El carrer de Verdaguer i l'Estació

 Al setembre de 1910, la ciutat es posava de gran gala per celebrar les festes del primer centenari del naixement del filòsof Jaume Balmes, fill predilecte de Vic. El carrer de Verdaguer s’enllaçà simbòlicament amb el Mercadal per mitjà  d’uns artístics fanals modernistes (avalats per l’arquitecte Gaudí), situats com una gelosia que distreia l’immens buit deixat per l’enderroc de can Rusconi. El monument, que nasqué per commemorar aquest esdeveniment ciutadà, va esdevenir amb el temps –com podrem comprovar més endavant- un motiu d’agres discussions. 

Festes balmesianes de 1910

Durant tots aquells dies de celebració, empal.liades, garlandes de boix, estendards, banderes  i domassos embelliren profusament tot l’anell de les rambles i el Mercadal. Al caient de la tarda, els vigatans pogueren gaudir del passeig urbà sota un esplet de fanals, lampadaris i punts de llum, que pretenien ser l’exponent artístic de la història de l’enllumenat: de les teieres a l’electricitat, passant pel llum de gas. 

Amb l’arribada de la infanta Isabel de Borbó, delegada del monarca, s’estrenava oficialment la nova estació de tren. L’edifici, d’un estil eclèctic tardà s’aixecà en pocs mesos per a les festes balmesianes, just al capdavall de la nova avinguda projectada i començada a finals de 1902, al sector de ponent, per l’arquitecte municipal Pelai de Miquelerena.  Una ampla avinguda que havia rebut el nom de Jacint Verdaguer, en memòria del sacerdot-poeta de Folgueroles traspassat el mes de juny d’aquell mateix any.

El traçat inicial  d’aquesta avinguda responia a la necessitat de escurçar la comunicació entre el centre de la ciutat i la primitiva estació de 1875, a la qual s’accedia traspassant l’antiga Muralla del Morbo pel sector del Portal de Sant Joan,  entre l’Hospital de la Santa Creu i l’edifici de l’antic seminari tridentí. 

El carrer de Verdaguer amb la Central Elèctrica

Durant els anys previs a la inauguració definitiva d’aquest nou bulevard, el carrer de Verdaguer ja havia vist néixer els primers tallers, magatzems i indústries.  Esmentarem, a tall d’exemple, la casa i el taller del carrossaire Puigbò (Can Raspa), i els magatzems d’olis i vins  dels germans Vilaró, dues empreses aixecades vers l’any 1905 al sector nord-oest de l’avinguda, tocant a la plaça del Centenari. Més amunt, ocupant el mateix solar de la  primitiva fàbrica del Gas, que termenejava amb el terreny de la Bassa dels Hermanos, la companyia Hidroelèctrica del Freser bastí la seva central  que coronà amb una imponent xemeneia d’obra vista, que presidí fins als anys setanta, aquest sector de la ciutat. Pocs anys més  tard, el 1909, s’inaugurava un recinte polivalent, el Vic-Sport, la façana del qual, amb un frontis ondulat de factura modernista, ocupà el xamfrà Verdaguer-Morgades fins a l’any de la seva  demolició, que va coincidir amb el de l’esvelta xemeneia de la central elèctrica.

Però, tal com havíem avançat, el projecte de la total obertura de carrer de Verdaguer no va estar possible fins a l’any 1910, gràcies a l’enderroc previ de l’esprimatxada Casa Rusconi al Mercadal i de les cases de la rambla Davallades que ho impedien. Ara, amb la nova estació i la soldadura del carrer de Verdaguer amb la Plaça, Vic connectava el seu centre amb la perifèria per la via més directa. Amb això es potenciava indirectament una zona que anys més tard s’hauria de convertir  en un dels millors bulevards comercials de la ciutat.

La nova Estació inaugurada l'any 1910

Tanmateix, durant els primers anys  -els que seguiran a la inauguració definitiva- , el carrer de Verdaguer no es va veure tant com una avinguda per ser habitada sinó com un passatge cap a la nova estació. Amb tot, el municipi hi aportà el seu òbol per tal de potenciar-ne l’ocupació mitjançant un projecte signat l’any 1926, per l’arquitecte Manel Gausa. L’estudi presentat consistia a urbanitzar el semicercle de la plaça del Centenari, davant de la nova estació, porticant-la amb un conjunt de voltes d’arcada uniforme damunt  les quals s’anirien encavallant les futures edificacions. Com molt bé es pot suposar, el projecte no reeixí.

  Tornant a la realitat del que fou una lenta ocupació dels solars durant la primera meitat del segle, direm que a part dels tallers i indústries anteriorment esmentats, sols van  aparèixer, a partir de 1910, algunes cases modernistes de primera fornada com  Can  Vilà , Can Foruny o Can Vilaró, entre altres. A les anteriors, s’hi haurà d’afegir a partir dels anys vint, alguns tallers d’automoció, materials de construcció i sanitaris, ferros i fustes, etc. El que s’havia imaginat com un espaiós bulevard símbol d’uns nous temps, s’assemblava cada vegada més –llevat de  casos puntuals – a un passatge industrial.

La mansió neoclàssica de can Forcada

Arribats a aquest punt, no podem deixar de referir-nos, per temporalitat i veïnatge, al naixement del carrer del Bisbe Morgades. Un carrer que prengué el nom en un procés indefinit, a partir de 1903,  i que va anar a remolc d’anteriors i confuses denominacions:camí de Ronda, el  rec del Gas i encara per la proximitat del portal de la muralla del Morbo: carrer del Portal de Sant Joan. L’antic camí de ronda que  arrencava del darrere les cavallerisses de la caserna (actual edifici dels Jutjats) veié aixecar, en aquesta primera etapa, l’eclèctica casa Riera (1895), la Fàbrica Torra o farinera (1898), la mansió tardoneoclàssica dels Forcada (1902), malauradament enderrocada el febrer de 1982, i tres petites naus , construïdes al costat de can Riera, l’any 1916, destinades a tallers i magatzems. 

Per acabar i sense ànim de ser exhaustius, avançarem que durant la dècada dels anys vint, malgrat la lenta ocupació de solars ja esmentada, el carrer de Verdaguer incorporarà quatre edificacions que marcaran notablement la seva fesomia, encara avui.  Ens referim, per  una banda, a la Casa Puig,  casal noucentista de J.M. Pericas estrenada el 1920. 

Casa Puig, casal noucentista de Josep M. Pericas

Dos anys més tard es construí l’edifici fàbrica de llonganisses de Can Bofill  al xamfrà dels carrers de Morgades i Verdaguer mentre que un any després s’estrenava el nou Teatre-Cinema Vigatà, que venia a suplir l’antic Teatre Principal de la rambla de Sant Domènech, accidentalment consumit per les flames l’any 1919. Finalment, l’any 1928, s’estrenà l’obra eclèctica d’influències clàssiques de la Caixa de Pensions, construïda al solar deixat per la porteria de l’antic convent de les Davallades. Una edificació monàstica, la de les monges carmelitanes, en peu des del segle XVII i amb una comunitat religiosa minvada, que persistirà dins dels atrotinats murs fins a l’inici de la Guerra Civil espanyola que dispersà la comunitat.

Miquel S. Cañellas

(del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES)

Ubicació de la primitiva (1875) i la nova estació(1910)

Carrilaires amb la màquina al pont d'intercanviament