En el Vic de la Renaixença

L’ordenança de 1790 que obligava a la instal·lació de baranes de ferro als balcons, ampliada per una segona instrucció de 1858 que prohibia la construcció de barbacanes a les teulades de les noves edificacions, s’acomplí de forma taxativa fins a les acaballes del segle XIX. El fruit d’aquestes disposicions el podem comprovar  amb una simple observació visual de moltes edificacions noves, sense voladís i amb profusió de motllures de formes diferents, que sovintegen en alguns carrers i places del centre històric. 

Una de les obres més significatives d’aquest canvi  va ser la remodelació de la plaça del Pes el 1845, que comportà la demolició d’una illa de cases que la mig partia; un fet que suposà la desaparició de la petita plaça de la Rosa. Els edificis del pany de llevant i nord d’aquesta nova plaça  s’adiuen amb aquestes característiques igual que el de Can Fleca aixecat el 1854 al carrer de la Ciutat. El mateix edifici de l’Ajuntament no s’escapà d’aquesta pretesa moda de desruralització de paraments i façanes, i, a mitjan XIX, se substituí el primitiu ràfec barroc amb embigat de fusta per cornises de pedra en forma de motllura de gola.

Retornant als edificis d’aquesta època, cal remarcar la casa del Pont de Cabrianes(1845) un edifici d’inspiració neoclàssica emplaçat al petit carreró dels Vergós darrera el Museu Episcopal i la casa Vilarrúbia (1850), situada al pla de santa Teresa. Sobre aquesta darrera edificació, direm que es tracta d’un  edifici singular catalogat com a eclèctic-historicista per la barreja d’estils sobreposats que es manifesten fins i tot en la decoració de la galeria d’arcs d’ojiva ornamentada pictòricament amb frescos visibles des de l’exterior. 

Però cap a finals de segle, i plenament eclèctics, es van alçar alguns  edificis monumentals com el de can Postius, a la plaça de la Catedral, cantonada amb el carrer de la Ramada; ca l’Isidre Feliu de la rambla Davallades, amb el seu encimbellat mirador blanc que espia furtivament el Mercadal; Can Freixenet, al portal de Malloles; Can Riera, a l’inici de l’actual carrer del bisbe Morgades, o el Casal dels germans Masferrer, que es recrea en la combinació d’estils, a la plaça de Don Miquel de Clariana. 

Aquesta mansió va ser la seu, i el lloc de tertúlia, d’homes cultes i inquiets com Jaume Collell, Jacint Verdaguer, Serra Campdelacreu, Josep Salarich i Martí Genís, fundadors de l’Esbart de Vic i fervents impulsors del moviment literari i patriòtic de la Renaixença.                                                                   

Seguint amb interès l’obra pública, aquest segle va veure néixer la nova entrada de la carretera de  Barcelona amb la construcció del nou pont inaugurat el 1845, coincidint amb la primera reforma del que a partir d’aquest moment -mort el gran pensador vigatà-, es batejà com a plaça de Jaume Balmes. Proper al cap del pont, pel cantó del parc, s’hi aixecà una triple portalada que va substituir l’anterior Portal del Vi Gros. En coincidència de temps i espai, el bisbat edificà, en aquest mateix indret, l’edifici de Casa Asil per a sacerdots ancians. 

Una altra obra pública important de l’època va ser l’explanació del passeig de Santa Clara, a partir de 1831. Aquest passeig, gràcies al projecte de l’arquitecte Oriol Mestres que proposà l’allargament posterior de les cases del carrer de Cardona fins l’antic pany de muralla, se salvà d’una anterior proposta que l’hauria convertit en una illa de cases, i s’hauria perdut irremeiablement per sempre l’elegància d’aquest dinàmic bulevard.

Finalment no  podem deixar d’esmentar les construccions al servei de la cultura prodigades amb convicció i fe per prohoms de la ciutat i pel mateix bisbat: la Biblioteca Episcopal(1806), construïda gràcies a la determinació il·lustrada del bisbe Veyan; el Teatre Principal(1868), rebut entussiàsticament  per la gent del Cercle Literari i afins -malauradament convertit en “teatre cremat” l’any 1919 després d’un espectacular incendi- i el Museu Episcopal (1891), promogut per Josep Morgades i Gili, el bisbe restaurador del monestir de Ripoll.

Però no hi va haver res de tan enigmàtic i espectacular com la descoberta, el 1882, de la cel·la de l’antic Temple Romà, amagada entre les parets de l’enrunat Castell dels Montcada. Josep Serra i Campdelacreu, el descobridor i valedor, viatjà a Grècia per tal de documentar-se i atendre’n curosament la restauració. No és cap casualitat que l’única columna del restaurat temple, que té una de les seccions del fust original, hagi quedat inscrita amb el nom d’aquest vigatà il·lustre.    

Miquel S. Cañellas 

(del llibre   VIC CRÒNIQUES URBANES)