Solstici de Sant Joan, revetlla i altres petards

Els records d'infantesa  ens porten a  una nit de Sant Joan  màgica i força més tranquil.la que les d'avui, clapejada arreu per  punts de llum oscil·lants que contrastaven  amb la fosca de la nit. Encimbellar-se al turó de  Sant Marc, damunt la vila de Calldetenes o al mateix Puig d'en Planes a tocar la  ciutat de Vic, representava per a molts de nosaltres un petit esforç que es recompensava amb la visió nocturna d'una Plana clivellada per un estol de  sentinelles brillants. Era la gent de pagès sobretot qui apilava  a l'era de la casa  tota mena de brancatges i fustam  envellit per tal d'abrusar-los amb el foc purificador i festiu de la nit  més curta de l'any. A ciutat,  la mainada , sobretot la dels barris populars i perifèrics (carrers de Sant Pere, Manlleu, Sant Francesc, el Remei i el carrer de Gurb) havia començat a reunir, des d'algunes setmanes abans,  en un inacabable pelegrinatge  pidolar casa per casa,  tota mena andròmines combustibles i  mobles vells i per tal de consumir-les amb les flames d'aquest foc que encisava la mainada. Innocents com érem , no preguntàvem  ni a teòlegs ni a folkloristes sobre  les arrels espirituals o ancestrals d'aquest solstici d'estiu. Saltar al voltant del foc era un costum que ens podia semblar tant arbitrari com transgressor; sabíem simplement que era la nit de Sant Joan; única, màgica. 

A començaments de la dècada dels seixanta, arribava, per primera vegada a la nostra ciutat, la Flama del Canigó. Un grup d'entusiastes de la Unió Excursionista de Vic, encapçalats per Martí Cassany i amb el suport del Doctor Eduard Junyent, havien estat un dels puntals per avalar aquesta manifestació de catalanitat  que prenia el Canigó com a símbol de referència identitària del nostre país. Així l'havia concebut Verdaguer, en la seva fantàstica epopeia pirinenca . De l'inicial foc tel·lúric dels antics, s'havia passat als focs de la nit de sant Joan. Amb la flama del Canigó un nou caliu havia d'alimentar els sentiments d'amor a la pàtria catalana. 

Lluny però de consideracions metafísiques, religioses o patriòtiques, la nit de sant Joan és una nit, i ara més que mai, de festa i de gresca. La calor de l'estiu propiciada pel període de màxima insolació convida a sortir en grup familiar, amb la mainada o amb els amics. Ja no hi ha altra motiu que seguir el ritme del que és costum . El foc sedueix i la festa s'acaba acompanyant, si no es queda finalment en això,  amb innombrables estralls de petards, coets i traques; explosius en definitiva als quals no podem deixar-nos de referir en consideració als qui en pateixen , o en poden patir els seus efectes col·laterals.  Queden  lluny aquells anys en que la escassa oferta comercial i tal vegada una prevenció meticulosa per part dels pares o educadors, deixaven poques opcions a l'expansió infantil que si volia festejar amb sonoritat  el foc de sant Joan sols  tenia accés a la compra d'unes “cebetes”, alguns mini petards cilíndrics de color lila o piules explosives de petit format, suficients, això si, per provocar més d’un ensurt.  

La recuperació i la potenciació de les festes populars a partir de la dècada dels vuitanta va anar de parella amb el creixement d’un comerç que responia , o incentivava aquesta demanda :en aquest cas la venda de productes pirotècnics respon a aquesta nova situació. La manca de legislació adequada o la no aplicació efectiva de la vigent  va propiciar aquella màxima del liberalisme “laissez faire laissez passer” aplicada aquí per  un laxisme que perdonava els excessos comesos en  pro de la recuperació de les festes tradicionals.  Però la situació  va acabar desbordant-se fins a un punt que anar a rebre la Flama del Canigó al Mercadal era tota una heroïcitat. Petards, traques i correcames en mans de mainada i adolescents sense control, van acabar per  fer desistir a molts vigatans d'acudir a la cita anual amb la Flama. Jo, un d'ells. Una llàstima ¡ Ens  consta que la situació en l'actualitat no pren l'aire alarmant de finals dels vuitanta en que acudir al Mercadal en aquesta data era jugar-se-la. Alguns vam buscar-nos altres festes alternatives, que , amb petards inclòs,  fossin menys perilloses. 

I acabo.  No es pot deixar en mans de la improvisació i de la poca responsabilitat d'alguns pares el control sobre productes explosius, que a les mans dels més menuts poden tenir efectes letals i /o incendiaris. N'hem conegut més d’un cas. Es va  acotar el període de venda '’aquests productes amb la instal·lació de casetes una setmana abans; al nostre entendre aquest període encara és massa llarg.   L'ordenança o qui l'apliqui hauria de contemplar  que el dia i el lloc de fer  esclatar els explosius i petards que s'han posat a la  venda ,  és  la nit de Sant Joan i al voltant del foc. Explicar-ho, vigilar-ho i aplicar-ho és obligació de l'autoritat municipal. No podem justificar la gambirotada, la molèstia permanent o l'actitud incívica emparant-nos en un costum. Si retornem les coses al seu lloc  dignificarem una tradició; respectarem la tranquil·litat de tots els que se la mereixen (avis, malalts, vianants, nadons ) i de passada farem complir la normativa sobre contaminació acústica, la  que també ens permet multar una motocicleta pujada de decibels... un altre petard ¡¡  

                   

 Miquel S. Cañellas