A les portes del nou mil·lenni ( II )

 La creació d’una Plataforma Ciutadana per la defensa del Museu Episcopal denotava una aferrissada oposició -fins al darrer moment- per tal d'evitar  l'inevitable: la demolició de l’anterior Museu. La promesa feta tres anys abans  pel mateix director de Patrimoni de la Generalitat, Josep M. Huguet, en el sentit de “respectar almenys la façana actual” (vegeu El 9 Nou de 19-12-94), quedà finalment en una declaració de bones intencions. 

En l’acte de presentació del projecte el 21 de novembre, els  arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, esplaiaren en consideracions tècniques, per tal de justificar l’enderroc de l’edifici: humitats poca qualitat constructiva, escàs valor arquitectònic i necessitat d’espai per a les col.lecccions. No convenceren tothom, però els tres gestors del nou equipament insígnia de la ciutat (Bisbat, Ajuntament i Generalitat) s’havien posat finalment d’acord. No hi havia cap altra alternativa i l’enderroc seria un fet.

Vic que anava creixent en extensió, no aniria de parella amb l’augment de població. Malgrat l’onada migratòria de ciutadans procedents  de països del Magrib iniciada a mitjan anys setanta -amb un increment notable al llarg dels darrers deu anys- a la qual s’hi sumarà a partir de 1998 una nova entrada d’immigrants de l’Àfrica sud-sahariana i Llatinoamericans, el cens oficial ens revela unes xifres poc aclaridores. L’any 1968, ho havíem anotat en el seu moment,Vic tenia 25.000 habitants. Llevat dels anys 1981 al 1984, que la  ciutat sofrí un retrocés a causa de l’adquisició d’habitatges nous als municipis limítrofs(es passà dels 30.150 als 28.900 habitants), la tendència natural dels darrers anys ha estat el lleuger augment de població. Així tenim que l’any  1985, el cens ens dóna 29.796 habitants, per passar  finalment a 30.397 el 1996 i a 30.859 habitants l’any 1998. L’augment d’un 23,43 % de població durant aquests trenta anys no sembla pas  que es correspogui  amb l’augment del sòl urbanitzat que s’ha doblat sobradament durant el mateix període. 

El mes de gener de 1998, la ciutat veuria renovellar el servei de transport públic, amb l’adquisició de tres minibusos blancs propulsats amb combustible ecològic. La racionalització  del servei i l’ampliació de les noves zones que s’havien de cobrir, suposarien una notable millora per a aquest servei urbà que venia a potenciar el transport col.lectiu. 

Mentretant, al centre històric tampoc dequeien les obres de rehabilitació d’edificis: en aquests moments, amb el recent estudi i aprovació de la “Carta de Colors”, es pretenia posar ordre a una situació que requeria fins llavors, decisions individuals per a cada actuació. El cromatisme de les façanes de Vic -ocres, siena (el color de la sorra de Plaça),vermells, rosats i el contrapunt verdós de la pedra de Folgueroles-  deixava de ser una opció capriciosa per convertir-se en un afer preconsensuat i de bon gust.

Un dels espais urbans on  s’aplicarien de forma global aquests nous criteris cromàtics seria el de la plaça dels Màrtirs . L’actuació en profunditat sobre “la placeta” (així és com s’anomena popularment) i els principals carrers del barri, havien facilitat la mobilització de molts propietaris que ara s’apuntaven a la rehabilitació d’ habitatges, en una zona que corria el perill  de degradar-se totalment víctima de la deixadesa. L’obra pública d’agençament del barri culminà amb un acte d’inauguració presidit per l’alcalde Jacint Codina, celebrat el dia 26 d’abril de 1997.

Era el final feliç d’una llarga etapa de negociacions entre l’alcaldia, els veïns i l’associació de comerciants, no exemptes  de polèmica. 

Un altre racó històric que ja reuniria en aquests moments la característica cromàtica de total rehabilitació dels seus casals històrics era la  plaça de don Miquel de Clariana. Això donaria pas a la rehabilitació del seu solar, que s’encomanà a l’arquitecte vigatà Ferran Blancafort. La remodelació d’aquesta plaça, inaugurada l’abril de 1998,es faria combinant l’empedrat i el mobiliari urbà de textura  moderna amb la pervivència de l’obra figurativa de l’Estudiant de Vic. Una escultura  de bronze modelada per l’artista Joan Seguranyes, que ha acabat identificant  un dels racons més plàcids, serens i romàntics de la nostra ciutat.

Molt aprop d’aquesta plaça, i per les mateixes dates, una església parroquial, la  de la Pietat, hauria de tancar les portes al culte per l’aparició d’unes esquerdes al sostre, que comprometien la seguretat de l’edifici. Calia trobar una empresa que fos capaç d’impedir que les parets acabessin cedint sota el  pes feixuc de les voltes. L’actuació, que consistiria a relligar els murs laterals amb uns tirants d’acer i consolidar les voltes, va haver d’esperar encara un parell d’anys. 

Donada la conjuntura socioreligiosa d’aquests darrers vint-i-cinc anys, en què l’Església vigatana ha perdut aquella ascendència secular que havia mantingut sobre la societat  civil, la vella institució apostarà fortament per fer-se un lloc emmig de la dinàmica de la societat actual, aportant l’experiència de la pròpia història i divulgant el seu patrimoni cultural i artístic. La restauració de l’antiga Albergueria medieval per convertir-la en la seu del Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic respon a aquesta inquietud. També, i dins del mateix context, podem entendre la voluntat  de reconvertir la parròquia de la Pietat rehabilitada (més enllà de la seva funció com a temple)en un espai cultural polivalent. En aquest mateix  sentit cal recordar que, des de l’any 1996, la capella  fonda de la mateixa parròquia recull una exposició permanent de l’obra de Josep M. Sert. 

Miquel S. Cañellas 

 (del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES )