Més i Major que mai ¡¡

 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul.

Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Durant aquest període, i s’ha d’entendre des del seu context, es prescindí  dels macers de la ciutat  i es posà a terra el cavaller de Corpus, aleshores i com avui, herald i banderer de la Ciutat.  Però la pressa per  buidar de  simbologia uns actes cívics anà en paral·lel a les ganes de buidar la ciutat, i aquí penso sincerament,  es va cometre més d’un error; des dels polítics  que acabaven convertint la seva presència als actes oficials en un pur tràmit, però també des de la premsa escrita, sovint amb editorialistes no vigatans que aliens a una festa que no era la seva, s’acollien al dubte d’una veritat no contrastada , sincopada a ritme de teclat.

L’inici de recuperació d’alguns d’aquells símbols acríticament defenestrats va ser possible després d’una recuperació i “reinvenció” de les festes dels barris, que van ser camp adobat durant els primers anys de la democràcia (1976-1986)  per a l’experimentació de noves tradicions. Inicialment sobretot  per la creació de colles de geganters als barris del Remei, Santa Anna o als  carrers de Gurb i de la Riera. Amb tot, en un tímid intent, l’any 1983, el segon consistori de Ramon Muntanyà recuperaria la vigència dels macers, vestits  a l’ús amb gramalla negra de cerimonial, que encapçalaren altra volta el seguici festiu del Consistori, durant el trajecte d’anada i tornada a l’Ofici de la Catedral. S’havia tocat fons.

El fet que Xavier Cervera entrés a l’Ajuntament com a regidor, convidat per l’alcalde Pere Girbau, després d’haver estat membre de la comissió de festes del barri del Remei facilitaria les coses. Ben aviat, per Sant Miquel de l’any 1988 es recuperaven tres figures antigues de l’heràldica vigatana : el Cavaller de Corpus (l’abanderat  que havien descavalcat del cavall uns anys abans)  i els dos heralds amb trompetes i amb dalmàtiques carmesí ,color de goig, recomposades  gràcies a unes fotografies  d’arxiu de  l’any 1910. En paral.lel es feia un esforç per implicar-hi la ciutadania. En aquest punt cal  destacar la participació de les diverses associacions de veïns i la col.laboració activa de l’Anella Salta i Balla. D’aquestes associacions no ens podem deixar al calaix, la del carrer de Gurb amb en Toni Cortès al capdavant,  peça clau en la recuperació de la collida de l’espígol, ni oblidar la participació anual dels grallers de Santa Anna o els del carrer de  la Riera animant el cercavila festiu i processional. Una activitat que venia a emplenar el buit deixat amb anterioritat per l’antiga Banda Municipal finiquitada.

Seguint aquesta via de recuperació, els mantenidors de la festa anaren més enllà  Començava un cicle oníric de litúrgies laiques de nova creació. La “Crida de les Festes” deseixida d’aquella lectura pública protagonitzada fins l’acabament dels anys cinquanta pel popular “Quelet de les crides”, prenia altra volta el protagonisme de la festa a partir de l’any 1988 gràcies a la lectura dramatitzada que protagonitzaren el quadre d’actors de l’Orfeó Vigatà i Ventall Teatre. Aquests darrers, hereus de la inspiració d’un antic patrici: en Marià de Rocafiguera, forjarien nou costum amb l’esperada “contracrida”.

 L’any 1989 l’espígol guanyava nou protagonisme inspirant cada any el do poètic  i alenant una bella coreografia, la “Dansa Vigatana de l’Espígol” amb música original del vigatà Joan Lara, que ha esdevingut amb el pas dels anys un model de nova tradició. Vuit anys més tard, el compositor i músic Miquel Subirats posava notes i moviment al “Ball de Gegants”, una dança per a una parella d’impacte que s’incorporava amb inapel·lable èxit a la nostra festa gran. En aquest punt cal destacar en positiu –si més no per la intenció- l’ampliació de programa habitual a través de “El Somni de les Nits d’Estiu”, més endavant “Nits del Lloro”·. Una programació lúdica que s’inicià l’any 1992 tot i que la Festa vigatana per excel·lència quedava diluïda en un programa genèric d’aiguabarreig d’actes en el que Sant Miquel podia semblar un simple apèndix.

Tot i que la “sopa d’all”  ja feia dies que s’havia inventat i l’augment en la participació es notava any rere any, la represa s’oficialitzà documentalment sobre paper premsa:  “Més  gent que mai a la festa major de Vic” proclamava  un titular del dia 7 de juliol de 2003. La incorporació definitiva, un any abans, dels Sagals d’Osona, ja va representar l’aportació de nova saba a una festa que encara patia pels tòpics i li mancava l’estabilitat d’un grup o equip coordinador. Primer havien estat els castells, però ben aviat i a l’empara dels Sagals, la ciutat va descobrir que, en temps reculats  i revestint la solemnitat del Corpus, Vic havia tingut un àliga de dos caps, una mulassa i un bou. Sense complexes, recuperaren els elements del bestiari arcaic, els dos darrers l’any 2007, acompanyats pels nous Grallers de Vic en cercavila o bressolats amb noves músiques sorgides de la inspiració dels Lara (pare i fill), Subirats, Sentmartí,  Sitges i Toran, músics vigatans que ratllaren pentagrames a to amb el tempo que precisaven aquelles voluminoses còrpores.

La sequera (menor del que es deia i major del que alguns hauríem volgut) ha estat regada amb la suor de molts vigatans que, al llarg d’aquest darrer quart de segle, han treballat per mantenir, recuperar i millorar la nostra festa principal. No seria  just oblidar els gestors municipals (regidors de cultura principalment) que han apostat per renovellar i ser pal de paller en alguns moments de suplència. Els ingredients hi eren, només calia, posar-los novament dins l’olla, caldejar l’ambient i atiar el foc novament, remenar el brou i recuperar antigues receptes amb l’afegitó de nous aromes i gustos, això si, sempre especiats amb polsim d’espígol, el barballó amb que la ciutat obsequia sant Miquel.

Alegrem-nos d’aquesta ascensió als cims  d’una festa que s’ha recuperat finalment a ple pulmó. Insubstituïble perquè és la nostra, popular perquè és al carrer, joiosa perquè és compartida, major perquè és la de tots els vigatans. A l’edició d’enguany  han promès  “Xurriacada”, compensada però, amb  la música de Banda  que torna, després d’un llarg silenci d’anys, pel tradicional concert de vigília a la plaça de la Catedral. Una actuació de represa que completa el cercle d’una festa nova i antiga, no tan sols recuperada sinó engrandida imaginativament a cops de tenacitat, il·lusió i estimació per tot allò que ens lliga a aquest espai –la ciutat de Vic- on vivim, convivim i som. Convertim-la en festa, cívica, noble, joiosa i exultant. Amb la nova Banda i la nova música de fons, enguany a la tralla del Merma, potser hi esclataran flors.

 

Miquel S. Cañellas   

Programa de la Festa Major de Vic- 2012

Enguany (2022 )  he tingut l'honor de portat el penó de Sant Miquel 
al costat de Miquel Genís i Serra i el seu fill Miquel Genís i Masoliver