La dècada dels anys cinquanta ( I )

 A l’alcalde Joan Puigcerver el va succeir l’any 1952, Josep M.Costa Velasco que va donar pas a una època que va coincidir  amb els acords econòmics entre l’Estat espanyol i els EEUU, el Concordat amb el Vaticà, i l’ingrés d’Espanya a l’ONU. El clima de “guerra freda” entre la URSS i els EEUU, propicià el reconeixement d’Espanya en el si del bloc de les països occidentals. 


Dins d’aquest ambient favorable,l’abril de 1954 la nostra ciutat va rebre  la visita d’una representació de “marines”  la  sisena flota americana ancorada a Barcelona. S’havien desplaçat a la nostra comarca  per tal de  jugar un amistós de beisbol. A la recepció de l’Ajuntament es brindà per l’amistat i la col.laboració entre Espanya i els Estats Units d’Amèrica. Era el signe palpable, en clau local, d’un incipient galanteig.

Vic va viure a partir de llavors, i al compàs dels temps, una notable expansió econòmica, que va fer possible l’augment de població a partir del propi creixement vegetatiu, però sobretot per l’aportació de  mà d’obra immigrant procedent de les zones més deprimides de l’estat; Andalusia i Extremadura, majorment. Al llarg d’aquesta dècada, a Espanya, van passar un milió de persones, de l’agricultura cap a la indústria i els  serveis. 

Amb l’arribada de l’aigua de Forat Micó l’any 1952  (més endavant s’hi afegirà l’aigua del Ter) es va  possibilitar l’expansió d’una renovellada indústria de la pell i el cuir a les quals caldrà sumar, la metal.lúrgica la qual creixerà amb força a remolc de l’anterior.


L'Escola Industrial abans de la seva conversió en IES VIC

La construcció de la nova Escola Industrial (l’actual IES VIC) inaugurada l’any 1955 en uns terrenys agrícoles propers a la Clínica de la Aliança, tindria en aquest context de creixement, la seva plena justificació. 

Esperonada per les circumstàncies, la ciutat començà a expansionar-se urbanísticament per la necessitat d’habitatges per tal d’acollir els nouvinguts. Una onada immigratòria a la qual ja ens hem referit abans, que si bé fou notòria a la nostra ciutat, no arribà a aquella massificació i despersonalització alarmants que assolí en altres nuclis de l’àrea metropolitana de Barcelona o del Vallès.La ciutat de Vic, va passar dels 15.000 als 23.000 habitants en el període que va de la immediata postguerra a l’any 1960, la qual cosa representà un increment del 53 % de població  en tan sols vint anys. 

Per tal de remeiar aquella escassetat inicial dels primers anys de postguerra, es varen construir els primers blocs socials al sector sud de la ciutat, a l’altre cantó del Mèder. El primer d’aquests edificis va ser Can Molins  (1952) al barri del Remei. L’any següent, l’adoberia de Genís i Rius inaugurava les primeres vivendes per als obrers de la seva fàbrica al Prat de Galliners. Més endavant s’aixecarien els pisos de la Obra Sindical del Hogar, les popularment anomenades cases del Sindicat, habitades des de 1959, a l’altra costat de la via del tren. 

Paral.lelament a aquests darrers habitatges, l’obra social de la Caixa de Pensions, aixecà dos grans blocs  i una alterosa torre per a famílies obreres i de classe mitjana al sector de l’Estadi Torras i Bages. A aquest panorama  in crescendo de la nova urbs, que ja traspassava les capçaleres dels antics ravals, caldrà afegir-hi la construcció dels habitatges socials unifamiliars que impulsà  mn. Josep Guiteres, el capellà de  “La Calla”, que construí inicialment en terrenys de Joan Riera, un prohom vigatà continuador de l’obra despresa, romàntica i evangèlica d’aquell clergue atípic.  Ben aviat el pla de l’Estadi i la  Serra-de-Sanferm quedarien clapejats de petits habitatges unifamiliars adossats on s’hi varen quedar molts dels obrers provinents de la construcció de la presa  de Sau inaugurada l’any 1962, així com també famílies camperoles  provinents de la mateixa vall i poble, finalment submergit sota les aigües del Ter.

Sant Romà de Sau abans de la inundació de la presa

Emperò, Vic també s’expandí per l’esplanada de les noves zones residencials situades en els turons del sector nord de la ciutat. Ens referim al pla de Santa Clara Vella, a la zona nord-est i a la falda del turó del Puig d’en Planes, en el cantó oposat. En aquest darrer sector, s’hi alternarien de forma mixta, habitatges més modestos enmig d’altres xalets residencials per a  empresaris i agents de treballs  lliberals. Aquest període representà per a Vic, un increment de l’obra pública que s’inicià amb la construcció de la primera variant de l’antiga N-152, que allunyà definitivament el trànsit rodat itinerant, de l’interior de la ciutat.

Aquest nou traçat, entremig de  la fàbrica del Sucre i Can Pamplona, estalvià en el seu moment, dos passos a nivell i possibilità el  creuament del Mèder per un nou viaducte de quatre arcades estrenat, a l’igual que la nova variant exterior, el gener  de 1955.  


En l’aspecte urbanístic, l’alcalde Costa, amb la col.laboració del periodista i cronista local, Josep M. Solà Sala, va endagar una  campanya a través de les ones de Ràdio Vich-Emisora Balmes, per tal d’agençar el Parc Balmes i convertir-lo, a partir d’aquests mateixes dates en el jardí públic de la ciutat: una empresa que s’aconseguí amb molt d’èxit de participació i la col.laboració econòmica de moltes famílies i empreses vigatanes.



Tres anys més tard (1958) es remodelà la Rambla del Passeig, que va canviar cap a una estètica més en consonància als nous temps, la qual cosa va suposar la remodelació total de l’enllumenat, paviment central i parterres enjardinats. No gaire més tard s’hi construí  una font lluminosa -el Surtidor-  que venia a succeir una antiga font amb l’abeurador del bestiar, situats davant mateix de la fonda Colón.



Miquel S. Cañellas 


(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari