Edificacions medievals

 

La nova vila, ben aviat es va dotar d’altres construccions civils a to amb la seva importància i segons les necessitats de la seva població. Ben aviat, al segle XI a la sortida de la ciutat en direcció a Barcelona, s’hi aixecà el pont romànic de Queralt que traspassava el Mèder per la part més baixa de la ciutat. El seu accés, enfront de l’entrada principal de la vila medieval, donà origen al raval de sant Francesc. Raval i carrer alhora batejats amb aquest nom, a partir del segle XII, coincidint amb l’arribada a Vic dels frares franciscans,que van construir, en aquest indret, el seu primer convent i església dedicats al popular pobrissó d’Assís.

Pont romànic de Queralt. Segle XI

Pocs anys abans i a l’inici del mateix carrer, es va bastir i es posà al servei  de malalts i pelegrins, l’hospital de Sant Bertomeu altrament dit d’en Cloquer, en memòria del seu fundador. A l’altra cap del pont romànic, i dins del recinte emmurallat, ja hi funcionava l’Albergueria; una institució singular portada pels mateixos canonges. Es tractava d’una senzilla edificació romànica darrere l’àbsis de la Catedral, que ja consta documentada des dels inicis del segle XI. Aquesta institució, encomanada al ”canonge alberguer” fou creada per donar acolliment als  malalts pobres i pelegrins, alhora que s’utilitzà també com a residència temporal de l’abat de l’Estany, vinculat a l’Albergueria en tant que beneficiari de les seves rendes i membre de grau de la canònica vigatana.

Entre els segles XI i XII, fruit d’un procés gradual, l’antic nucli medieval es va expansionar pel sector de ponent amb el traçat de carrers rectilinis que baixen de l’àmplia esplanada del mercadal,  fins a l’antic carrer ramader(actualment de la Ramada), que pocs segles més tard s’havia de convertir en la principal via d’entrada a la ciutat. El nom d’un d’aquests carrers ens aporta un detall cronològic del seu passat. Es tracta del darrer carrer que es va obrir en molts segles dins el clos de la muralla medieval : ens referim al Call Nou, anomenat encara avui d’aquesta manera, malgrat la seva vellúria. 

Més enllà dels murs, no podem deixar de referir-nos al pigallat de petites esglesioles i ermites romàniques que, dels segles X al XII es van bastir prop de la ciutat, algunes ja desaparegudes com la de Sant Llorenç de Boada, prop del Graell.  D’altres molt malmeses com l’antiga capella de Sant Jaume dels Malalts, de la qual sols resten alguns vestigis confosos amb  el magatzem d’una serradora en l’indret de l’antic camí ral de Barcelona. 

Capella i masoveria de sant Jaume dels Malalts

 D’altra banda, la transformació atribuïble a la continuïtat del culte i a les modes arquitectòniques són del tot evidents en capelles com la de Sant Joan del Galí, al límit occidental del municipi o la de Sant Francesc d’Almúnia, a l’actual carretera de Roda. L’única mostra íntegra que resta en peu, restaurada  fa alguns anys gràcies a la gestió dels amics del romànic, és la capella de Sant Sixt de Miralplà. Una petita joia quasi isolada en el seu àmbit rural a la sortida de Vic, en direcció al Lluçanès, que és a punt de veure’s engolida  pel creixement de la ciutat en la seva actual expansió cap a ponent. 

L’expansió medieval de la vila de Vic, com ja s’ha apuntat, va quedar completada per la construcció d’una muralla defensiva que com un vast cinturó de pedra va encerclar tot el perímetre que avui anomenem nucli antic. 

Des d’aquest moment fins a la construcció de la nova muralla de Pere III, dos segles més tard, Vic va experimentar un creixement demogràfic notable, ja  que va passar dels dos, als quatre mil habitants. Un creixement que es donarà malgrat les lluites intermitents que van enfrontar el senyor del castell i el bisbe, amb els seus partidaris, per a la defensa de drets en disputa sobre el cobrament de la lleuda del mercat de la Quintana, l’impost sobre els mercats i d’altres reclamacions jurisdiccionals. 

Aquests enfrontaments sovintejats, al llarg d’aquests dos segles, van provocar un continuat degoteig de víctimes i un desassossec permanent entre els vigatans. 

( de "Vic Cròniques Urbanes   -   Miquel S. Cañellas)