A les portes del nou mil·lenni ( I )
A les envistes del segle XXI, la ciutat de Vic rebé un vigorós impuls en el camp dels equipaments culturals que es materialitzaria amb un esplet d’actuacions. A principis de 1997, els baixos del Palau Bojons, de la plaça Clariana, varen poder acollir la nova biblioteca de la Facultat de Traducció i Interpretació dels Estudis Universitaris de Vic.
Això fou possible gràcies al trasllat del material de la biblioteca popular Jaume Balmes a les noves dependències del remodelat convent del Carme.Les obres de rehabilitació d’aquest antic convent del carrer de Gurb, inaugurades l’abril de 1995 amb una excel.lent exposició dedicada a l’obra de Josep M.Sert, permetien oferir a la ciutat i a la seva comarca tres equipaments en un mateix edifici: el Museu de l’Art de la Pell, la Biblioteca Popular Joan Triadú, inaugurada el mes d’abril de 1996 i l’Arxiu Històric Comarcal d’Osona que obrí les seves portes per les mateixes dates.
Però el dia 21 de maig de 1997, es va fer realitat un somni, una vella aspiració de la ciutat. El Parlament de Catalunya aprovava la creació de la Universitat de Vic. El mes de febrer d’aquest any, s’havia inaugurat l’edifici d’estructura cúbica de la Facultat de Ciències Jurídiques, obra dels arquitectes vigatans Manel Anglada i Jacint Raurell. Ara, en pocs mesos de diferència hi havia un motiu prou poderós per tornar-ho a celebrar. La ciutat commemorà el reconeixement de la Universitat amb una sèrie d’actes culturals i lúdics el cimal dels quals i el més popular fou “l’encesa del Mercadal “ a càrrec del grup Comediants. Amb aquest acte, celebrat el dia 24 de maig, es festejà simbòlicament la represa d’una antiga institució vigatana,la Universitat Literària, abolida l’any 1717 pel Decret de Nova Planta . Vic –així ho manifestà amb to abrandat l’alcalde Codina- tornava a tenir la seva Universitat.
En aquests moments i quasi de forma continuada d’ençà de l’any 1995, la ciutat va mantenir un ritme expansiu pel que fa a la construcció d’habitatges, sobretot reomplint les zones límit dels vells ravals itinerants. Esmentarem, entre altres, l’acabament del llenç de llevant de la rambla de Josep Tarradellas al barri del Remei, o les noves edificacions aixecades a partir de 1995 en terrenys veïns a les hortes del carrer de Sant Pere i l’Hospital de la Santa Creu; són els pisos dels carrers de les Flors i Ramon de Tarrades construïts, amb una alta qualificació d’habitabilitat.
L’atracció de la zona universitària, la construcció del pont de la Sagrada Família i l’agençament de la plaça del Mil.lenari havien revaloritzat tot el sector nord-ponent de la ciutat que en molt poc temps va quedar gairebé desconegut. De primer antuvi, s’anà confirmant, com a nova zona edificable, la ronda de Camprodon amb el seu vial en angle recte nord que segueix el traçat del camí del cementiri. L’àmplia zona verda que emmarca aquest sector, l’embelleix i el fa del tot encomiable. Paral.lelament, a l’altra cantó de les vies –entre Miramarges i l’Institut Jaume Callís- es prodigaran tot un seguit de blocs; alguns s’alinearan amb la carretera N-152, d’altres, s’encimbellaran damunt del terraplè on s’ubica l’institut d’ensenyament mitjà, cosa que oferirà unes alçades al nostre gust excessives en un indret, a l’entrada de la ciutat, ja prou enlairat. L’antiga N-152 acabava la seva vida com a via principal de trànsit, en el segment que discorre pel municipi de Vic. La seva transformació progressiva en un ample “bulevard” tot just acabava de començar. Això seria possible gràcies a la construcció de la nova variant que coincidiria amb l’acabament de les obres d’una via importantíssima per a la nostra ciutat i comarca: la carretera C-25, l’Eix Transversal de Catalunya. El darrer tram, entre Sta. Maria d’Oló i Vic, l’inaugurà el president Pujol, el dia 12 de desembre de 1997.
Però, abans d’acabar aquest any, s’havia de produir un fet de gran transcendència per al futur cultural de la nostra ciutat. L’antiga Ausona, a punt d’acabar la seva vida informativa, al mateix temps que El 9 Nou i La Marxa (tres setmanaris que van conviure durant vuit anys) van anunciar el començament de les obres d’enderroc de l’anterior Museu Episcopal , la popular “Panissa”, antiga residència dels estudiants de Vic. El dia 4 de novembre els obrers començaven a extreure les primeres peces de valor museístic dels seus eclèctics paraments; al cap de pocs dies, l’espai, que ocupava l’antic Museu, s’havia convertit en un munt de runes al peu del vell cloquer. Més d’un va advertir que allò podria ser una nova plaça:tot un somni. La polèmica havia precedit un enderrocament que va produir divisió d’opinions, fins i tot entre els mateixos arquitectes vigatans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada