Del nucli històrica a la nova ciutat ( II )

 Però no avançarem esdeveniments sense haver fet abans endreça al fluir dels anys previs, on –com gairebé sempre- hi hagué dolç i amarg.  Si es tracta de fets relacionats amb la cultura, haurem de referir-nos abans que tot  a l’aparició de nous mitjans de comunicació.

El mes d’octubre de 1988, s’estrenava una eina d’informació molt novedosa encara que en principi molt limitada tècnica i professionalment; ens referima TVO la televisió comarcal d’Osona promoguda en el seu moment per Òmnium Cultural. No gaires mesos més tard (principis de 1989) naixia  un nou setmanari gràfic : La Marxa de Catalunya que s’afegia a la competència gràfica amb els altres dos setmanaris de la ciutat.. Encara al mateix any, l’Institut Municipal de Fires i Mercats posava en marxa un projecte ambiciós i arriscat que amb els temps ha esdevingut un referent ineludible a la ciutat de Vic: el Mercat de Música Viva. Afegirem finalment, encara dins d’aquest àmbit cultural, que el dia 23 març de 1991, el Teatre Atlàntida (adquirit fèia poc temps pel municipi)  reobria  les seves portes al servei de les arts escèniques i la música, amb un solemne concert ofert per l’Orquestra Simfònica del Vallès.

 En aquests moments, a la ciutat ja s’entrellucava el polèmic debat sobre la viabilitat i la  conveniència de la construcció o no, del pàrquing de la Plaça. L’alcalde Girbau, emmig de les pressions de botiguers i d’una plataforma d’oposició constituïda en Comissió Anti-Parquing va sotmetre a votació la decisió final. Amb els únics vots a favor del seu propi grup, s’acordà de tirar endavant el projecte que s’havia d’iniciar el mes d’agost de l’any 1990, i al qual s’incorporaren algunes de les peticions del bloc opositor, en el sentit de reduir a mínims l’impacte visual dels accessos. El mes d’abril d’aquest mateix any, la ciutat havia estrenat una moderna estació d’autobusos aixecada al costat dels terrenys de la futura plaça del Mil.lenari. Aquesta plaça, projectada per l’arquitecte Pere Llimona, s’esplanà en el mateix solar de la modernista fàbrica Abel, enderrocada irremisiblement el mes de març de l’any anterior. Ara, amb la inauguració de l’estació citada, la plaça del Mil.lenari i el nou pont,  desapareixien a l’ensems del paisatge urbà l’antiga plaça  de braus i el camp de futbol de la Unió Esportiva de Vic. Aquest club de futbol vigatà estava jugant els seus  partits al nou camp de l’entitat, inaugurat l’any 1985, a la zona esportiva de l’Ausona.

Però un fet execrable va venir a alterar la quotidianitat dels vigatans. La tarda del dia 29 de maig de 1991, i amb les obres del pàrquing a mig fer, la ciutat es va commoure pel ressò d’un immens estrall.  Moltes persones van recordar en aquells moments de desassossec, la fatídica explosió de gas ocorreguda un matí de novembre del 1977 al carrer Puigsacalm, al costat del grup escolar Maurici Izern. Però la ràpida reacció de les forces policials, alcalde, regidors, polítics, serveis d’emergència i mitjans de comunicació feien evident la magnitud d’una altra tipus de tragèdia. L’esclat premeditat d’un potent explosiu, acabava de destruir pràcticament la totalitat de l’edifici de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic amb la consegüent pèrdua de deu vides humanes i amb nombrosos ferits. El mateix dia i els immediatament posteriors foren de tristesa, però també de solidaritat envers les famílies directa o indirectament afectades, com les d’alguns blocs d’ habitatges veïns, que va caldre desocupar per tal de revisar-los i assegurar-ne l’estabilitat. L’alcalde Girbau, en un ple extraordinari convocat l’endemà mateix dels fets, comdemnà l’atemptat terrorista i declarà dos dies de dol en homenatge a les víctimes. Passat el formidable ensurt, mig any més tard, concretament el dia 5 de desembre, es donaven per acabades les obres del pàrquing de plaça. Era el punt i final d’un any en blanc i negre i l’acabament d’una obra emblemàtica que havia despertat passions.  

El període previ als jocs olímpics del 92, la ciutat els visqué amb la il.lusió d’haver aconseguit la nominació de subseu olímpica i s’hi preparà a fons. A Vic, s’hi  organitzarien les eliminatòries dels equips d’hoquei patins que s’haurien d’enfrontar a Barcelona en la contesa final. Mentrestant,la nominació aportaria rèdits urbanístics i d’infraestructura a la ciutat. D’una banda la culminació de les obres de desdoblament de la N-152 fins a Vic; de l’altra, la construció dels accessos a la zona esportiva amb el nou pont damunt l’antiga nacional.

 Aquestes millores van suposar una nova aportació al procés  d’expansió urbanística del nou sector de ponent. En les  dates prèvies a l’inici dels jocs de Barcelona-92, concretament la nit del dimarts 16 de juny, Vic rebé la visita dels  portadors de la torxa olímpica enmmig d’una  manifestació d’espontaneïtat als carrers que culminà a la Plaça i amb un acte solemne de recepció de la flama olímpica al vestíbul de l’Ajuntament on sojornà. La presència d’una monumental mascota del gos “Coby” al bell mig del Mercadal posà la nota  de color i de  festa a una jornada històrica. 

Miquel S. Cañellas

( del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES)