Josep Vivet: músic vigatà

 Hi ha moments a la vida en que se't remouen sentiments. La mort de Josep Vivet, és un  d'aquests moments i segurament per vàries vivències i situacions coincidents en l'ara i aquí. A  Josep Vivet; el senyor Vivet, el vaig conèixer, jo menut, els darrers anys del seu mestratge com a professor de l'Escola Municipal de Música, ubicada en aquell temps als baixos de la Casa Clariana. El recordo amb un tarannà bonhomiós i alhora com un músic sensible i exigent.

Era professor d'instrument per als més grans de l'escola i  impartia classes de lectura i teoria musical als nens i nenes dels primers cursos. Però la  imatge més feliç del senyor Vivet  em retorna sempre quan l'entreveig dintre els meus records d'infantesa i adolescència,  assegut enmig dels seus companys de la Banda Municipal de Vic en el tradicional concert de la vigília de Sant Miquel a la rambla del Passeig. Tot d'una el trompetista aixecava enmig de l'atenció dels companys d'estrada i públic i sota la mirada  atenta i gest incisiu del mestre Subirachs, en Vivet arrencava amb vigor un d'aquells “solos” de trompeta, que sols ell sabia executar amb el  mestratge i virtuosisme d’un apassionat de l'ofici. 

I és que  a en Josep Vivet l'ofici li venia d'herència. El seu pare, en Miquel Vivet , portava la imprompta musical més enllà de la  seva condició de trompeta de la mateixa Banda  Municipal. Una banda que a finals del XIX, dirigia l'eminent mestre Lluis G. Jordà i en la qual, anys més enllà, ja amb Subirachs com a director, varen coincidir  pare i fill per poc temps.  L'avi Miquel, més enllà de la devoció (en aquest cas de la Música de Banda) fou d'ofici el darrer “cridaire” de la ciutat. Qui no recorda, encara que sigui per referències orals  dels pares o avis a en Quelet de les crides ? . Tenia tanta  requesta que les peixateres de Vic li demanaven que – cornetí en mà- els anunciés l'arribada del carregament de sardines a punt per vendre. Josep Vivet, el fill,  va viure i veure tota la vida a casa, al seu pare ( en Miquel)  abocat per partida doble a la “devoció” i a la feina de practicar “escales” tot i  no treballar en l'ofici de fuster. 

Contràriament al seu pare en Josep Vivet, que li tocà una època on  poquíssims  podien viure de l'ofici de músic, si que en sabia de fuster,  doncs de ben jove, bandejada la possibilitat de continuar estudis a Barcelona (a casa et lligaven...) va aprendre l'ofici d'ebenista. D'aquí sorgien els  ingressos necessaris per tirar la família endavant, ingressos que el músic va complementar al llarg de la seva vida amb les actuacions a la Banda Municipal de Vic, els “bolos” amb les orquestres Montecasino i Latin Blue i finalment els darrers anys en actiu, després de deixar el mestratge a l’escola de Música de la nostra ciutat, afilerant semicorxeres (anys 70-90) a les actuacions en aplecs i concerts amb les cobles Manlleuenca i Bofills. 

Vivet, home afable i de principis, deixa una estela  de vigatanisme i mestratge. Senzill i amatent, fugí sempre del divisme i estimà la música i la cultura que l'envolta amb una passió gairebé reverencial ; el seu imponent recull documental, arxivístic i discogràfic ho avalen abastament.  Les converses que vaig poder tenir amb ell durant aquest darrer mig any ran d’un treball de documentació sobre la vida musical vigatana, em van permetre reconèixer la seva vàlua humana i vasta cultura musical , al mateix temps que em comunicava el sentit històric d'una cadena  que com un continuum traspassa  el temps i els anys en la vida de la música i els músics d'aquesta ciutat.  

Josep Vivet, nascut a Vic l'any 1921,  li ha tocat viure un període de la nostra  història musical, que precisament –i curiosa coincidència- no li va permetre conèixer l'esplendorositat del Teatre Principal (s'havia encès un any abans) com tampoc li ha permès  trepitjar la platea del nou Teatre Atlàntida, que si bé l'ha pogut conèixer a través  de les imatges dels periòdics i per la televisió, no ha pogut assaborir en directe tot i haver tingut a la mà una invitació personal que ell va agrair de cor . La  darrera malaltia va impedir la seva assistència a l'estrena. 

 Músics com Josep Vivet  són una baula més d'aquesta memòria històrica vigatana que comença segles enllà, amb la Capella de Música de la Catedral, les “siestas” musicals dels gremis i confraries,  els concerts de cambra i piano a la intimitat de les cases senyorials o de les primeres bandes del regiments arribats a Vic després de la Guerra del Francès. Baula molt especial i directa de la  primera Banda Municipal estrenada conjuntament amb l’Escola de Música a mitjans del XIX i de les orquestrines de balls populars i de festa  major de les Societats Recreatives, Foments i Cercles Obreristes. 


Baula diacrònica igualment d'una cadena que també inclou els primers orfeons i societats corals, els primeres grups de cambra, la cobla vigatana de Segimon Claveria, o  els  Festivals de Música de Vic impulsats per Rafael Subirachs durant la dècada dels anys seixanta. Vivet se sentia hereu de tot això i admirador en la distància i des de la seva natural discreció del que va seguir immediatament després de la seva jubilació, i que ha tingut la seva eclosió precisament no fa gaires dies, amb la  inauguració del nou  Teatre de  la ciutat però sobretot pel fet clau de veure i comprovar com aquell austera i precària Escola de Música Municipal de Vic, que conduïen amb vocació, dedicació i entrega fins l'any 1968 els  mestres Subirachs, Claveria, Rita Peré i ell mateix, ha assolit una embranzida i un augment quantitatiu i qualitatiu espectaculars inimaginables en aquells anys d'austeritat i precaris. Tots ells formen part d'aquesta cadena que  va fer possible  l'arrencada d’un  nou període de  l'escola i la música de Vic que amb la jubilació del mestre Subirachs s'obria a noves pautes de la mà de Santi Riera, Quim Maideu i tots els directors que han seguit l'estela d'aquest renovellament pedagògic en paral·lel als nous temps. En el comiat del mestre Josep Vivet, em sento part d'aquesta història compartida la d'ahir i la d'avui, com a vigatà, com a alumne i com  a coneixedor directe de tot un període de canvis. Amb la partença de  Josep Vivet hem perdut un bon músic, un gran vigatà i una baula ferma d'aquesta petita i gran història: la de la música i els músics de Vic. 



Miquel S. Cañellas 


*Article publicat al setmanari vigatà  El 9 NOU -   14 de maig de 2010

 





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

MÚSICA I MÚSICS VIGATANS - Del Conservatori a la nova Atlàntida