Destruccions conventuals ( II )

 I és que més enllà de les teories socials i la seva aplicació, els abusos i l'arbitrarietat contra persones i béns, es perllongaren fins més enllà de l'octubre del 36. Catalanistes moderats, gent de missa, simpatitzants de les dretes, però sobretot clergues, religiosos i religioses van engruixir una llista de brutalitats i d'assassinats resolts sovint amb un expeditiu tret a la nuca, a peu de carretera o dessota  qualsevol pont de la comarca.

Després de veure com s'estimbaven les estàtues dels sants patrons de la ciutat, la creu i les campanes de la catedral, els ciutadans contemplaren atordits, el dia 8 de setembre, l'espectacle públic de l’apilament d'imatges i llibres religiosos disposats per a la catàrsi revolucionària del foc al centre del Mercadal. Qui no portava aquests objectes a la plaça els havia de fer desaparèixer a casa seva sota pena de càstigs severs.  Les llibreries  i impremptes van haver de llogar carretons per fer front a aquesta  coercitiva obligació.

 Transcorreguts els tres primers mesos, la Generalitat, i els seus representants als municipis van recobrar paulatinament el poder i reduïren finalment els abusos dels comitès, empresonant alguns dels seus principals dirigents. Va ser sobretot a partir dels fets de maig del 37, que es van fer més evidents les tensions entre els diferents grups de poder, partits i centrals sindicals.

La lluita entre faccions cobrà tota la seva radicalitat en l'atac republicà a l'edifici de Telefònica de Barcelona, ocupat i defensat per les forces anarco-sindicalistes. Vic pel fet de ser un lloc de rereguarda amb molt espai  apte per a allotjar-hi personal  (cal recordar que els convents no destruïts eren buits perquè les comunitats s’havien dispersat), ben aviat s’omplí de refugiats que arribaven de les zones ocupades els quals van ser acollits inicialment en les dependències de les àmplies naus exconventuals.  Tot i no ser enclau de batalla, molts joves reservistes eren cridats a files per a passar a l'exèrcit republicà, cosa que provocà en molts casos la deserció,l'emboscament o el pas arriscat cap a la frontera francesa. A mesura que la guerra avançava i la zona controlada per la república es reduïa, Vic anava emplenant-se de guàrdies d'assalt, carabiners i militars. Aquí també s'instal.là l'Hospital Militar (a l'Escorial), la Fàbrica de material de guerra (al Sucre) i la Fàbrica de Tabac (a la casa Sacerdotal). La ciutat va quedar, final i estratègicament ocupada, funcionant com a casernes complementàries a la de la Rambla de l'Hospital, el convent del Remei i l'antic Seminari del carrer de sant Just.

 Afortunadament, els bombardejos a la nostra ciutat foren escassos i ja molt al final de la guerra; Barcelona havia rebut els primers atacs de l'aviació  pel febrer del 37 i es van repetir puntualment al llarg del conflicte i amb més intensitat els dies finals. Vic, però, no rebé ni un sol impacte d’obús fins la diada fatídica del  21 de desembre del 1938. Un divendres, en ple dia, els bombarders Savoia Marchetti de l'aviació feixista passaren en vol rasant deixant caure un seguit de metralla que impactà en alguns edificis de la zona de can Marnet al carrer de Montserrat. Dos atacs semblants tornaran a repetir-se al cap d'un mes:els dies 20 i el 25 de gener , causant (entre els tres atacs) vint-i-tres víctimes civils i un nombre indeterminats de ferits. Aquesta segona i tercera vegada els bombardejos van "ferir" la ciutat antiga;  fins i tot van arribar a mossegar el vell cloquer d’Oliba, mentre que els impactes d’altres bombes clivellaren definitivament les columnes del temple Romà. 

Però el conflicte bèlic arribava a la seva fi. La situació europea i mundial es girava contra  les tesis de la República Espanyola, que anava perdent el suport a la Societat de Nacions. Ni amb l'acomiadament prematur de les Brigades Internacionals, el president del govern Juan Negrín aconseguiria canviar la percepció que des de l'exterior es tenia de la guerra d’Espanya.  

La pèrdua de la batalla de l'Ebre  (entre l'agost i el novembre del 38) suposà per a l'exercit republicà la derrota militar que declinà la balança en favor de l'enemic, les baixes foren a milers a ambdós bàndols; però la partida ja estava cantada. Atesa aquesta situació, Bèlgica s'avançà en el reconeixement del nou govern militar , cosa que féu l’1 de desembre de 1938 . 

El dia 26 de gener següent va caure Barcelona sota l'artilleria franquista, els tancs varen entrar per la Diagonal i en poques hores els carrers es van omplir de militars i requetès i es van començar a penjar banderes espanyoles en molts balcons del cap i casal.  De Vic, es va dir aleshores, que hi havia encara  molts resistents.

Imatge aèria de Vic sota l'efecte dels bombardejos

Pocs dies després de la caiguda de Barcelona, les columnes del general  Garcia Valiño entraren a la Plana de Vic des del Lluçanès i es van escampar pels replecs de Gurb i Sant Sebastià, mentre que les restes de l'exèrcit republicà, amb els carabiners, guàrdia d'assalt, juntament amb altres civils temerosos de possibles represàlies dels qui ara arribaven, varen fugir de la ciutat sense massa resistència. En la seva fugida, els militars deixaren  alguns ponts esventrats per tal d'impedir l'encalçament del qui ben aviat els en voldrien passar comptes. Les cunetes de les carreteres i enmig dels camps, jeien abatudes les darreres víctimes del foc creuat entre ambdós contendents.

Era cap al tard del  dimecres  dia 1 de febrer del 1939, quan les tropes franquistes van fer la seva entrada a la ciutat, precedides per soldats  de les unitats del Riff i la Legió rebudes per una població entre temerosa i  expectant. L’entrada  al Mercadal i la crema d’alguns símbols de l’etapa  anterior presagiaven nous temps. El cap militar nomenà als pocs dies un alcalde accidental per a la ciutat en la persona de l'advocat Josep Sala i Molas. El diumenge dia 5 de febrer, la Plaça Major fou escenari d'una primera Missa de campanya, oficiada pel vicari general de la diòcesi Dr. Jaume Font. El bisbe  Joan Perelló, després del seu exili mallorquí, arribaria a  Vic el dia 11 de març, on fou rebut emotivament a la plaça de la catedral. Vic, a  poc a poc, es fregava els ulls d'aquell malson i intentava acomodar-se a una realitat nova, alhora que com a arreu, feia la vista grossa als excessos dels guanyadors. Després de dos anys i mitg de penalitats de tota mena, si no era el final esperat, era almenys el desitjat final.

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )

Col·legi Sagrat Cor seu de les Milícies Antifeixistes i posteriorment de la Guàrdia d'Assalt

Les campanes litúrgiques de la Catedral que foren estimbades el dia 3 de setembre del 1936