L'esperit del Noucentisme ( I )

-

 De l’etapa modernista, esmorteïda “oficialment” cap al tombant de segle, encara  en quedaven molts dels artífexs i creadors. Però aquell esperit romàntic, gestat per la Renaixença, arravat artísticament i políticament invertebrat, evolucionarà cap a plantejaments formals més clàssics i a uns temps políticament més madurs. Amb la publicació de les Gloses, any 1906, a les planes del periòdic tradicionalista La Veu de Catalunya, Eugeni d’Ors formulà les seves orientacions estètiques i culturals de l’ideari noucentista. Es tractava d’una nova comprensió, la síntesi entre la Renaixença i l’universalisme modernista, que tindrà ben aviat la seva corresponent acció  en l’actuació política que va dur  terme la Mancomunitat de Catalunya (1914 –1923), sobretot per l’acció decidida d’Enric Prat de la Riba, el seu primer president. No en va fou el mateix Ors qui qualificà el gran polític regionalista  com “el seny ordenador de Catalunya”. 

Enric Prat de la Riba

Malgrat les dificultats i els entrebancs de tota mena que sotjaran aquest període (pistolerisme, lluites socials,guerra europea i el Desastre d’Anual de 1921), la Mancomunitat impulsà una sèrie d’actuacions en els camps tècnic, social, cultural i patriòtic que si bé no van poder arribar als objectius fixats (ben aviat la dictadura intentà esborrar-ne les traces), sí que van suposar un punt d’inflexió i una referència obligada de totes les actuacions  polítiques catalanistes posteriors. 

Precisament,a l’inici d’aquesta etapa, havia tingut lloc a la nostra ciutat un acte de marcat sentit patriòtic. El dia 2 de novembre de l’any 1913, es va col.locar una lauda en memòria de Francesc Macià (Bach de Roda) a la façana de la modernista casa Vilà, a la rambla de les Davallades: l’antic pla de les forques.

El Noucentisme, més enllà de la seva influència social i patriòtica,  repercutí de forma notòria en la formulació de les noves tendències arquitectòniques. Va ser per això que, contràriament a l’estil que el precedí, valoraria la línia recta, l’eix simètric, la influència del classicisme grecoromà i el gust ornamental pels esgrafiats. Són il.lustratius d’aquest estil el grup escolar Ramon Llull de Josep Goday (a la cruïlla Diagonal-Consell de Cent de Barcelona) i l’obra urbanística de Rafel Masó que planificà i disenyà l’entorn residencial d’estiueg de S’Agaró.

Vic, amb el grup municipal de Catalunya Vella, sorgit de gent del Cercle Literari proper als plantejaments de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó, tardà a posar en marxa les directrius  de la Mancomunitat. Algunes quedaren en bones intencions; va ser el cas de la Biblioteca Popular projectada inicialment a l’horta de Sant Josep i posposada sine die, l’any 1918, després de col.locar-ne la primera pedra. Altres projectes, com les Escoles Públiques, o les millores en infraestructures urbanes, etc. van haver d’esperar millors temps.

Josep Maria Pericas i Morros
A la nostra ciutat, l’evolució cap al nou estil arquitectònic s’imposarà per l’obra del reconegut Josep M. Pericas i Morros, que, com a arquitecte municipal (1922-1939) i del bisbat, d’ençà l’any 1913, realitzà  una ingent obra pública i privada que haurà d’influir notablement  en l’arquitectura vigatana fins a mitjan anys cinquanta. Més endavant, ja en temps de postguerra, un altre vigatà, Josep M. Bassols aixecà  dos  dels seus millors edificis inspirats en els cànons  arquitectònics d’aquest corrent.

El treball del vigatà Pericas, que s’erigí en aquells moments com a únic representant d’aquesta nova tendència, “presenta uns caràcters figuratius i estilistics que tradueixen clarament els planteigs estètics del noucentisme, amb tot , les noves influències europees, el descobriment del romànic i  l’arquitectura rural catalana el portaran cap a una manera de fer molt pròpia”. Com a arquitecte noucentista, s’inicià amb la construcció de la  tribuna del Palau Episcopal, encarregada el 1916 pel bisbe Torras i Bages que no l’arribà a veure acabada. Poc després d’aquesta data, obligats per les disposicions del nou bisbe, el valencià Francisco Muñoz Izquierdo, els estudiants de Vic van haver de d’abandonar  capa i tarot definitivament al bagul dels vells records.



Miquel S. Cañellas 


(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)




La nova tribuna noucentista del Palau Episcopal de Vic




És en aquesta època que els estudiants de Vic deixaran capa i tarot al bagul dels vells records


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació