Vents de canvi i de transició ( II )

-

 Tornant altra vegada al solar de la ciutat, direm que la concreció del Pla d’urbanisme passava en primer lloc per la millora i remodelació de les infraestructures. Entre els anys 1976 i 1977, es van esventrar els carrers de Verdaguer, general Barrera (actualment Dr.Junyent) bisbe Morgades, carrer de Manlleu i la totalitat del cinyell de les rambles, per tal de canviar els col.lectors i adequar les conduccions de la xarxa elèctrica, aigua i gas. Una vegada tancades les rases, se substituïren les antigues llambordes per una xapa llisa d’asfalt, alhora que s’aprofità per posar en marxa una mesura radical, inicialment criticada i incompresa: el sentit únic de circulació en tota la circumval.lació de les rambles. Hem de destacar per altra banda  que, així que s’hagué aprovat el Pla  (Pla Solans)  amb la consegüent delimitació de zones i sistemes, també es parcel.laren els terrenys del futur Polígon Industrial de Vic (actualment polígon Malloles), prop del Llobet, a la carretera de Roda. 

Portal de Sant Joan  obra de Manel Anglada al carrer Morgades

Pel que fa a les noves edificacions, s’imposà lentament la llibertat formal en els paraments i façanes; la comoditat i la llum pel que fa als espais interiors. Tendències de liberalitat multiforme que s’aplicaren a edificis tan emblemàtics com el de la Caixa de Manlleu (1972), a la rambla de l’Hospital; l’Hàbitat Catalunya (1974), entre els carrers del Dr. Junyent i Mn. Gudiol; el del Portal de Sant Joan (1975), al carrer del bisbe  Morgades, i, finalment, més endavant,l’any 1984, els Habitatges Puigmal.  Per altra banda, l’entrada  a la ciutat pel cantó de Malla quedaria afectada per un canvi visual notable a partir de la construcció de dos grans complexes urbanístics: al cantó dret, els pisos de la  plaça d’Osona i al davant, els habitatges del Vic-2, obra de  Pere Llimona i Xavier Ruiz Vallès, inaugurats el 1979 amb terrasses escalonades i cobertes en rampa gairebé desafiants.


Dins l’àmbit cultural, cal destacar que durant aquests anys (1975-79) sorgiren iniciatives que van tenir repercussions de futur. D’una banda, l’obertura (curs 76-77), de l’Institut del Teatre, estrenat provisionalment als baixos de la Fundació Puig Porret; de l’altra, la fundació de l’Escola Universitària Balmes, creada a partir del curs 77-78 per un nucli d’antics professors del col.legi de Sant Miquel. Aquesta escola, dedicada  inicialment a la formació de mestres (llicenciats en magisteri) amplià ben aviat la seva oferta acadèmica, impartint les carreres d’infermeria i empresarials i alhora esdevingué, per la seva bona gestió, l’embrió de la futura  Universitat de Vic 

A aquesta societat en transformació, li arribà un nou estímul: ben aviat, amb l’aparició de la capçalera de El 9 Nou (març de 1978)  s’obrí una nova etapa per a la informació escrita a casa nostra. Amb un estil directe i compromès amb el canvi polític i amb la llengua, situaria la vella Ausona a la palestra de la competitivitat i acabaria amb el monopoli que tenia d’ençà el 1942, data de la seva fundació. 

A les envistes de les primeres eleccions municipals, que s’havien de celebrar l’abril de 1979, Sadurní dirigia l’alcaldia immers en un ambient que pugnava per  avançar els canvis i introduir la democràcia al mateix Ajuntament. Des dels nous partits, fins a grups organitzats  de la societat civil o els estudiants (remarcarem la forta politització que es vivia a l’Institut), s’intentava cremar etapes. Ja no era possible governar sense tenir en compte el que es cuinava al carrer i a les seus dels  principals partits i Sadurní entomà el repte.  Entretant, es varen dur a terme importants obres de remodelació a la Casa de la ciutat; bàsicament  al vestíbul principal i primer pis de la zona ocupada per les  oficines que ara es traslladarien a la planta baixa de les cases consistorials. Un xic contrariat, l’alcalde Sadurní es resignà a perdre la batalla del pàrquing de Plaça per tal de no enfrontar-se als comerciants de Centre Vic. Els qui llavors no el volien, uns anys més tard el van exigir.

 

Dos mesos abans de les primeres eleccions municipals, celebrades el 3 d’abril de 1979,  Antoni M. Sadurní –que presentà la seva pròpia candidatura - va deixar l’Ajuntament en mans d’un alcalde en funcions:Josep M. Salarich. Després de la victòria electoral de Ramon Montanyà, però abans del seu nomenament, la ciutat, en plena eufòria festiva del Mercat del Ram, va rebre  el president Tarradellas. En un gest digne de concòrdia Salarich, Montanyà, i Sadurní brindaren junts en la recepció oficial en honor al president de la Generalitat. Pocs mesos després, el dia 25 d’octubre, Catalunya recuperaria l’Estatut d’Autonomia tant de temps vindicat.




Miquel S. Cañellas 


( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)



Els quatre edificis de l'Habitat Catalunya estrenats l'any 1974



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació