La placeta dels Màrtirs i l'Eixample Morató

 Vic havia entrat al segle XVIII, igual que tot Catalunya, amb el conflicte del dret successori entre les branques dinàstiques dels Áustries i els Borbons. La ciutat i el seu Consell, confiant en la major lliberalitat de la dinastia austríaca, van prendre partit per l’arxiduc Carles. Aquesta decidida adhesió de la ciutat a la causa austriacista, va fer que tots els seus partidaris fossin coneguts amb el sobrenom de “vigatans”. La guerra de Successió, va ser guanyada finalment per Felip V, el pretendent borbònic que va abolir les universitats catalanes, entre elles la de Vic i va represaliar durament tot tipus d’oposició. Aquest serà el cas dels compromisaris Francesc Macià (Bach de Roda) i Francesc Paracolls que foren ajusticiats a les forques de les Davallades i del Puig d’en Planes per la seva lluita aferrissada contra les tropes borbòniques, en defensa de la causa austriacista i per les llibertats del país.

Font central de la plaça dels Sants Màrtirs 

Després de la caiguda de Barcelona el 1714, i de la instauració del Decret de Nova Planta, malgrat la humiliació i la pèrdua de les Constitucions de Catalunya, el país es redreçà i la ciutat de Vic va reprendre el seu creixement urbanístic amb l’acabament d’obres anteriors i l’inici de noves esglésies i convents. Construccions religioses com ara: l’església de Sant Domènec, amb el seu riquíssim claustre, cisellat per Jacint Morató, l’església i convent de les Davallades, o les esglésies de Sant Felip i la de la Congregació dels Dolors.

A mitjan segle encara continuà aquesta empenta constructiva, amb la finalització de les obres d’aquells magnífics casals barrocs, alguns esmentats anteriorment, com la Casa Tolosa, al Mercadal, o la senyorial casa Cortada, al carrer de la ciutat. L’abolició de la Universitat de Vic (1717) pel Decret de Felip V, que atorgava l’exclusiva de titulacions acadèmiques a Cervera, forçà finalment el bisbe Manuel Muñoz i Gil a establir, l’any 1749, el primer seminari  per a la formació de clergues. La nova edificació s’aixecà a l’indret del Portal de Sant Joan, al mateix solar que ocupa, encara avui, la seu de correus al costat d’altres edificis oficials.

La placeta dels Màrtirs des del costat de ponent

 El nou seminari, però, fou habilitat al cap de pocs anys com a caserna militar després que els estudiants es traslladessin a les dependències de l’antic col.legi de Sant Andreu al carrer de Sant Just. Aquesta institució havia estat regentada fins aleshores per membres de la Companyia de Jesús, expulsats del país l’any 1767 pel Decret reial signat per Carles III, representant oficial del Despotisme Il.lustrat.

De la segona meïtat del XVIII són també l’Església del Sant Crist de l’Hospital, obra de Josep Morató i Sallés, i la casa de Convalescència, aixecada al costat en forma d’estructura  conventual, molt semblant a la del seminari tridentí, construït davant mateix. Aquesta semblança formal dels dos edificis veïns s’acabà amb la desaparició d’aquest darrer per l’explosió del polvorí de la caserna l’any 1940.

Plànol de l'Eixample lineal de Josep Morató

Però la revolució urbanística arribà amb el traçat de cordill de l’Eixample de la coromina dels Màrtirs. Abans de la Guerra de Successió (any 1714), ja s’havia començat a planimetrar el carrer Nou, el qual havia d’enllaçar el carrer de Manlleu amb el final de l’antic carrer i barri de Santa Eulàlia, recuperats novament després de l’enderroc dels primitius ravals de mitjans del XVII. Passat el conflicte bèl·lic, Josep Morató endegà un pla d’urbanització a l’antic terreny de la coromina dels Sants Màrtirs i dissenyà una plaça quadrangular que havia de presidir un centre on conflueixen un reticulat de carrers rectilinis, compresos entre els carrers de Manlleu i Caputxins, la rambla del Passeig i el carrer Nou. Aquest darrer es va poblar més tardanament que la resta. 

El conjunt d’aquests carrers configuraren el nou barri en què es preveia una ulterior ampliació que finalment no es va dur a terme. Així és com va néixer el que en podríem anomenar primer raval “modern” de Vic: modern, si més no, per la planificació prèvia i per la nova concepció geomètrica, alliberada de l’acoblament a estructures o traçats anteriors tan propi d’altres èpoques.

Amb l’aixecament del plànol de l’Eixample Morató, Vic començava emplenar aquells espais buits emmitg dels cinc dits del seu traçat antic, en una cursa contra rellotge (pel sentit de rotació a esquerres en què es produeix) que prosseguirà indeturablement fins als nostres dies.  

Miquel S. Cañellas

Portalada barroca de l'església de Sant Felip

Portalada i església de l'Hospital de la Santa Creu