Llums i ombres de la República ( II )

 Pel que fa al capítol d’infraestructures i serveis, cal dir que a l’Ajuntament s’estava discutint el projecte d’un nou abastiment d’aigua potable per tal de complementar l’insuficient cabal procedent de Monallots. Mentre el grup republicà defensava la portada d’aigües  pel sistema de gravetat des de la presa de Forat Micó, dessota Bellmunt, el grup de Catalunya Vella defensava la captació per bombeig procedent del riu Ter des de  Conanglell. Com es pot suposar, després de múltiples discussions i per  manca d’una majoria representativa, el projecte quedà encallat al cartipàs municipal fins passada la Guerra Civil. Sobre l’urbanisme direm que, en aquests moments  s'obriren els carrers de  la Soledat, Anselm Clavé i Andreu Febrer a l'entorn de la nova zona escolar  Jaume Balmes, a la qual s'accedirà, a partir d'aquests moments per un pont  nou d'estructura metàl.lica, construït -a l’igual del nou pont del Molist- als tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona . 

Entorn de l'escola Jaume Balmes s'obriren nous carrers al barri

Però tots aquests  projectes  i millores es van veure obstaculitzats per la implantació d’un ordenament jurídic que tant des de l'òptica de la gent senzilla com de les classes més tradicionalistes favorables al regionalisme de la Lliga, no es podia pair sense una  pedagogia i una implantació gradual, que no es va donar ni poc ni molt. Les mesures de laïcització (a  la ciutat se suprimí el crucifix a la sala de plens, a les escoles i fins i tot al cementiri) i la separació efectiva  entre Església i Estat, es van interpretar com un atac directe a les conviccions religioses d’una gran part de la societat que les mantenia com a orientadores de la moral social i els costums. Més d’un intent de celebrar enterraments laics fou boicotejat pels mateixos clergues davant les portes del cementiri. Aquesta situació feia que en molts casos, per reblar les pròpies conviccions, molts fidels cristians fossin invitats per la parròquia a signar una declaració sol.licitant explícitament que en cas de mort es requerís un enterrament segons el ritus  de l'Església catòlica i romana. 

El mateix Manuel Brunet, un vigatà de soca-rel trasplantat a l'Empordà que en el seu moment havia "flirtejat" amb Andreu Nin (antic militant socialista i posterior dirigent del POUM), s'exclamava, des de la columna del diari La Publicitat, per aquestes mesures de laïcització, que considerava impròpies de la nostra tradició en la línia del catalanisme tradicional d'influència clarament torrassiana. La defensa pública del seu posicionament com a catòlic militant, li valgué  més d'una amenaça de mort. 

El desgast del primer bienni republicà (abril 1931- novembre 1933) abocà el govern  central, presidit per Azaña, a la pèrdua de les legislatives. Amb la formació del nou govern, presidit pel cap de llista del partit radical Alejandro Lerroux, la tensió entre el centre i la perifèria s’aguditzà ; a Catalunya sobretot, per la discussió de la nova llei de contracte de conreus a la qual s’oposaren la gent de la Lliga, molt propera als interessos dels terratinents. Però la situació arribà al límit, l’octubre del 34, amb la  incorporació dels diputats de la CEDA, de Gil Robles (Confederación Española de Derechas Autónomas), al nou govern republicà. 

Aquest fet destapà la caixa dels trons de la protesta de les esquerres amb  la convocatòria d´una vaga general. Al costat d’això el president Lluís Companys declarà unilateralment l'Estat català, després d'uns mesos de tensions i amb un gest desafiant contra el govern de Madrid. A Vic el dia 6 d’octubre, s’inicià la vaga general i per unes hores onejà la bandera d'Estat català al balcó de l'Ajuntament. L’endemà, diumenge a la matinada, el gest de Companys era avortat a Barcelona, sense gaire oposició al carrer, per un destacament de l'exèrcit comandat pel general Domènec Batet. Grups obreristes de Manlleu, Roda, però sobretot de Torelló, resistiren un parell de dies més, fins a l’arribada d’un tren amb tropes del terç que rendiren la vila. 

El retorn victoriós de Lluis Companys a Barcelona 

El govern de Lerroux va reprimir amb duresa el primitiu focus de la tensió: la revolta minera d'Astúries que sufocà durament un jove general Franco. A Catalunya es condemnà Companys i els seus consellers a trenta anys de presó, se suprimí la Generalitat i l'Estatut i es nomenà un governador general per al Principat. La nova situació, malgrat el que podia semblar, no era definitiva. Les eleccions de febrer del 36 tornarien a girar les agulles del temps. La República rebrotà temporalment per la victòria de les esquerres a les legislatives i Lluís Companys, indultat, fou rebut a la plaça de Sant Jaume per una immensa multitud que l’aclamava  per tornar a presidir el govern de la Generalitat, però...pocs mesos més tard, l'alçament militar capitanejat pel qui més endavant s'autoerigiria caudillo,  deixaria  en un no-res les expectatives més optimistes. 

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )