Abans del ferrocarril

Molt abans de l’actual xarxa de transports per tren i carretera, la que ens permet el trasllat ràpid i còmode a qualsevol punt de la nostra geografia, el món s’anava obrint a la comunicació i el transport amb mitjans precaris i de velocitat limitada però al cap i a la fi eficients i útils per a la gent de l’època: carros, tartanes, diligències i a ungla de cavall o mula. En situem a finals del segle XIX quan a la Plana de Vic els camins i carreteres eren de terra batuda i encara no havia arribat el ferrocarril ni l’invent de l’automoció. No es prodigarien el primers vehicles a motor fins als inicis del segle XX : tot just al 1889 en Francesc Bonet i Dalmau, un català,  patentà el primer vehicle amb motor d’explosió a la península Ibèrica.

Diligència a sang tirada per quatre mulars

L’extensió de la via del tren des de Granollers fins a Sant Joan de les Abadesses fou aprovada per una llei de 22 de gener de 1862 amb la finalitat d’explotar les mines de carbó de Surroca. A Vic però no s’inaugurà la primera estació fins l’any 1875 i encara haurien de passar cinc anys per tal que la línia arribés fins a sant Joan. Granollers ja tenia connexió fèrria amb Barcelona d’ençà l’any 1854 i és per això que els vigatans que volien anar fins a la Ciutat  Comtal havien d’agafar les “diligències” que de Vic sortien a diari cap a Granollers des de les Administracions de la Rambla del Carme i del carrer de Manlleu. Allí s’hi ubicaven el que avui seria la  nostra Estació d’Autobusos.

Les sortides  fins a la capital del Vallès, baixant les rambles i sortint pel parc d’en Balmes i el pont sobre el Méder – prenem nota de la informació que extraiem d’un almanac de l’any 1871- eren a la una de la matinada, a les quatre, a les nou del matí  i a les dotze del migdia. Més endavant ens assenyala els preus de les diligències; s’hi pot llegir :“en tiempos normales , berlina 20 reales, interior 8; imperial 6, y 4 pescante”  Aquets eren els vehicles per al passatge ja que per al comerç i el transport en general s’utilitzaven carros i tartanes. Encara que l’encapçalament de l’apartat destinat a “Comunicaciones y Transportes” ens  digui que “ se aguarda con impaciencia en esta ciudad y su comarca la terminación del  ferrocarril....”, sabem que ben aviat a Vic es manifestarà l’esverament del petit comerç amb l’opinió que el pas del tren arruïnaria els mercats i el transport tradicional. O almenys és el que es creia.

Resseguim encara l’almanac de 1871 i veiem que Vic estava connectat amb Ripoll,  amb Manlleu, amb Torelló, amb Roda i amb Manresa; a totes aquestes poblacions amb sortides diàries d’anada i tornada.  Pel que fa a la capital del Bages se’ns diu que la carretera de Vic a Manresa “no permite el servicio de coches que el público reclama y si solo el de una tartana “  Es notori que la pista no estava en condicions d’amplada i qualitat suficients; i afegeix que el vehicle que fa les funcions de diligència surt cada dia de la rambla de Santa Clara nº 11 a les 4 del matí a l’hivern i “a las primeras horas de la madrugada en verano”.  I finalment ens aclareix els preus : 18 rals fins a Manresa; 9 fins a Moià i 6 rals fins a Collsuspina.

Vic 1875 - Carruatges a la rambla del Carme

 Però si un apartat té de curiós i exhaustiu aquesta guia és per la quantitat de viles i poblets de muntanya i d’altres de major rellevància, que són recorreguts pels qui s’anomenen els Ordinarios: encarregats de conduir els carruatges o mulars pels pobles de la Plana i la muntanya, els camins veïnals dels quals no permeten cap altra mitjà de comunicació. D’aquests, els traginers, en trobem amb expedicions diàries a Calldetenes,  Montesquiu, St. Pere de Torelló, Seva, Tona; tots aquests amb mula, mentre que el servei diari a Vilanova de Sau era cobert per un home a peu.  També hi trobem expedicions en dies alterns a Vespella i Sant Bartomeu. Un altre grup de sortides bisetmanals, regularment els dimarts i els dissabtes –dies de mercat a Vic-  que no anotarem pas en tot el seu conjunt ja que el seu nombre és considerable i que constitueixen d’aquesta manera una gran xarxa de comunicacions des de la capital de la Plana a poblacions tan disperses i allunyades com Alpens, Aiguafreda, Berga, Gombrèn, La Vola, Olot, Girona, Prats de Lluçanès, Sant Hilari Sacalm, Taradell, Tavertet ...etc i així fins a cinquanta contrades de dins i fora la comarca d’Osona. Finalment  les expedicions setmanals igualment efectuades amb mula: Camprodon, Folgueroles, Vilalleons, Sant Sadurní, Sitges (¡) o amb carro: Gràcia, Granollers, Masnou, Mataró, Sabadell etc. La major part d’aquestes expedicions tenien posada al carrer de  Manlleu nº 10 o a la Rambla del Carme nº 27. Una exposició que ens delata realment l’extensa xarxa de comunicacions des de la capital de la Plana.

La temença a l’arribada del tren, un fet que es donaria pocs anys després, donades les circumstàncies de comerç i transport que hi havia a la ciutat (infraestructures preindustrials) fou tan forta que influí en la política local durant les llargues anyades transcorregudes des de la concessió (1862) fins a l’execució definitiva del projecte l’any 1875. Una bona part de Vic no volia el tren, però s’hagué de decantar cap el fet inevitable imposant que passés enfora de la ciutat fent canviar el pla de construir l’estació, tal com s’havia previst, a la plaça dels Caputxins. Una ubicació que hauria transformat totalment l’actual xarxa urbana de Vic.

La ciutat estava tancada per la part de ponent  (no existien el carrer de Verdaguer, ni el de Sant Josep ni el de sant Just) i l’única sortida en aquesta direcció era pel carrer de la Ramada, cap al portal de Sant Joan, on més enllà s’edificà la primitiva estació al costat de la carretera de Berga i Gironella. A partir d’aquí el vapor i més endavant el motor d’explosió començarien a substituir paulatinament el tir a sang de mules i cavalls.


Miquel Cañellas  (articulista)






Publicat a EL 9 NOU  el 5 d’octubre de 2020