MÚSICA I MÚSICS VIGATANS - Del Conservatori a la nova Escola

 9è. MOV.      ( Andante sin “mottos” )  ……………Del conservatori a la nova Escola  

 

Una ciutat que acabava d'estrenar el segle amb un nou rellotge públic de tocs impertinents a la Plaça, el corrent elèctric feia cosa de tres anys i una Estació de tren que s'empetitia per moments, va haver

El rellotge d'en Besses: el de les 24 batallades

d'inventar una festa, esberlant el Mercadal, palplantant unes faroles gaudinianes, allargant una Avinguda i eixamplant una Estació. Per Balmes, tot lo millor...es digué entre els prohoms de Catalunya Vella amb Lluis B. Nadal i en Collell com a caps de colla. Les festes balmesianes foren una  gran “moguda” i el món musical vigatà, amb la trobada  de colles de Calis-tènia a la Plaça, solemnes actes de recepció, Te Deums i Misses solemnes, terrabastalls de banda al carrer  i Concerts del Català al principal no va pas poder afluixar.

 Després de Lluís Jordà, prendria el relleu, després d'opositar,  Eusebi Bosch i Humet, antic director de l'Escola de Música de Sabadell i fundador i director de la Banda d'aquesta capital vallesana. Al cap de dos anys, i després d'una tasca de redefinició de la Banda i Escola de Música força reeixida, renuncià al càrrec i l'Ajuntament nomenà com a substitut al músic vigatà Josep Cortines Conill. El director continuava essent un funcionari a sou del municipi, que a l’any 1912, passats els fasts Balmesians, i  les darreres lluentors del segle del “Progrés” l’alcalde Domènec Camps (en Mingu Ma) va decidir suspendre, juntament amb la Banda i l’Escola de Música, sense massa arguments. Cortines interposaria un plet, que no resultà reeixit.

 Passat un any i escaig però,  (novembre de 1913) i encara amb el mateix batlle al capdavant del Consistori, el Ple de l'Ajuntament aprovaria en data 24 de desembre la creació d’un Conservatori, amb una plaça nova que guanyaria per oposició el mestre santquirzenc, Joan Baptista Espadaler .Coneixent el nom dels membres del jurat  (Romeu, Granados i Morera) podem valorar les capacitats del nou director. Tal com expressa Mirambell, “el pas d'escola de música a Conservatori suposa doncs , no només un canvi profund  en la definició  de la docència musical sinó també un ànim d'incrementar-ne el pes específic”  A tenor d'aquest canvi qualitatiu i quantitatiu, (es passà de 40 a 234 alumnes)  es crearan l’Orquestra de l’Ajuntament de Vic, el Cor Infantil, una Cobla Municipal, i l’Orfeó Vigatà del Conservatori. Hi ha una voluntat estatutària  novedosa  de“ensenyar els mètodes musicals moderns –es diu u- i d'altra banda fer arribar la cultura musical a tots els ciutadans” Paral·lelament, la societat civil, per la iniciativa de persones vinculades a les classes lliberals es constituïa, també l'any 24, la Societat  Vigatana de Concerts, que va  presidir mossèn Lluís Romeu, envoltat de noms tan coneguts com els Palomas, Maresch, Espona i Nogué.  Malauradament, i a pesar de l'eufòria musical del moment , els concerts ja no es podrien fer al Teatre Principal. Des del maig del de 1919, l'antic fòrum dels vigatans, havia estat pastura de les flames. Hores d'ara ja se'l coneixia com el “Teatre Cremat”. Amb tot, Vic estrenaria  ben aviat el “Vigatà”, el nou teatre privat.

La Banda del mestre Benet Morató amb tots els seus músics

Abans de la dissolució del Conservatori, prengué el relleu un músic de Granollers (el vuitè director d'ençà la creació de l'Escola). Espadaler havia mort el gener de 1927  i  Benet Morató,  guanyador de les oposicions per ocupar la nova plaça estaria al davant de l'Escola i Conservatori fins al mes d'abril de 1924, any de la seva dissolució. Segons es  desprèn, es volia justificar el tancament perquè, com s'ha escrit“els recursos econòmics eren escassos i per extensió els recursos acadèmics tenien serioses dificultats”. Però, es una simple coincidència que amb el canvi de règim polític s'acabi la funció ? Tot fa pensar que al compromís catalanista, que emanava de les directrius i activitats al redós de la nova Orquestra Municipal, Cor d'Infants, i Orfeó del Conservatori s'hi va oposar una visió més tancada i permeable al control de les noves autoritats que imposaren com a batlle de Vic a Joan Comella i Colom, un carlí de la Unió Patriòtica. En tot cas – ja ho comento abans no aquest capítol - estaria bé una tesis seriosa sobre la relació entre Música, músics i política. Podria ser un treball força interessant.

 En aquest punt, ens diu Mirambell sobre la disolució i el posterior relleu del mestre:  “ a efectes d’això, s’acabà establint la continuació d’una escola semblant a la que havia existit i s’hi posà al capdavant el senyor Josep Cortines , que ja havia ocupat el càrrec equivalent just abans de la conversió de l’Escola en conservatori” El nou Reglament de l'escola de Música de Vich, posava  de nou el funcionament de l'Escola sota un patronatge únic: l'Ajuntament.  D'altra banda s'estableixen les matèries: solfeig, harmonia, composició, piano i instruments d'orquestra, banda i cobla. Finalment, per la curiositat de la dada, fem avinent el sou dels  components: Des de 200 pts. mensuals per al director, les  a les 22 pts. per als músics de 2ª. Classe. Al conserge.-llister (el que recollia partitures i material) un plus de 1,30 cts. Tot un capital.

 La teoria i la pràctica sovint divergeixen, si bé el nou reglament  de 1925 recollia elements prou interessants recollits de l'etapa anterior (preparar músics per a cobla), la situació no s'arranjava.  “Son anys –com diu Mirambell- a l'expectativa de com evoluciona el projecte” Un projecte que quedava sempre curt si ho hem de jutjar per l'informe pessimista sobre la situació de l'entitat ,  que presentaria el nou director Rafel Subirachs, que rellevaria el mestre Cortines, per defunció d'aquest, el mes febrer de 1928.

Rafel Subirachs i Ricart  (Vic 1902-1977)

 Subirachs, nascut a Vic l'any 1902, havia ingressat als deu anys a l’Orfeó Vigatà (el dels Lluïsos), i  ben aviat, per la seva preparació musical, mn. Miquel Rovira li encomanà la sots-direcció del cor d'adults. Al rellevar a Cortines, Rafel Subirachs iniciava una tasca de direcció i reorganització gairebé en solitari que depassaria les expectatives dels seus esponsors municipals. Més enllà de la direcció de l'Escola de Música i la Banda Municipal, que feia pocs anys havien passat a ocupar  els baixos de la Casa Clariana, Subirachs posaria en marxa un grapat d'iniciatives amb precarietat de mitjans. Funda l'Orquestra de Cambra de Vic, l'any 1931 que es refarà a la postguerra sota les amb sota el nom d'Orquestra Muncipal de Vich, al costat del Quartet Clàssic.Dins del camp pedagògic establirà pel seu compte i amb l’ajuda de dues professores (Angelina Puigdellívol i Anna Ma. Busquets) l'Acadèmia de Sta.Cecília, que va funcionar durant anys com a centre filial del Conservatori del Liceu. Organitzà les matinals de Música del diumenge al Canigó i audicions discòfiles a la seu de l'Acadèmia de Sta. Cecília.  Finalment la ciutat li  ha d'agrair, l'organització de Festivals de Música de Vic, que van tenir lloc entre els anys 1957 i 1968, un precedent del que fou la seva reedició als anys vuitanta, sota l'impuls de l'alcalde Ramon Montanyà amb la col·laboració dels germans Claret i l'Escola de Música de Vic.  

 Subirachs, i els seu equip de professors de la vella escola, –permeteu que els recordi amb agraïment-  Josep Vivet, Rita Peré i Segimon Claveria- , des d'una feina callada i quasi anònima,varen ser la baula que va permetre un relleu natural sense ensurts. Un canvi  que es donaria a partir de 1968 quan el mestre i director deixava el  seu càrrec en complir l'edat de jubilació. Santi Riera, que rellevaria a Rafel Subirachs al front de l’Órfeó Vigatà, va ser qui en aquells moments de canvi, rellevaria al vell mestre en sengles càrrecs municipals  (Escola de Música i Banda ) de forma vicària. Una situació que a la pràctica suposaria tenir com a directors de fet a  Jaume Andreu (a la Banda Municipal)  i a Joaquim Maideu (a l'Escola de Música) . D'altra banda, Santi Riera podia continuar al front de l'Orfeó Vigatà alhora que exercia la docència musical a l'Escola de Música colze a colze amb Quim Maideu.

 Però com ens recorda Enriqueta Anglada  al seu article “Mig segle de Música “ la plaça de Vic per escalafó dins del Cos de Directores de Banda de Musica,d'àmbit estatal,  havia recaigut en un director de Múrcia. La maniobra per tal de eludir aquest nomenament no desitjat fou posar l'escola  a redós del Patronat d’Estudis Ausonencs”Per la seva part l'Ajuntament, després de la jubilació del Sr. Rafel Subirachs, va amortitzar la plaça de director de banda, que va passar a denominar-se Agrupació Musical de Vic. I la ciutat va quedar-se sense conèixer al murcià  Sr. Demetrio Garcia-Motos”.

Miquel S. Cañellas 

(de la conferència inaugural del curs 2010-2011 a l' EMVIC )