Un model de ciutat barroca

 Tan aviat com s’abandonà el projecte de fortificació, els ciutadans  tornaren a aixecar els ravals. Ara calia lamentar, deixant a part els nombrosos habitatges anorreats, la pèrdua d’edificis singulars  irrecuperables. Alguns de l’època romànica, com el raval i la capella de Santa Eulàlia al sector nord-est. La majoria però d’estil gòtic, com l’antic convent de framenors, del carrer de Sant Francesc; el dels carmelitans, a la meitat del carrer de Gurb, i l’antic monestir de Santa Margarida, al carrer de Sant Pere, que ja s’havia enderrocat alguns anys abans, durant la Guerra dels Segadors. Però la ciutat, es despertaria d’aquell malson amb empenta renovada.

Vic Sg. XVIII - Pintura a l'oli propietat de Miquel S. Genís

Va ser partir d’aquell moment que, en situar els nous solars a una certa distància de l’antiga muralla on s’adjudicarien molts dels nous terrenys per a l’edificació de convents, quedà esbossat el perfil i l’amplada de les rambles. Així és com, gairebé sense proposar-s’ho, es determinà l’actual configuració de la ciutat i el seu primer cinturó.

A cavall dels segles XVII i XVIII, però sobretot passada la Guerra de Successió del 1714, Vic prosperà amb força, augmentant la seva població i bastint un model urbà únic a Catalunya per l’empremta d’un estil, el barroc, temperat per la mesura formal i estètica dels germans Morató. És el que s’ha qualificat com a “barroc vigatà”. 

Segons l’historiador Vicenç Pascual, la intensiva construcció de convents que s’imposà en aquell moment, la qual acabarà formant un rosari al voltant de la ciutat, respon a “una reactivació del catolicisme a partir de la reforma protestant. Uns ordes reformats que permeten obtenir ajuts i almoines, ja que la riquesa es concentra cada cop més a les ciutats”  Fruit d’aquesta reactivació religiosa  s’aixecaren al cinyell de les rambles l’església i el nou convent del Carme, el conjunt de Sant Domènec i els Trinitaris, el convent carmelità de Santa Teresa i els ja desapareguts monestirs de Santa Clara i les Davallades, edificats on les rambles d’avui encara porten el seu nom. 

Portalada de l'Església dels Dolors 

Fora d’aquesta primera via de circumval·lació de la ciutat, cal destacar entre altres, algunes  esglésies pervivents d’una època puixant. Ens referim a l’església de la Congregació dels Dolors, la del Sant Crist de l’Hospital, l’oratori de Sant Felip Neri o l’església del nou convent franciscà del Remei. La intensitat constructiva no tenia aturador si pensem que, en aquesta època i a partir del 1670, es renovà totalment la Casa de la Ciutat, de la mà del tracista carmelità fra Josep de la Concepció que li donà l’actual orientació abocada al Mercadal, després d’haver-ne adquirit les cases intermèdies que la separaven de l’antic edifici del Consell. També es va refer i s’amplià el Palau Episcopal deteriorat per segles de vellúria  i es construí de nou l’església de la Pietat, la qual esdevingué des d’aquell moment el temple patronal de la ciutat: la petxina barroca que custodiava les relíquies dels seus sants Màrtirs i Patrons.

Per altra banda s’ha de dir també que, en aquesta època, la noblesa rural i els menestrals enriquits acudiren a la ciutat per tal d’establir-hi les seves residències i lluir el seu ostentós  patrimoni amb la construcció de cases senyorials, moltes de les quals se situaren entre l’antic portal de Santa Eulàlia i el castell dels Montcada, reconvertit per aquestes dates en presó de la ciutat.

Campanar barroc de La Pietat

Així s’obriren places i s’ajuntaren carrers per tal d’encabir-hi aquestes noves construccions sobredimensionades en les quals s’incorporà un element genuí de l’època que obligava en alguns casos a modificar l’estructura de les façanes: ens referim al balcó. Aquest nou element arquitectònic va esdevenir en aquella època, un símbol de lluïment i ostentació dels estadants de la casa alhora que complia amb la particular funció d’evitar, volgudament, en ocasió de celebracions religioses i en altres esdeveniments públics, la barreja de les classes ennoblides amb el poble ras. Alguns d’aquests  grans casals, que encara avui podem contemplar i admirar, són entre d’altres, els de casa Cortada i casa Tolosa, al redós del Mercadal, la del Baró de la Blava o la d’Estrada-Vilarrasa al carrer de la Ramada o el casal de Bell-lloc, davant mateix de l’església de la Pietat.  Però el conjunt principal, ja ho hem apuntat abans, es localitza a la zona més propera a l’antic castell i temple romà. Ens referim a casals com el de can Tortadès, Plantalamor, Palau Bojons, i casa Clariana. Aquesta darrera donà nom  a la plaça que els encabeix. Més properes a 

Magnífic casal Parrella a la plaça del Carbó

l’antiga placeta del Carbó encara hi podem trobar les mansions senyorials d’en Bru de Sala, Prat i Casa Parrella ,amb els seus jardins penjats damunt la muralla de Montcada (Portalet), ocupant el solar i el mur que termenejava amb l’antic portal de Sta. Eulàlia. L’actuació urbanística en aquest sector de la ciutat, fou possible gràcies al Decret de 1694 en què es desafectaren definitivament l’antic mur medieval i els corredors interiors que l’aïllaven de les cases més properes.El període barroc s’allargà fins a mitjan segle XVIII amb noves construccions religioses i civils, l’alçat de les primeres cases de la rambla del Carme i una novetat urbanística que marcà una fita per a la ciutat: el primer traçat lineal, dit també de cordill, del seu primer eixample, un projecte que signà l’arquitecte vigatà Josep Morató. 

Miquel S. Cañellas 

(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)

.../...     i la propera setmana :  LA CASA DE LA CIUTAT