Reconstruccions de postguerra ( II )

 En aquests primers anys de postguerra, el bisbe Perelló  va destinar bona part dels recursos mediàtics i econòmics a la campanya per la construcció del nou Seminari Diocesà, la nineta dels seus ulls. Inicialment projectat en els terrenys de l’estadi Torras i Bages, la proximitat  de la capa freàtica dels terrenys aconsellava el canvi d’emplaçament cap al sector nord de la ciutat.

 Les aules d’aquest vast edifici de planta de doble creu, aixecat mitjançant el treball de mà d'obra forçada, varen ser dirigides per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí. L'edifici va estar a disposició dels primers estudiants de capellà l’any 1947, mentre que la inauguració oficial de l’edifici es demorà dos anys més. Però al mateix temps que es construïa el Seminari Diocesà, s’adaptà –a petició del Dr. Eduard Junyent-  l’antic col.legi de Sant Josep, “La Panissa”, com a seu del nou Museu Episcopal. Així mateix, continuaren ininterrompudament les restauracions d’antics temples parroquials,capelles i santuaris malmesos o semienderrocats, en una activitat incessant que va donar feina constant a paletes, pintors, decoradors i escultors, fins ben entrada la dècada dels seixanta.

Pel que fa a les comunitats religioses que havien perdut el patrimoni en la fúria iconoclasta del 36, algunes es traslladaran a nous abrigalls. Aquest va ser  el cas de les monges de Santa Clara (Les Clarisses) que van  ocupar un antic casal barroc encastat entre la plaça de Malla i la de Montrodon al qual, es van fer obres d’adaptació i ampliació. L’altre gran convent destruït, el de les Davallades, fou venut l’any 39 a l’entitat d’estalvis veïna que l’acabà d’enderrocar per tal d’ampliar les seves oficines. La congregació religiosa, després de la guerra civil, passà a ocupar una antiga mansió dels Espona, vora el sector de Miramarges; al costat de la plaça del Mil.lenari. D’altres temples conventuals  arrasats, com el de la Mercè o el del Remei, els calgué esperar  l’afloriment de recursos de la pròpia congregació i els donatius dels fidels per tal de veure aixecar novament els seus murs.

 En l’aspecte urbanístic, Vic quedà inicialment estancada per una economia de postguerra que durant aquests primers anys només va poder  atendre les necessitats i les infraestructures bàsiques. En la immediatesa es van refer els accessos dels ponts esventrats. No gaire més tard (1944) una secular entrada al Mercadal, el carrer de les Neus, va barrar definitivament el pas al transport de cavalleries per convertir-se en simple carrer de vianants; sols una columna mossegada pel botó de  les rodes dels carruatges, restarà com a testimoni mut de la funció d’aquest antiga entrada pel portal de Gurb. Finalment l’any 1948 es van  reiniciar les obres de canalització d’aigua potable  des de la presa de Forat Micó als dipòsits del Puig d’en Planes. Ironies de la vida... es tirava endavant el projecte que havien defensat en l’etapa anterior els regidors republicans. 

Bandejades la llengua i la cultura de les instàncies oficials i totalment de l’escolaritat, en una primera etapa sols varen ressorgir a la nostra ciutat entitats i manifestacions folklòriques lligades al catalanisme regionalista de l’etapa anterior. Serà el cas de l’Orfeó Vigatà i el sardanisme, que a Vic, es recuperaren molt aviat. També, just acabada la guerra es reprengueren les audicions de la Banda Municipal de Música sota la direcció del mestre Rafel Subirachs. Aquesta formació instrumental, juntament amb l’Escola Municipal de Música i l’Orfeó Vigatà, que dirigí més endavant el mateix mestre en substitució de Mn. Miquel Rovira, traspassat l’any 1957, van aglutinar al llarg d’un quart de segle, tot l’ambient musical de la ciutat. Tímidament, però, sorgí ben aviat algun símptoma de recuperació amb la celebració de vetllades poètiques a la parròquia de Cantonigròs a partir de  1944 o d’uns incipients Jocs Florals celebrats l’any següent a Folgueroles, en ocasió del primer centenari del naixement de Verdaguer; un acte literari que organitzà i presidí el Dr.Eduard Junyent i Subirà. Aquest insigne canonge i historiador vigatà, va esdevenir una de les peces claus pel que fa al manteniment i recuperació del nostre  patrimoni i cultura, en uns moments de gran dificultat i escassetat de mitjans que ell es procurà per pròpia iniciativa. Arxiver municipal, conservador del museu i responsable de la biblioteca i arxius episcopals, fou l’aglutinador de persones inquietes a les quals aconsellà  sàviament i aixoplugà gràcies a la seva influència i prestigi. Home de tertúlia, fou el mantenidor d’aquell antic costum de conversar sobre l’humà i el diví, que veurà llum  novament a la rebotiga de can Sala (el llibreter de la Plaça), o a la galeria de migdia de la Biblioteca Episcopal; unes trobades que desembocaren en la creació, l’any 1950, de la colla de Montrodón. 

Al voltant d’aquests mateixos anys, va donar el seu suport a la Agrupació d’Artistes, embrió del que fou més tard el Grup dels 8 que reuní a partir de 1946, un esplet de joves  pintors locals àvids de noves tendències i expressions plàstiques; una colla d’artistes que exposarien  sovint a la Sala Bigas del carrer de sant Sadurní. Inaugurada els anys vint, aquesta pinacoteca al redòs del cloquer de la Pietat, fou al llarg de quatre dècades, l’únic aparador i reducte d’expressió artística a casa nostra. 

L’any 1949, la ciutat de Vic, celebraria amb solemnitat la clausura del centenari de la mort de Jaume Balmes. El règim i el seus acòlits s’afegiren als actes amb l’assistència personal del cap d’estat que va ser rebut sota pali al Te Deum de la Catedral. L’estada de Franco a la ciutat, fou l’ocasió per inaugurar oficialment el Seminari Diocesà, així com el nou pont Balmes que havia d’enllaçar el parc del mateix nom amb el raval del carrer de Sant Francesc, substituint una anterior passera d’estructura ferroviària . Coincidint amb l’event, davant mateix del Palau Bojons de la plaça de Clariana, la ciutat dedicà una estàtua a l’insigne apologeta i pensador vigatà: una obra de l’escultor Borrell Nicolau, autor a l’ensems del bust de Mn. Cinto, col.locat pocs anys abans a la plaça del Centenari i avui reclosa al vestíbul superior del nostre Ajuntament.

 La celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona, l’any 1952, marcaria el punt àlgid del nacionalcatolicisme a Espanya, alhora que va  suposar, sobretot a Catalunya, el seu punt d’inflexió. Barcelona, que va veure com s’aixecaven el barri i les vivendes del Congrés, també s’estirà cap a ponent per la prolongació de l’avinguda Diagonal; el principal escenari de celebració dels actes públics i multitudinaris. Vic va preparar aquest event amb profusió propagandística des del bisbat, les  parròquies i la participació activa d’un sector de laics adscrits al moviment d’Acció Catòlica. La companyia de ferrocarril ampliaria el servei amb trens nocturns a Barcelona per dur de tornada els assistents als actes del Congrés. 

L’assistència de delegacions estrangeres (americanes i italianes sobretot) a la magna efemèrides i els contactes entre els congressites (teòlegs, bisbes i laics) obriren noves perspectives que aplanaren el clima per a un nou concordat entre el règim i la Santa Seu. Un concordat, el de 1953, que si bé mantenia la prerrogativa d’elecció dels bisbes per part del cap de l’estat (d’entre una terna presentada prèviament), va donar llum verda el naixement d’associacions i moviments d’església a l’empara del bisbe respectiu.

Miquel S. Cañellas 

(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )