Obrint finestrals ( II )

 Durant tota la dècada dels seixanta i principalment la següent, es  mantingué de forma ininterrompuda l’expansió dels barris del Remei i de  l’Estadi que s’anaren junyint amb els propers de sant Jaume i santa Anna, igualment en progressiva expansió. No és gens estrany que sigui en aquests moments quan es posi en marxa la primera línia d’autobusos urbans, estrenada el dia 3 d’octubre de 1965, per tal d’unir els afores amb el centre de la ciutat: una novedosa fòrmula per “anar a Vic”. Aquest moment va coincidir amb el  desvetllament del fenomen cooperatiu amb la construcció de nous habitatges socials. D’entre els blocs  construïts amb l’aportació dels seus associats, citarem els de la cooperativa Joan XXIII, al carrer Virrei Avilés i els de Sánchez Arjona, de l’avinguda de l’Estadi, al davant de la nova església parròquial de Nostra Senyora de Lurdes.

Aquesta església, amb una estructura innovadora i una disposició de l’espai interior en semicercle, fou consagrada pel bisbe Masnou el mes de desembre de l’any 1970.

Però a cavall dels anys seixanta setanta s’inicià també de forma notable una expansió cap al sector nord-est de la ciutat a través de l’avinguda de Crist Rei (en l’actualitat avinguda de sant Bernat Calbó) on s’aixecarien ben aviat els deu blocs en paral.lel dels habitatges Baumann (1969) que termenegen, pel cantó de migdia, amb el nou carrer de Manuel de Galadies. Posteriorment s’anaren ocupant els nous terrenys requalificats, amb l’arrenglerament de cases unifamiliars, a banda i banda de la nova avinguda, que va acabar enllaçant la carretera de Roda amb el sector nord de la ciutat.


El llarg mandat de l’alcalde Bach Roura (1959-1975) no es  va  veure reflectit per grans actuacions urbanístiques. Sí que es varen posar, però, les bases per al futur Pla d’Urbanisme  que ja havien reclamat en altre temps, ments premonitòries com la del doctor Junyent que l’any 1936 ja el reclamava “Cal lamentar la manca d’un plà general d’urbanització que reguli d’una manera sistemàtica les possibles noves expansions  urbanes”. El primer  pla  estudiat i esbossat a mitjan anys  cinquanta per Manel Anglada i l’urbanista  Perpiñà, no es va admetre malgrat la professionalitat dels  seus autors. Però el pla que finalment s’aprovà al 1960, no resultà del tot reeixit; segons Imma Bover “S’encomanà a un altre grup d’arquitectes vigatans o vinculats a Vic; aquest nou Pla és tan poc elaborat que quan s’han de resoldre problemes s’ha de recórrer a l’anterior” Vista l’escassa o nul.la viabilitat del pla aprovat, l’any 1968 i sota la supervisió de l’arquitecte municipal Pere Llimona, s’encarregà un Pla General a un equip de tècnics barcelonins encapçalats per l’arquitecte Joan Antoni Solans. Aquest projecte havia de passar un primer avenç l’any 1970, i no fou presentat a la Comissió Provincial d’Urbanisme fins passats tres anys. El pla es va aprovar finalment  el 26 de març de 1975, quan tot just acabava de prendre possessió del  càrrec el nou alcalde, Antoni M.Sadurní. Aquest mateix va admetre -en una entrevista posterior- l’actitud laxa, en matèria d’urbanisme, mantinguda pel seu antecessor. Amb tot i això, no estalvià paraules d’elogi envers algun dels seus col.laboradors: “Un dels que més hi va treballar va ser el tinent d’alcalde, el joier Enric Roca, que era qui s’emportava totes les bufetades de les pressions dels grans constructors d’obres de Vic”

Una altra  persona vinculada a l’Ajuntament, el cap de protocol Ramon Febrer, s’expressà en més d’una ocasió des de les planes de la revista Vic, sobre la necessitat de dur a terme aquest pla director. 

Al llarg d’aquests anys es van dur a terme una sèrie d’equipaments promoguts des d’instàncies oficials de l’Estat com també des de la iniciativa privada, que no podem deixar d’esmentar. En primer lloc es completà l’ocupació de l’illa de cases de l’antic passatge dels Estudis, al costat de Correus, amb la construcció primerament (any 1966) de la Casa Sindical; dos anys més tard s’inauguraren, al mateix indret, les instal.lacions del nou edifici dels Jutjats de Vic.

 Una obra que projectà en el  seu moment l’arquitecte Pere Llimona, amb una estètica freda i sense aplicacions, que marcà un nou referent dintre el panorama de l’arquitectura contemporània a la nostra ciutat.

En aquests moments, l’expansió ciutadana i industrial reclamaven més aigua. Col.lapsades les deus properes a la ciutat per l’abusiva utilització industrial, i per tal de proveir l’abastiment d’una població que fregava els 25.000 habitants, no hi hagué més remei que ampliar el cabal amb l’aportació d’aigua del Ter. Als tres mil metres cúbics per minut provinents del riu Ges, s’hi afegiren els nou mil metres provinents de la captació de Miralter, prop de Manlleu. L’empresa d’Aigües Vic, que hagué d’ampliar els dipòsits del Puig d’en Planes,va oferir aquest nou servei a partir de 1968. Aquest any, també va coincidir en el temps amb la instal.lació de les primeres cabines telefòniques urbanes i la posada  en marxa del primer semàfor de circulació a la cruïlla del carrer de Verdaguer:  breus apunts de modernitat.


Miquel S. Cañellas


(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari