La Catedral Neoclàssica

  En  l’esmorteïment  urbanístic del temps del barroc, i sota l’impuls de la il.lustració promoguda per una monarquia –la dels Borbons- de clara influència francesa, els prohoms de la ciutat es plantejaren la necessitat social d’habilitar un passeig a l’exterior del nucli urbà, que s’inicià amb l’explanació, el 1753, del Molí d’en Prat per tal de formar-hi una  plaça que correspon al Parc Balmes actual. L’obra es complementà amb la construcció d’un petit arc monumental, anomenat del Vi Gros prop de l’actual pont, i amb l’explanació subsegüent de la zona del Prat de la Riera, que esdevingué el lloc de recreació per excel.lència i un símbol de distinció i prestigi per la ciutat.

Vic principis segle XIX. Col·lecció particular Ramon Montanyà  

Però el segle de les llums s’acabà, a Vic, amb una obra llargament somniada: la reconstrucció de la Catedral. D’aquella antiga catedral romànica aixecada pel bisbe Oliba, a aquestes alçades -finals del XVIII- ja només en quedaven  algunes traces. 

Com ja vam assenyalar en el capítol corresponent al gòtic, la Catedral sofrí al llarg del segle  XV les primeres transformacions importants. La nau central va quedar parcialment obstruïda per la construcció del cor dels canonges, al mateix temps que s’apuntalava el creuer amb nervadures gòtiques i es  construïen noves capelles laterals. Per altra banda, s’amplià el presbiteri on es col.locà el valuós retaule d’alabastre de Pere Oller amb la monumental reixa gòtica que el resguardava.

Aquesta remodelació justificà en aquells moments l’enderroc i el soterrament de la cripta romànica. Més endavant (segle XVII), s’amplià la nau central segons els gustos i necessitats de l’època, gràcies a la deixa testamentària del canonge Joan Rexac, el blasó cisellat  del qual és encara ben visible a la paret exterior de la nau de tramuntana.

Aquesta darrera reforma, que no es perdé ni en la nova catedral neoclàssica, va consistir en l’ampliació de la nau esquerra amb la construcció de les capelles laterals del sector nord, entre les quals cal esmentar la de Sant Bernat Calbó, adosada al campanar. Tot i el nou projecte del segle XVII, presentat per Fra Josep de la Concepció (una altra vegada ens trobem amb la intervenció d’el Tracista), l’obra de continuitat s’aturà bàsicament per la dificultat afegida de donar una solució arquitectònicament harmònica i econòmicament viable que respectés els claustres gòtics. L’edifici restà estancat a l’espera de millors temps. De la primitiva estructura romànica, sols en quedaven els claustres inferiors, la  volta de la nau central i el vell cloquer, aquest darrer, amb els finestrals cegats com a mesura de precaució d’ençà dels terratrèmols de 1428  que en van fer perillar l’estructura.


Durant les festes de glorificació del beat Miquel dels Sants, celebrades a la Catedral de Vic l’any 1779, la capacitat de la nau ja es mostrà insuficient.  Vic mantenia en aquells moments una  població bastant nombrosa, al voltant dels nou mil habitants, i les solemnitats religioses no eren cosa de minories. És per tot això que el bisbe Antonio Manuel de Artalejo va emprendre la tasca de  materialitzar un somni acaronat pels seus antecessors, pel capítol i per la ciutat: l’ampliació i reformes de l’església de la Catedral. L’anterior edifici, a l’igual que l’església de la Rodona, presentava en la seva cara el rosec i l’empremta dels segles. Artalejo intentà conjuntar el projecte del nou temple amb el manteniment de les capelles barroques, l’elevació de l’antiga nau i la conservació íntegra dels claustre, la qual cosa presentava dificultats tècniques afegides. 

Transcorregueren els primers anys esquivant el control dels responsables del patrimoni arquitectònic que no permetien cap altre projecte que no fos una mera remodelació. Finalment s’iniciaren les obres l’any 1781, però el bisbe Artalejo, l’impulsor de l’acaronat projecte, va morir a Vic sense veure materialitzat el seu somni.

El va succeir l’any 1784 l’il·lustrat Francesc Veyan i Mola que, amb l’acord del capítol, ratificà com a responsable màxim de l’obra l’arquitecte Josep Morató i Codina, darrer representant d’una nissaga de constructors i escultors vigatans que presentà el seu esbós arquitectònic, seguint el model neoclàssic en boga. 

Veyan manifestà, des del primer moment, la clara voluntat de fer de l’antiga Catedral una  obra totalment nova. Però la materialització del desig no va ser un camí de roses ja que el nou  bisbe hagué de superar molts entrebancs: d’entrada, els de la Real Academia de San Fernando de Madrid (responsable de Patrimoni), que continuava imposant el criteri conservacionista de mantenir bàsicament les  antigues parets mestres i la capella de la Rodona, titllada erròniament de “monumento romano”; després, els del Capítol, que superat l’escull anterior no es posava d’acord en l’emplaçament de la nova capella; finalment, els de l’oposició del mateix poble que si bé l’ entusiasmava una nova Catedral exigia el manteniment dels claustres gòtics. El permís tan anhelat de demolició va arribar de Madrid el dia 7 de novembre de 1787. Entretant, el bisbe havia optat per la política de fets consumats. Així que tres anys abans que el document d’autorització traspassés les portes de palau, la construcció del nou temple ja es dreçava a l’altura de la primera cornisa. Resolt finalment el dilema dels claustres, aquests foren desmuntats i traslladats uns quinze metres en direcció a migdia, i van haver de sotmetre’s a la modificació del seu perímetre original que va ser compensat per la construcció d’una doble galeria, visible des de l’exterior del passeig de muralla. Pel que fa a la Rodona s’acordà la construcció d’una nova capella dedicada a Santa Maria que estrenava un nou espai de culte a la renovellada galeria gòtica, mentre que al mig de la nova plaça de la Catedral s’hi erigiria una edícula commemorativa dedicada a la Verge. Superats tots aquests entrebancs ja no hi havia res que impedís el seguiment del curs de les obres del temple, que quedaren acabades oficialment el dia 15 de setembre de 1803, data de consagració i inauguració solemne de la Catedral de Vic. La nova construcció neoclàssica, havia durat quasi vint-i-dos anys. De l’antiga catedral romànica, sols restaria en peus el seu alterós cloquer.


Miquel S. Cañellas


(del llibre :  VIC CRONIQUES URBANES )






Encara sobre la decoració interior de la Catedral (apèndix) 



La catedral construida per Josep Morató havia restat més d'un segle amb les parets nues emblanquinades de calç. Reclamaven una decoració adequada.  Aquesta decoració interior li fou donada entre els anys 1926 i 1930 sota els auspicis del bisbe Josep Torras i Bages que donà carta lliure al pintor Josep M. Sert que dibuixà les fastuoses teles corresponents al segon projecte decoratiu. Pel juliol de 1936 l'incendi revolucionari penetrà a l'interior del temple i va destruir tot el cabal decoratiu i fins les voltes de la Catedral, que es van esfondrar l'una darrere l'altra. L'aspecte desolador que oferia el conjunt catedralici llevava l'esperança de veure'l ressorgir. Amb les obres de reconstrucció es descobrí l'antiga cripta romànica i coberta ja la nau, Josep M. Sert endagà novament un tercer projecte amb nous conceptes temàtics com són la Crucifixió del Senyor, la culpa, el pecat original etc. temes que l'artista resolgué amb nous efectes cromàtics tractats en un violent contrast de clar-obscurs on hi destaquen els tons sèpia sobre fons d'or, orlats amb drapejats vermells. Aquesta darrera decoració fou acabada en els seus darrers detalls pel deixeble de Sert, Josep Massot degut a la prematura mort de l'artista l'any 1945.


 










Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari