Inauguracions de cultura

 Mancat de tot suport popular i davant la reiterada insistència de la classe política per un retorn a la normalitat institucional, el rei, d’acord amb l’estament militar, destituí Primo de Rivera i nomenà cap provisional, pel març de 1930, el general  Berenguer . Aquest, va ser reemplaçat, en poc menys d’un any, per l’almirall Aznar. 

El canvi de consistori a la ciutat arribà de forma precipitada per la mort d’un espectador ocasional durant la manifestació popular contra els regidors  governatius i el  batlle, en la qual hi hagué increpacions i trencadissa de vidres per tal de dissuadir-los de continuar al capdavant del govern de la ciutat. L’enterrament  de Llucià Pujols esdevingué una manifestació de dol ciutadà, viscuda en un clima de tensió i  significació política afegida.  En “Pugilato” (el cap de la policia municipal a qui la Guàrdia Civil tractà de protegir amb trets intimidatoris contra els manifestants) desaparegué de la ciutat per un quant temps i no tornà a Vic fins passada la Guerra Civil, quan s’incorporà novament a la seva expeditiva tasca. 

Inauguració de la columnata del Temple Romà (Foto Robert)

En l’espera d’esdeveniments i per tal d’evitar mals majors, es nomenà un nou consistori presidit per Ramon Calderó (març 1930), al qual recaigué l’honor de dues inauguracions de prestigi per a la cultura de la ciutat:la columnata del Temple Romà i la Biblioteca Popular. Pel que fa a la primera d’aquestes inauguracions (juny de 1930), celebrada amb la presència de personalitats rellevants, cal esmentar que hi assistiren, entre d’altres, el canonge Jaume Collell i Manuel Serra i Moret, fill de Josep Serra i Campdelacreu, el descobridor i primer restaurador de la cel.la del temple. 

L'any següent, el bisbe Perelló va beneïr amb tota solemnitat les instal.lacions de la nova Biblioteca Popular, tant de temps ajornada i, bastida finalment  a l'antic solar de l’enderrocat  graner del capítol, junt a la casa de l'Ardiaca, al peu del vell cloquer. En aquesta ocasió una gernació de vigatans assistiren il.lusionats a l'acte d’inauguració de les noves instal.lacions, que presidí el Sr.Joan Maluquer, president de la Diputació Provincial de Barcelona. Finalment  Vic podria tenir una biblioteca  d'àmbit públic, que formaria  part d'una xarxa nascuda gràcies a l’impuls patriòtic i cultural de la Mancomunitat anterior. Fins llavors, les traves burocràtiques i els avatars polítics del període de la dictadura, n'havien impedit la seva materialització.

Inauguració de la Biblioteca popular  ( Foto: Antoni Robert )

En el camp constructiu, a Vic passat el parèntesi “imperial" de l'edifici de la Caja de Pensiones i la torre propera del casal de  Esteve Costa al carrer de sant Josep, es reformà la mansió gòtica de Casa Beuló (Can Cassa), adquirida l’any 1930 per la banca Soler i Torra Germans com  a oficines de la seva nova seu a la plaça del Mercadal.  

Per altra banda, en la majoria de noves construccions civils i religioses,  les obres es mantingueren  encara  amb les pautes estilístiques del noucentisme "a la vigatana",de l'incombustible arquitecte Josep M.Pericas. Són d’aquest autor, el convent de les germanes Josefines, en construcció durant aquests anys i la nova església  conventual dels Pares del Cor de Maria (claretians), edificada l’any 1930 al costat mateix de l'antic temple barroc de l’orde mercedària, que no va tardar gaire temps a desaparèixer consumit pel foc. Finalment, i després d'un període força llarg d'obres de rehabilitació de  l’antic edifici de Llotja, es va tancar la sala dels arcs, avui recuperada Sala de Llotja, amb vidrieres emplomades i artístiques reixes de ferro, que va dissenyar el mateix Pericas i obrà l'habilíssim forjador Ramon Collell, “picallimes”. Un racó urbà, el de la sala dels arcs que es complementaria ben aviat amb l’artístic fanal dels ocells construït pocs anys més tard pel serraller i artesà del ferro, Josep Campà.

Portes reixades de l'edifici de Llotja

Finalitzats els  treballs  en els vials de circumval.lació del nou eixample (Morgades, Gallissà, Gudiol),es van anar pigallant de nous habitatges, però també  de magatzems i tallers. El carrer de Verdaguer amb la plaça del Centenari, malgrat haver transcorregut uns quants anys des de la seva planificació i delimitació urbanística, continuava essent un vast espai amb multitud de solars per edificar.  On no hi havia cap construcció, la vorera quedà limitada per una tanca d'obra ben apta per enganxar-hi tot tipus d’anuncis i pasquins.   

Però els fets al carrer varen donar un tomb amb la celebració de les primeres eleccions municipals l’abril de 1931, després d’uns quants  anys d’absència de consultes. Amb la victòria inesperada, als principals ajuntaments, de les candidatures dels partits d’esquerres, el rei Alfons XIII, desproveït del suport popular, optà prudentment per dimitir i emprengué el seu camí d’exili cap a Roma. Ateses les circumstàncies i embolcallat per un sentiment d’eufòria Lluís Companys entrà a l’Ajuntament de Barcelona i va instar la dimissió de l’alcalde governatiu. En un gest desafiant féu seva la proclama independentista i republicana, avançant-se al seu cap de  llista i fundador del partit.  Francesc Macià  poc més tard, primerament  des del balcó de l’Ajuntament i després des del  la Generalitat va proclamar la República Catalana, com a Estat integrat a la federació de repúbliques ibèriques. Era el dia 14 d’abril i a la proclamació va seguir un esclat d’entusiasme popular.

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )