La paret del Morbo

  Els períodes de pesta que s’iniciaren, amb la tràgicament famosa del 1348, tingueren la seva consecució periòdica al llarg dels segles següents. Al segle XVI a la malaltia se l’anomenà  “el morbo” i més endavant hom la identificà amb “la Peyrona”. Amb aquest mot se la coneix d’ençà del virulent rebrot de 1651. Al llarg d’aquest segle, el recurs a la devoció dels sants, va fer que  s’erigissin, a l’entorn de la ciutat i a la Plana, nombroses capelles votives dedicades a sant Roc i a sant Sebastià ; dos sants dels quals la llegenda hauria destacat les virtuts guaridores com a autèntics advocats contra la pesta. 

Serà precisament per la pesta i la necessitat de tenir-la controlada que la ciutat es dotà, a finals del XVI, d’un cordó sanitari, per tal d’evitar l’entrada dins del seu clos, de possibles empestats. És l’anomenada paret o  muralla del“Morbo” amb sengles portes d’accés (Sant Pere, Sant Joan, Gurb, Manlleu, Roda i Guilleries), construïda a partir del 1591, la qual, i a partir de llavors i fins quasi a finals del dinou, formà part del paisatge urbà i enllaçà, quasi com un fil d’aranya, les puntes d’aquells cinc dits de la mà de la ciutat; en definitiva, tancava els ravals. 

A finals del segle XVI, principis del XVII, la ciutat vivia amb tota la seva  duresa les lluites de nyerros i cadells, que  reproduïen les velles bandositats de sempre disfressades, en aquests moments, de feudalisme  contra municipalisme. Bandositats i bregues entre els diferents  senyors de la Plana i els seus seguidors, amb la inclusió llavors, del bisbe Francesc Robuster (1598-1607) que s’havia oposat als seus canonges partidaris del sector nyerro. Aquesta situació obligà el mateix bisbe a exiliar-se de la ciutat durant un temps. 

La lluita de nyerros contra cadells, estesa pràcticament arreu del Principat, va conviure amb  el bandolerisme que rebia sovint l’empara d’alguns barons que aprofitaven llur organització i intrepidesa per a la defensa dels seus interessos. Però la conflictivitat, pel que fa les lluites entre faccions, s’anà extingint finalment per la irrupció de nous conflictes contra els enemics exteriors. Paral.lelament, el bandolerisme, perseguit a mort pels diferents governadors generals de Catalunya, s’extingí pràcticament per motius semblants l’any 1634, coincidint amb la  tràgica execució de Serrallonga. Propiciat pels abusos i les anyades de mala collita van sorgir encara nous conflictes socials Es podria dir que el gir polític intern, s’inicià  amb la revolta dels segadors, i els fets ocorreguts a  Barcelona l’any 1640 durant l’anomenat Corpus de Sang,  en què es materialitzà la rebel.lió popular contra les extorsions i pressions fiscals abusives dels antics senyors contra els  seus súbdits. 

Per altra banda, el  descontentament general del camp s’accentuà degut a l’allotjament forçós de tropes castellanes que convertien Catalunya -en el seu trànsit cap a França en defensa del Rosselló- en terra adobada per a tota mena d’abusos i pillatges que sollevaren el poble. Les tropes castellanes i després les franceses foren un malson durant dècades  de lluita pel control de la Catalunya Nord, que finalment fou junyida a França el 1659, pel Tractat dels Pirineus. Els francesos s’annexionaven d’aquesta manera la Cerdanya oriental, el Rosselló, el Capcir, el Vallespir i el Conflent.

I així, mentre Catalunya perdia els seus territoris catalanooccitans, Vic,  entre altres coses, ja havia tastat l’amargor del seu espoli arquitectònic: la destrucció dels seus ravals.