Obrint finestrals ( I )

 Parlant del cloquer de la Seu vigatana, Josep Serra i Campdelacreu havia expressat en un cert moment: “L’admiració, serà més gran el dia en que, com ja s’ha intentat assegurant llur solidesa, s’obrissin llurs finestrals cegats, i coronant-lo dignament fos objecte d’una respectuosa i completa restauració” Ho va deixar escrit dintre les planes d’una acurada edició d’imatges fotogràfiques de Vic, publicada per ell mateix l’any 1893. Setanta anys després, el Dr. Junyent recolliria la inquietud  de Serra i Campdelacreu i, discretament, iniciaria les obres de consolidació del campanar i l’obertura dels finestrals romànics tapiats d’ençà dels terratrèmols de 1428. Les obres dutes a terme amb l’assessorament de tècnics del Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona s’iniciaren el 1962. 


Aquest mateix any, Joan XXIII convocava una assemblea: el Concili  Vaticà II,que  feu possible l’obertura d’uns altres finestrals. El Papa de Roma, amb aquesta reunió ecumènica de bisbes i teòlegs, posà damunt de la taula, entre d’altres temes doctrinals i teològics específics, la controvertida qüestió sobre el diàleg entre l’església i el món. Un debat obert que, si bé ara podria semblar superat, en el seu moment generà d’altres debats més prosaics al si de les associacions laiques que l’església  agombolava. Però aquest “aire fresc” que va penetrar al si de la institució bimil.lenària refredaria la militància d’alguns dels seus millors actius. La nostra ciutat, amb una presència clerical més que notable, no fou aliena a aquestes controvèrsies que farien trontollar més d’una convicció. 

La gran quantitat  de secularitzacions de clergues i  religiosos, va anar de parella amb els debats interns sobre l’autoritat de l’Església, la llibertat de consciència i de culte, el celibat, l’autodeterminació dels pobles i els drets humans, entre d’altres qüestions. D’aquesta manera, mentre que les discussions sobre el concili acabaven generant debats socials, quasi polítics, dins dels grups de laics més inquiets, a les aules del Seminari es produïa un degoteig imparable de desercions. 

    Paral.lelament s’anaren obrint algunes escletxes en el marc de la  normalització cultural : per una banda, l’any 1960, naixia a Vic, una filial de Joventuts Musicals amb gent provinent del “Grup dels 8”. Tres anys més tard, un grup de joves encapçalats per Enriqueta Anglada es van agrupar en una nova formació de música vocal: la Coral Canigó.

En aquests moments  i sota el segell editorial del Bisbat de Vic, varen néixer dues publicacions emblemàtiques: l’Oriflama , destinada inicialment als joves de que complien el servei militar, i el  popular Cavall Fort dirigit a un públic majorment juvenil. L’advocat Joaquim Onyós i l’escriptor Armand Quintana, dos referents històrics de la represa  cultural d’aquests anys,  presentaren als directius de la nova publicació, a una jove dibuixant de llàpis àgil, joganer i expressiu: parlem de Pilarin Bayés que a partir de 1964 es féu present a la cita mensual d’aquesta popular revista gràfica,escrita íntegrament en català. 

Un altre referent d’aquests anys el trobem en la persona de Manuel Anglada i Bayés: un home compromès amb les inquietuds socials i polítiques que anaven aflorant arreu, de manera quasi clandestina. Però més enllà d’això i abans que tot, serà un arquitecte innovador. Anglada, va deixar enrere el sistemes constructius que utilitzaven els paraments amb pedra picada i motllures, vigents fins aleshores, per incorporar a la nostra ciutat el racionalisme arquitectònic fruit de les noves tendències americanes i europees. Ben aviat, a finals dels anys cinquanta, bastí el seu primer edifici al carrer de Verdaguer, entre la casa Puig i la fàbrica d’embotits de can Bofill, en l’actualitat casa Sendra. Aquest immoble, estrenat al 1958, trenca amb el concepte d’eixos de simetria de l’etapa anterior, aportant alhora una novedosa combinació de tribunes de vidriera i balcons sobresortint en disposició escalonada. Fou el primer immoble inscrit a Vic en règim de propietat horitzontal i també el primer que va disposar d’ascensor. A l’inici dels anys setanta, el mateix arquitecte va construir, en el solar que ocupava l’antic cinema Canigó del carrer Verdaguer, el  segon edifici de la fundació Puig Porret. Una construcció discutida pels seus parament d’obra vista i els balcons opacs cubiculars del mateix material. 

Amb la construcció de l’edifici del Portal de Sant Joan,(1975) del carrer del bisbe Morgades l’arquitecte assajà noves formes d’acabats exteriors: ens referim a l’alternança de diferents nivells d’estatges en gradació que s’han d’adaptar a un solar irregular, l’aplicació de lloseta ceràmica d’obra vista i la supressió del teulat de dues vessants que en aquests moments es transformà en un seguit de cobertes planes recobertes de grava. Anglada, al llarg de la seva carrera professional, va continuar amb aquestes pautes innovadores, a voltes agosarades, que ell convertia en estímul per als seus seguidors.

Va ser a partir d’aquests moments, entre 1970 i 1980, que  Vic començà a elevar el seu sostre per la irrupció de nombrosos edificis moderns superiors als cinc pisos d’alçada. Podríem traçar una línia imaginària que els unís i que passés per aquests vials: rambla de l’Hospital, carrers de Verdaguer, Bisbe Morgades, Vilabella, doctor Junyent, i finalment el carrer de les Flors a tocar de la  via del tren. Blocs residencials emblemàtics que ja configuren la fesomia d’una nova ciutat en transformació:ens referim a edificis com el de la Sadei, al nou barri de can Robert; la Caixa de Manlleu a la rambla de l’Hospital; edifici Arumí (a l’antic solar del Vic-Sport); el nou edifici  de la fundació Puig Porret i el del Portal de Sant Joan ja citats; finalment l’Hàbitat Catalunya amb les quatre torres d’onze pisos d’alçada,que van ser, pràcticament, els primers gratacels de la ciutat. 




Miquel S. Cañellas 

(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES ) 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)