L'esveltesa del gòtic

 A la ciutat, hi havia arribat també la bellesa del nou estil ogival, importat de centre Europa pels monjos cistercencs: una arquitectura que buidava els contraforts, obria finestres, afuava  pilars, omplia de llum les catedrals i temples, i alhora estirava els pinacles dels palaus i esglésies fins a fer-ne perillar gràcilment l’estructura. 

El gòtic civil arribà a Vic tardanament per l’obra pública dels ponts sobre el Mèder i el Gurri i per la primera conducció d’aigua potable. Pel que fa als primers, remarcarem  que durant aquesta època, la ciutat veié aixecar tres nous ponts. 

El  més important, el del carrer de Sant Pere, fou erigit per disposició  del rei  Jaume I. Amb tot, la construcció es demorà cinquanta anys per dificultats econòmiques que s’esvaïren l’any 1324, mercès a les deixes testamentàries dels ciutadans Guillem de Brull i Bernat Vigatà. Aquest pont, que duu en l’actualitat al barri del Remei, va suposar en el seu moment, el segon accés històric a la ciutat, arraconant la preminença de l’anterior entrada medieval pel carrer de Sant Francesc i l’antic pont romànic.

La segona d’aquestes construccions, el pont de les Guilleries acabat el 1433, fou substituit -aviat farà un segle- per  l’actual pont de Can Caseta, reservant-nos, llastimosament, un llegat força anodí. Finalment, ens referirem a l’esplèndid pont d’en Bruguer, una baula més de l’antic camí de França pel coll de Bracons i la Vall d’en Bas. Un pont sortosament sencer començat el 1340, el qual va veure aturada la seva construcció a causa de la temible Pesta Negra que delmà irremissiblement la població de tot Europa.

 Superada la virulència de la pandèmia, l’any 1434 el pont d’en Bruguer vèia enllaçar finalment la  seva darrera arcada. Coincidint amb el període gòtic, és interessant assenyalar, que cap a l’any 1447 va tenir lloc una obra de vital importància per a la ciutat: la primera portada de les aigües. Jean Baudoner, mestre de fonts, va dirigir la conducció del preuat líquid a través de canonades de coure, des de la muntanya de la Noguera fins a Vic. Aquesta aigua es va distribuir des del Mercadal a cinc fonts públiques, amb els corresponents abeuradors per al bestiar, repartides per la ciutat i esculpides pel picapedrer Nicolau Sentmartí. La del centre de la plaça –una edícula o templet- es va construir en forma de recinte octogonal amb coberta de teula aràbiga coronada per la figura de l’arcàngel sant Miquel. Va ser la popularment coneguda com a Mare de les Fonts, desmantellada definitivament a principis del XIX.   

De l’arquitectura religiosa d’aquest període, hem de dir-ne que, entre 1401 i 1427, la Catedral sofrí les primeres ampliacions i reformes, amb l’apuntalament  del creuer amb arcs d’ogiva, construcció de noves capelles, claustre gòtic i ampliació del presbiteri per tal d’emplaçar-hi el ric retaule d’alabastre de Pere Oller, la qual cosa va obligar al soterrament de l’anterior cripta romànica. 

Finalment es va acabar la reforma amb la instal.lació de la reixa gòtica monumental,  obra  de Joan de Puig, que es va mantenir a l’interior de la basílica fins a la nostra postguerra, quan la reconstrucció del malmès temple catedralici va  aconsellar deixar el  presbiteri lliure d’impediments. Més endavant –anys setanta- va passar a l’exterior dels claustres, deixant visibles des del Passeig de Muralla, la riquesa dels seus calats. 

Més enllà, cal esmentar la fundació de noves  cases religioses, avui desparegudes, i la reconstrució de convents anteriors que  aportaren noves estructures d’aquest estil: és el cas del convent renovat dels framenors del carrer de Sant Francesc i el de Santa Clara Vella, aturonat al sector nord-oriental de la ciutat, on es manté encara aquesta denominació. Hem d’afegir igualment, dins d’aquest mateix apartat del gòtic conventual, el primer temple de la Pietat, l’església i convent de Santa Margarida, al carrer de sant Pere; el primer convent del Carme que va substituir l’anterior de l’Esperança del que encara en queden alguns vestigis a l’actual ajuntament de Gurb, o el dels Mercedaris erigit al lloc que ocupa l’actual basílica panteó de Sant Antoni Maria  Claret.  

Totes aquestes foren obres que es van bastir a la ciutat al llarg dels segles XIV i XV, un moment en què Vic iniciava tímidament la seva etapa d’independència feudal, pel pacte signat entre el bisbe  Berenguer de Guàrdia i el rei Jaume II, que atorgà la seva divisa reial a l’escut de la ciutat. 

Des d’aquest moment, any 1315, el bisbe de Vic cedí els jurisdiccionals sobre la seva partida jussana que es va constituir en municipi i va passar a ser administrada pel veguer reial, amb l’oposició d’algunes famílies nobles de la ciutat, com els Malla, que continuaren al.legant drets vitalicis i antics privilegis feudals. 

L’incipient consell de la partida reial, format per tres consellers i vint jurats, es reunia de primer antuvi a l’església de Sant Francesc. No va ser fins a l’any 1388 que es bastí el primitiu edifici de Llotja, seu del nou Consell Municipal. D’arcades d’ogiva i inicialment d’un sol pis, aquest edifici s’utilitzà a l’ensems com a casa del consell i llotja comercial ja que va establir inicialment sota els seus porxos, les taules de la carn i del peix. La nova casa de la ciutat, encarada cap a la Plaça Nova (actualment plaça de Sant Felip), hauria d’esperar encara uns quants anys per elevar-se i embellir-se segons les pautes que van orientar l’arquitectura del segle posterior. 

Sobre el llegat arquitectònic de l’època, hem de fer notar que, amb el pas del temps, Vic va quedar quasi orfe de construccions gòtiques, principalment per fets de guerra i enderrocaments programats que van deixar escassos testimonis per a la seva admiració. En arquitectura religiosa han perviscut, amb modificacions,  els claustres de la Catedral i la capella de Sant Just, així com una secció dels claustres de l’antiga església de l’àngel Custodi que es poden admirar encara avui a l’escala noble de Casa Clariana. Pel que fa al gòtic civil, deixant de banda la planta baixa de Llotja, ja esmentada, podem contemplar senceres, la Casa Beuló, molt reformada al Mercadal i la casa del veguer Sala i Saçala al carrer dels Corretgers. Fragmentàriament sols resten romanalles esparses de columnetes, capitells i finestrals reaprofitats o reposats en façanes i paraments d’algunes cases del nucli antic: carrers de la Riera, Ramada, Corretgers i plaça de la Catedral, principalment.

Miquel S. Cañellas 

(del llibre :  VIC CRÒNIQUES URBANES)