El cor de la ciutat

    Vic s’havia expandit d’ençà del segle XII a partir del clos de l’antiga i primitiva muralla medieval que coincidia pràcticament amb la línia de les rambles actuals.

La menestralia i els nouvinguts, que no s’hi podien encabir, hagueren de bastir els seus habitatges al defora del recinte emmurallat. Aquest fou el naixement dels ravals. Alguns en forma itinerant; és el cas del ravals de Sant Francesc i Sant Pere  vers el cantó de migdia, o els de Manlleu i Gurb, allargassant-se tímidament cap al nord. D’altres, distribuïts en forma arraïmada, com el de Santa Eulàlia en la direcció de Roda; el de les Clotes, barri dels calciners i pellaires prop de la riera, o el  raval de Sant Joan entre el portal de Malloles i la sortida del camí ral cap a Cardona


Aquest era el panorama urbanístic de la ciutat des que s’acaben les muralles defensives del segle XII fins que, dos segles més tard, el rei Pere III manà de reconstruir-les amb major solidesa, per tal de prevenir invasions que afortunadament no varen arribar . Emperò, la ciutat quedarà per molts segles  encastellada per un cinyell que limitarà l’expansió d’aquest gran clos interior,  tot i que al defora i quasi oblidats, s’hi reproduiran una i altra vegada els atapeïts ravals.

Desafectades definitivament les muralles a finals del segle XVII, la ciutat començarà a construir al perímetre de les rambles els grans edificis conventuals i  els primers habitatges d’aquesta primera via que la circumda. A l’interior de la ciutat s’eliminaran antics calls i s’obriran places que s’ennobleixen amb la construcció dels grans palaus senyorials del barroc.  

Al segle XIX, Vic es renovarà amb gran quantitat d’habitatges eclèctics al seu interior i al cinyell de les rambles, i permetrà  finalment l’enderroc de la segona muralla -la coneguda com a paret del Morbo- habilitada i desafectada en diverses ocasions d’ençà del segle XVI en ocasió de les pestes i de les  diverses conflagracions. 

Però caldrà arribar al segle XX per adonar-nos de la gran expansió de la ciutat que s’inicia a principis del període, amb la revolucionària  obertura del carrer de Verdaguer. Momentàniament estancada prossegueix durant els anys vint amb l’ocupació dels terrenys anexes als braços dels antics ravals. Però, a partir dels anys seixanta i fins avui, la ciutat tindrà una expansió continuada imparable quasi concèntrica,  més enllà del perímetre que imposaven les capçaleres dels vells carrers itinerants. Malgrat aquest creixement espectacular dels darrers anys, la ciutat ha mantingut al voltant del nucli antic una estructura secular i permanent que la identifica. És la que emergeix diàfana a la vista de qualsevol plànol i la que captiva majorment  els qui ens visiten. La que els vigatans hauriem de preservar amb tota l’estima.  Observem la seva forma,  encerclada per l’antic cinyell dels murs, ara convertits en sinuoses rambles: és el cor de la ciutat.




Miquel S. Cañellas


(Prefaci de Vic: Cròniques Urbanes )

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)