any 1051) de les seves restes dins d’unes gerres o àmfores romanes segellades, al subsòl de l’antiga capella de Sant Sadurní, l’actual indret de l’església de la Pietat, on es van mantenir exposades en una nova urna de plata repujada,  per a la veneració dels fidels. 

Actualment , La Pietat  -després de les excavacions dutes a terme al subsol de la Capella Fonda- s'ha convertit en una zona visitable d'on sorgeix i es pot veure l'origen romà de la ciutat. És l'anomenat Vicpuntzero "un relat amb un únic fil conductor que gira entorn del patrimoni històric, cultural i artístic que resta situat al punt més alt del centre històric de la ciutat de Vic"  Una visita del tot recomanable. 

 

 Miquel S. Cañellas 

Façana Barroca de l'església de la Pietat