Vents de canvi i de transició ( I )

 A les acaballes del franquisme, la ciutat fou testimoni d’uns fets que comportaren, alhora, sorpresa i tensió.  El dia  11 de novembre de 1973 el clos del Mercadal va ser ocupat per nombrosos vehicles de la Policia Governativa (els grisos) en un desplegament francament inaudit. El motiu havia estat la detenció, uns dies abans a Barcelona, de 113 membres de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya. A Vic, es convocà una doble  manifestació reivindicativa a favor de la pagesia i per la llibertat dels detinguts a la parròquia barcelonina de Maria Mitjancera.

El Govern Civil, amb la presència policial a Vic, volia evitar sorpreses i tallar-ho de socarrel. Hi hagué corredisses i molts carnets d’identitat requisats, sobretot als qui arribaven amb cotxe a la ciutat.

En aquells moments, una societat canviant ja no esperava l’aixopluc de l’església que des de feia alguns anys s’havia anat allunyant de les adhesions fidels al règim, i esdevingué més crítica en tot el seu conjunt. L’abat Escarré , l’any 1963, fou un dels primers que es va expressar a favor de la democràcia i les llibertats del poble català; tres anys més tard, Barcelona contemplava astorada una manifestació de capellans i religiosos que protestaven contra la repressió policial a les presons del règim. Per  altra banda, el papa Pau VI, sensible a la petició de les veus significades que reclamaven  bisbes catalans, nomenà Josep Pont i Gol, Narcís Jubany i Jaume Camprodon com a responsables de les diòcesis de Tarragona, Barcelona i Girona, respectivament. Parafrasejant el Bob Dylan d’aquells anys “Els temps estaven canviant”.

A l’atemptat mortal contra l’almirall Carrero Blanco (desembre de 1973), va seguir l’execució ominosa de Salvador Puig Antich. A les acaballes del franquisme, l’activisme i l’agitació obrera i estudiantil es multiplicaven en la mesura que el règim intentava fer callar la seva veu. A aquesta actitud de protesta s’hi varen sumar ben aviat els col.legis professionals  (juristes, metges, mestres, etc.) als quals es va afegir una clandestina U M D (Unió Militar Democràtica), que, des de les files  del mateix exèrcit, reclamava  canvis profunds. Coincidint amb aquests moments polítics, Vic acabava de contemplar amb desafecte l’enderroc de l’antiga presó, de la plaça dels Caputxins, el solar de la qual va ser ocupat ben aviat(1973), pel nou ambulatori de la Seguretat Social. 
   
Després de la dimissió del batlle Bach Roura,el mes d’abril de 1975, al regidor Antoni M. Sadurní, no li ho varen posar gens fàcil ja que  va  acceptar el càrrec d’alcalde per a una etapa que ja s’advertia força moguda. 

Antoni M. Sadurní acompanyat de Martí i Pol

Home emprenedor i artista, entrava a l’alcaldia amb una tasca immensa:tirar endavant el Pla d’Urbanisme de Joan Antoni Solans, finalment aprovat, el dia 21 de març, pels tècnics de la Comissió Provincial d’Urbanisme. Però la mort de Franco, el dia 20 de novembre d’aquest mateix any deixaria en un no-res l’ingent treball de posar en marxa aquest projecte. Sadurní, tot i ser el batlle d’una ciutat relativament tranquil.la, va haver de capejar el temporal en unes dates plenes d’incertesa en què es podia esperar qualsevol  brot d’agitació social i política amb el consegüent perill d’una involució que podia trencar la convivència i la pau als carrers. 

 
Els fets a Espanya es van succeir, en la seva complexitat legal i jurídica, de forma quasi vertiginosa. Malgrat tot, no  es va veure una sortida política factible fins que el rei Joan Carles, després de la dimissió de Arias Navarro (juliol 1976), nomenés  un jove Adolfo Suárez com a  nou cap del Govern espanyol. L’aprovació de la Llei per a la  reforma política, el desembre del mateix any, representà el primer pas cap a la construcció d’un Estat democràtic.
Catalunya va fer sentir la seva veu de forma notòria el mateix any 1976, en la primera Diada de l’Onze de setembre, a Sant Boi de Llobregat. Era la primera vegada que se celebrava legalment i reuní una multitud entusiasta que s’expressà amb fervor al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, fent seu l’emblemàtic lema de l’Assemblea de Catalunya. Suárez, que copsà la força d’ aquell embat, s’adonà que Catalunya no s’avindria a regionalismes fàcils i pactà amb Tarradellas la fòrmula d’una Generalitat provisional. Malgrat les reticències inicials d’alguns grups que qüestionaven la primacia del vell polític, la voluntat popular reclamà el seu retorn, durant la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.

"Ciutadans de Catalunya. Ja sóc aquí  ¡¡ '' 

Finalment, el dia 23 d’octubre, Josep Tarradellas arribà  a Barcelona emmig de l’entusiasme d’una gernació  de catalans que el reberen amb enardiment al llarg del recorregut fins a l’entrada a la plaça de Sant Jaume. Allí, des del balcó d’un Palau recuperat novament per a la institució que havia de presidir, pronuncià aquelles primeres paraules de salutació: “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí¡“, les mateixes que repetides fistonejaren un entusiasta i emotiu discurs. Just abans d’encetar aquesta nova etapa preautonòmica i immersos en la transició, la ciutat de Vic acabava de rendir tribut al seu canonge, arxiver i historiador, el Dr.Eduard Junyent. En un mateix acte, celebrat el dia 12 de juliol de 1976 a la sala de la Columna, es va presentar el llibre La ciutat de Vic i la seva Història, una de les seves obres mestres. En l’avinentesa, se li va fer entrega de la medalla d’or de la ciutat. 

Miquel S. Cañellas 

(del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES)