El rellotge d'en Besses : patrimoni històric de la ciutat ( ENLLAÇ VIDEOS)

Va ser en ocasió de l’edició de la Revista Vic de l’any 1963 quan Frederic Sena , un fidel col·laborador d’aquesta publicació, presentava negre sobre blanc una interessant història “Vich y sus viejos relojes”. L’entrega no era casual, l’ajuntament acabava de “jubilar ” la vella màquina d’en Josep Besses, la que en un primer moment s’havia guanyat la fama de cançonera i intemperant: la màquina del tres quarts de quinze. Havien estat seixanta dos anys de servei.

El rellotge amb l'esfera que assenyala 24 hores

Però aquesta petita història comença a cavall del canvi de segle, (1900-1901)quan en atenció a les disposicions governamentals sobre el nou horari oficial (*)decretat del ministre Silvela, l’ajuntament va aprofitar l’avinentesa per a desprendre’s de la primera màquina municipal, una peça d’artesania de forja, obra del rellotger Tusquelles, encastada dalt la torre des de 1827. L’acta municipal del dia 7 de desembre de 1900 en tenia ganes : “Es de imprescindible necesidad la compra de un nuevo reloj”.

S’havien discutit diverses opcions. La decisió final es decantà pel prestigi de qui n’havia fet la darrera oferta. Com diu J.M. Solà Sala “A finals d’any , s’havia trobat l’home ideal per a crear el rellotge municipal a l’hora d’en Silvela. Un tal Josep Besses, que havia nodrit de rellotges i esferes un bé de Déu de campanars, torres i edificis comunals” Josep Besses, estava ben posicionat als àmbits socials i científics de Barcelona: Membre de la Societat Astronòmica de Barcelona, i col·laborador d'Eduard Fontserè, el director de l’observatori Fabra.

Però al Mercadal de Vic no tothom les tenia totes, els diaris locals començaven a malfiar-se de la “modernitat del que els venia al damunt. “La Plana de Vich” el més moderat, ho anunciava amb la fredor de la distància “Han empezado las obras para la colocación en la torre de las Casas Consistoriales del nuevo reloj que señalará y tocará las veinte y cuatro horas” El Norte Catalán diari tradicionalista i monàrquic, que en els seus darrers anys dirigia Mariano de Rocafiguera, impressor i “lletraferit” com pocs, sortia l’endemà de l’estrena amb la primera filípica remugant pel nou invent “Ayer tarde hizo su debut el nuevo reloj de la torre de las Casas Consistoriales. Cuando los demàs relojes públicos dieron la seis, el de las Casas Consistoriales dieron las diez y ocho” I encara hi afegirà sorneguer “….nosostros hubieramos querido que tocara….las de Villadiego” és a dir ...ja podia tocar el dos.

Però no és quedaria pas aquí la nota del “Catalán”. La informació s’entortolligava amb un reguitzell d’inconvenients. Comptar-les, llegir-les; les hores ....tot era un problema “nos tememos que vamos a perder media noche contando horas y más horas, si no perdemos antes la paciencia”; I com que els dígits col.locats en cercle (d’ú a vint-i-quatre) quedaven atapeïts, tampoc es tallaria en afirmar que ”después de haber perdido el tiempo y la paciencia,es posible que perdamos el sentido de la vista “ Fins i tot s’empesca una sol.lució irònica a fi efecte de resoldre un problema de diòptries “Si se quiere mirar la hora ( dels minuts ja ni en parlem) tendrá que subir a la torre lo cual no seria mala diversión”

Ben aviat i a les envistes de Sant Miquel, Marià de Rocafiguera, va tornar a la càrrega contra la indefensa maquinària d’en Besses. Ell era, es pot deduir fàcilment, un dels soferts afectats i per partida doble: com a veí de la Plaça i com a propietari del periòdic que es feia a la impremta de Sant Josep, a l’actual racó el Merma. Ara es repetia des de les planes del seu popular i satíric Programa de Festa Major. De ben segur que els seus conveïns li aportaven a pleret més gasolina. Llegir alguns dels versos on s’hi destil·la una crítica desenfadada, fa pensar que les trifulgues i enraonies sobre el rellotge havien assolit -i mai tan ben dit - l’alçada d’un campanar.

Josep Soler i Aloy, l’alcalde de tres quarts de quinze, sospesà la gravetat de la molèstia i abans de passar l’any, el secretari Rierola escrivia novament al rellotger de Barcelona amb la súplica que tornés l’invent a la situació ideal d’un rellotge normal. Que toqués d’una a dotze; ras i curt.

Quan ja el rellotge cantava les darreres “homologades”, mitjans de juny de 1902, el prohom vigatà, li dedicà novament uns glopets més de literatura càustica; i ho feia “tocant” poder: “Als que varen du’ aqueix moble // l’Arcalde y’ls concejals // per castich jo´ls tencaria //ab pany, clau y furrellach // á dintre d’aqueix armari // y’ls daría per menjar // un platet d’aygua ab forquilla // y un rosegonet de pa “ No era precisament l’agraïment per un any sencer de campanades extres que acomiadava amb un darrer acudit : “parlant del rellotge, deyan que el volien cambiar. Si ho fan , prometo ballar-ne l’arbre forc al cim d’un pal”. Promesa funambulesca que ignorem si la va arribar a complir.

El dia 28 de juliol, Josep Besses ja podia reclamar per carta el pagament de la modificació del rellotge. Necessitava diners per a l’hospitalització d’un fill ho feia amb un SOS que no deixa cap escletxa a l’humor. A la quieta – com molt bé expressava en un article dedicat al rellotge el cronista de Vic, Josep M. Solà Sala - “els vint-i-quatre queixals de la maquinària havien estat reparats de manera que a cada batallada se’n saltaven dos.....i a la quieta l’esfera fou canviada, mentre les agulles cada dia a tres quarts i mig de dues tornaven a dibuixar un somriure” . El rellotge no en tocava més que dotze, i així passaren les hores fins l’any de la seva substitució.

Des de llavors (juliol de 1963) el rellotge d’en Besses va romandre a l’ombra, desmuntat, envaït per la pols i l’oxidació, en un racó de les golfes municipals. Era una desferra, que podia haver acabat en la pèrdua o en l’oblit. Sortosament fa pocs anys hi hagué correspondència i sensibilitat per part dels successors d’aquells a qui el “gazetiller” de 1901, hauria enviat a pa i aigua a la sala de màquines tancats amb clau i furrellach. Finalment l’any 2009 el rellotge es va restaurar i es va col·locar provisionalment a les instal·lacions de l’Arxiu Comarcal d’Osona. Ara la màquina de tres quarts de quinze, en tant que “rara avis” i peça de museu ja és a l’Ajuntament de Vic apunt per a atraure mirades i reivindicar-se com a testimoni d’una llarga i interessant història del rellotge de la ciutat.

Miquel S. Cañellas

*L'anarquia (horaria al segle XIX) era similar arreu, a Barcelona una ordre de l'alcalde del 15 de desembre del 1891 va fixar com a hora oficial de la ciutat la que marcava el rellotge de la façana de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la Rambla, (als baixos hi ha el Teatre Poliorama). No seria fins al Reial Decret del 26 de juliol del 1900 que s'unificaria l'hora a l'estat adoptant l'hora GMT (Greenvich Mean Time) amb efectes des de l'1 de gener del 1901.]