L'expansió del bisbat de Vic

Assentada novament la població, amb gent provinent de les comarques pirinenques i amb els descendents dels antics habitants d’Osona, la ciutat de Vic s’havia estructurat políticament amb la reconstrucció del castell i l’establiment del nou bisbat. Durant aquells primers temps, fins l’establiment de la provínicia eclesiàstica l’any 1089, (tot i l’intent fallit d’independència aconseguida puntualment pel bisbe Ató l'any 971) el bisbat de Vic va passar a dependre de la seu metropolitana de Narbona, degut a la impossibilitat estratègica de vincular-lo amb l’antiga tarraconese encara sota domini musulmà. Les dependències episcopals s’aixecaren amb celeritat i quedaren llestes abans del 900 en un nou indret assignat per Guifré, el comte repoblador, a la part baixa de la ciutat prop de la llera del riu.

Aquelles primeres dependències, tal com preveien els cànons, comprenien tres esglésies que es van dedicar a sant Pere, sant Miquel Arcàngel i santa Maria. Construccions que, per la manca de temps, van realitzar-se amb materials precaris i amb capacitats reduïdes tan sols per solucionar l’establiment del culte i la residència personal del bisbe Gotmar i els seus canonges. Tant és així que a l’entorn del 925 ja s’havia ampliat i reconsagrat l’església de sant Pere que funcionava com a catedral, la qual, òbviament, necessitava donar una major cabuda a una població ara en augment. Però l’obra de redreçament del comtat d’Osona i de l’expansió del bisbat de Vic fins als termenals del Bages, l’Anoia i la Segarra sols va ser possible amb la reculada sarraïna de les defenses del Llobregat. Tots aquests territoris, vinculats inicialment a la Marca Carolingia, en el transcurs de l’any 1002, varen rebre encara la darrera escomesa bèl·lica amb el consegüent espoli i destrucció de la ciutat de Manresa. Foragitades finalment les tropes invasores s’obrí un període d’una relativa estabilitat i represa en tots els sentits que coincidí bàsicament amb el govern del bisbe Oliba (1017-1046), fill del comte de Cerdanya i exabat de Ripoll i Cuixà.

Oliba ja havia demostrat la seva vàlua com a home de govern i emprenedor en l’exercici del seu càrrec dins del cenobi benedictí. Però en accedir al bisbat de Vic l’any 1017, va dur a terme els seus projectes de pacificació i entesa entre les nissagues comtals del país, alhora que esdevingué el principal impulsor de la institució medieval de la Pau i Treva. A conseqüència d’aquesta institució que preservava de violències i abusos sota penes d’excomunió en els dies i llocs considerats sagrats, sorgiren les sagreres. Aquests territoris de trenta passes al voltant de les esglésies, preservats pel respecte sacre dels homes i dones d’aquells temps, esdevingueren el nucli i matriu de molts dels nostres pobles. Pel que fa al bisbat de Vic, Oliba el dotà d’una estructura territorial i organitzativa, que en la seva irradiació cultural i patriòtica es perllongà d’alguna manera fins als nostres dies. Pensem en el paper que han tingut al llarg dels temps algunes de les seves fundacions monàstiques: Montserrat, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses o Cuixà, paper novament desvetllat i potenciat a partir de finals del segle XIX pels prohoms de la Renaixença. Pel que fa a la promoció i irradiació de la cultura medieval, la ciutat de Vic li deu l’ampliació de l’Escola Catedralícia i el seu Scriptorium on es traduiren i es publicaren algunes de les obres religioses, filosòfiques i científiques més importants de l’època. Finalment, no podem deixar de remarcar la importància del que significà també per a la ciutat la construcció de la catedral romànica i els seus edificis canonicals anexos. D’aquella, sols n’ha perviscut una altiva construcció que ha esdevingut el símbol identificatiu i perenne dels vigatans al llarg de tot un mil.lenni: ens referim al vell cloquer de la Seu.

Miquel S. Cañellas 

L'actual repartiment departamental dels arxiprestats del Bisbat de Vic