Rellotges públics de la ciutat de Vic

-


Objectiu: recuperar el rellotge del Carme

Més d'una vegada  hem hagut de sentir en alguna conversa de carrer sobre la desconeixença que la Catedral de Vic té un rellotge públic. Doncs si i pel  fet que no tingui esfera visible des del carrer no vol dir que no tingui rellotge. Només cal escoltar els seus batalls cada quart d'hora i a les hores en punt per saber que des del segle XV va començar a funcionar amb una màquina autònoma essent durant força segles, l'únic rellotge públic de la ciutat. El rellotge de Vic.

No cal dir que el més conegut avui és el rellotge de Plaça que no s'aconseguí instal·lar-lo fins que l'Ajuntament construí la torreta l'any 1823. Un rellotge que al llarg de la seva vida ha tingut cinc maquinàries diferents fins arribar l'actual instal·lada l'any 1995 i que es mou per senyalització electrònica de gran fiabilitat. 

Però als convents de Vic (Trinitaris, Dominicans, Sta Teresa, Sta. Clara, Davallades, Caputxins, Franciscans, Mercedaris, Jesuïtes, Carmelites etc. ) es guiaven pel rellotge de la Catedral. Es per això que únicament tenien petits campanarets de cadireta just per arribar a les quatre parets i al claustre conventual per assabentar-se de l'hora dels Oficis. El so de les seves campanes no arribava gaires metres més enllà del monestir respectiu. L'actual parròquia de Sant Domènec (antic convent) que veia coronar el seu campanar l'any  1663, mai no ha tingut rellotge.

Un cas atípic fou el convent de Sant Josep de carmelitans descalços (1667), avui desaparegut, al final del carrer de Manlleu, on ara hi ha el col·legi de Sant Miquel, en sabem de l'existència d'una maquinària de rellotgeria pel fet que va ser adquirida al Comissionat del Crèdit Públic degut a l'ordre de supressió de convents de l'any 1821 i va ser adquirit temporalment per l'Ajuntament de Vic que li va empenyorar per uns pocs anys la màquina per instal·lar-la al recent estrenada torre del rellotge. Un convent que quedava molt lluny de la catedral i que justificava clarament la possessió d’un rellotge propi que va ser retornat  -una vegada

La Pietat abans de la restauració

transcorregut el trienni lliberal (1820-1823)- al seu convent altra vegada.

L'església de la Pietat  també va tenir rellotge l'any 1775 però ignorem si tocava les hores o únicament les assenyalava. La realitat és que les imatges antigues ens permeten veure un campanar escapçat amb una esfera de rellotge que el corona. Presumiblement es va traslladar de la sala del rellotge al terrat a principis del XIX quan se suprimí el teulat barroc a fi efecte de servir com a torre de senyals en temps de les guerres carlines. Després de la guerra civil del 36 va deixar de funcionar i es va vendre la maquinària a la parròquia de Cantonigròs.

 Però ens queda l'església del Carme a partir de (1862) quan Miquel Forcada –el darrer campaner de Vic-  fon i hi penja les seves campanes. Avui les dues campanes disponibles dalt del gabial abarrocat resten mudes, doncs la maquinària i les peses estan guardades i desconnectades a les dependències de la parròquia al peu del campanar. 


Seria una bona pensada ressuscitar aquesta màquina amb un senzill i fiable rellotge electrònic que per poc import recuperés i tornés a donar vida a les campanes i poder escoltar novament el so de les hores a tot el barri de la rambla del Carme  i del carrer de Gurb. Seria una bona manera de recuperar la veu de les campanes i mesurar el pas del temps sonorament. 



Miquel S. Cañellas


Publicat a EL 9 NOU – agost de 2018




L'antiga màquina del rellotge del Carme actualment abandonada

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació